Roberto LaxeEl conflicte d’Alcoa en defensa dels llocs de treball ha destapat la nova reconversió industrial que s’està produint. La destrucció de la indústria electrointensiva que a Galiza afecta a 5000 treballadors/es directes (Alcoa, Ferroatlàntica, ENCE, tèrmiques,…), s’uneix als acomiadaments anunciats a l’automòbil; amb 600 treballadors de Nissan afectats per un ERO i 800 a Citroen.
Com en la reconversió dels 80, quan el PSOE va destruir la indústria espanyola al servei de l’entrada a la CEE (actual UE), la lluita s’està encarant amb dues limitacions que només poden portar al “salvi’s qui pugui”; una, els objectius no són la nacionalització de les empreses que garanteixin tots els llocs de treball; dos, aïllant les mobilitzacions empresa a empresa com si fossin problemes independents.
Per la nacionalització sota control obrer
Les cúpules sindicals d’aquell moment (UGT i sobretot CCOO) no van impulsar la unificació de les mobilitzacions en una vaga general estatal en defensa de tots els llocs de treball, i, sobretot, van inaugurar el mètode de desmobilització que ara és la norma: la lluita es va acabar reduint a pressionar per a negociar “indemnitzacions/prejubilacions per llocs de treball”.
Avui com ahir, la defensa dels llocs de treball passa per posar en el centre la lluita per la nacionalització de totes les empreses amb Ets i ERTO’s, així com les indústries estratègiques (les elèctriques!). No la nacionalització simple en la qual l’Estat es fa càrrec de les empreses, per a una vegada sanejades, vendre-les al capital privat; sinó sota control dels treballadors/es, al servei de les necessitats socials i part d’un pla d’emergència social i nacional que doni una sortida obrera i popular a la crisi.
Aquesta perspectiva per la nacionalització no només està silenciada, sinó que cap organització política o sindical la posa sobre la taula: la ministra del ram, quan se li va insinuar aquesta mesura, la va titllar de “comunista”. Cert, som els comunistes els únics que la defensem! Però això, clar, atenta contra la sacrosanta propietat privada dels mitjans de producció.
Qualsevol mesura que no sigui treure-les de les mans privades i del mercat, és com a molt “pa per avui i fam per demà”. La situació d’Alcoa és paradigmàtica, van aconseguir dues pròrrogues en el manteniment dels llocs de treball, al gener amb el pacte per a la seva venda a altres empreses -a l’octubre de l’any passat ja estaven negociant les indemnitzacions-, i ara amb l’oferta dels fons d’inversió, que només garanteixen els llocs de treball 10 anys en el millor dels casos, si són rendibles (sic), i 2 si no ho són.
Acceptar negociar sota aquestes condicions és anar a la taula amb les mans lligades, ja que l’espasa de Dàmocles del tancament sempre estarà sobre el cap dels treballadors.
Trencar l’aïllament de les lluites
Més enllà de mobilitzacions “unitàries” simbòliques, el fet és que a un fenomen de conjunt es respon amb negociaciacions parcials; amb el lema “salvi’s qui pugui” només es garanteix el “aquí no es salva ni Déu”.
Sota el mantell de l’“economia verda”, a la UE s’està encarant una nova reconversió industrial, com si tancar tèrmiques de carbó, fusteries, fàbriques d’alumini… i traslladar-les a altres llocs com Aràbia Saudita o Àfrica, on els controls són inexistents, no continuessin contaminant el mateix món en el qual vivim.
El que busquen les multinacionals és augmentar els seus beneficis sobre la base dels baixos salaris, de les males condicions de treball o directament del treball esclau; a més de la inexistència de controls sobre la contaminació. Al final, els treballadors/es europeus perden el seu treball, i el planeta es continua contaminant exactament igual.
La nacionalització sota control obrer implica la defensa d’unes condicions de treball i per tant de producció, concordants amb les necessitats socials, unificant els interessos socials amb els de la classe treballadora. Aillant les lluites les unes de les altres es veu com una cosa utòpica, fora de la realitat.
En això es recolzen les direccions dels sindicats per a justificar el seu “mercadeig de baixes incentivades/prejubilacions”; com que no és possible anar a una altra sortida, negociem el canvi de propietari o els 20/30/40 dies per any.
El camí de la victòria passa justament pel contrari, per unir les lluites de totes les empreses en crisi, amb Ets, ERTO’s o com s’anomenin a la resta d’Europa, per la seva nacionalització sota control obrer, enfrontant els plans del capital i els seus governs.
Es podrà guanyar o perdre, però és l’única perspectiva no utòpica per a defensar tots els llocs de treball; la de les burocràcies sindicals i polítiques actuals en realitat són les utòpiques: la realitat diu que sota el sistema capitalista en crisi no existeix cap garantia d’estabilitat i condicions de treball dignes.
Com la immensa majoria d’elles admeten com a “mal menor” els límits imposats pel sistema, s’imposa la construcció de noves organitzacions que tinguin com a punt central la lluita per trencar-los.