AUTOR: Roberto Laxe
“Fins quan abusaràs, Catalina, de la nostra paciència”
Aquest al·legat que Ciceró va llançar contra el conspirador professional que va ser Catilina sota la república romana pot ser aplicat al debat promogut des dels mitjans sobre la violència, arran del que ha passat a Catalunya per la detenció de Pablo Hasél. Parafrasejant l’orador romà, “fins quan abusaràs, capitalisme, de la nostra paciència”.
Els orígens de la violència política i el seu monopoli
Les burgesies de l’Estat Espanyol tenen el costum d’utilitzar un mètode de debat que l’anul·la, perquè, li agradi o no a Hannah Arendt que en la seva obra “Sobre la Violència” separava la violència de la conservació del poder, els dos elements estan íntimament lligats; el poder és violent per definició, l’exerceixi qui l’exerceixi; per això, per amagar aquesta relació, eleven l’objectiu d’aquest, l’amplifiquen i simplifiquen d’una manera maniquea per dissoldre la discussió concreta dels esdeveniments i de les causes reals del debat seguint el consell de mentre “el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”.
Si el que va succeir a Catalunya després de l’empresonament de Hasél, o aquests dies a Vallecas amb l’acte de VOX és violència, com es qualificaria la dictadura franquista que VOX reivindica, el que ha passat amb la repressió a França durant les mobilitzacions dels armilles grogues, a Xile fa gairebé dos anys o les del Black Lives Matter? O més a prop, com qualificar la repressió de l’1 d’octubre? I, extrapolant, com qualifiquem el que passa a Palestina, Iemen, Líbia o Síria?
Quan un burgès es pregunta “què és la violència”, la resposta és més que òbvia; la violència ets tu, i no només per les seves conseqüències socials i individuals com els desnonaments, els acomiadaments o l’anomenada “pobresa” energètica, ni per especial maldat individual dels mateixos capitalistes. La violència sorgeix de la mateixa estructura d’explotació econòmica, segons la qual el “déu/capitalista” es creu amo i senyor de la vida dels assalariats i assalariades; als quals els imposa fins i tot l’hora de despertar-se i adormir-se.
Així, ja parlem de violència des que un despertador sona a les 7 del matí, trencant el cicle natural de l’hormona de la son (la melatonina), per obligar una persona a anar a una feina que ni li va ni li ve, que és propietat d’un altre; per produir perquè una altra persona es faci més ric. El cos humà està sent violat per la necessitat de d’alimentar-se: “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, li va dir déu a Adam.
És una violència social i econòmica oculta, on la persona es creu lliure per vendre la seva força de treball per un salari, en una relació d’explotació diferent d’altres modes de producció. No és com en el feudalisme o l’esclavisme, en els quals el servent o l’esclau eren propietat del senyor, que exercia la violència des de fora de la relació de producció, d’una manera directa, física. Per contra, un dels components bàsics del capitalisme és que la violència sigui assumida per l’oprimit com a preu de la seva llibertat per vendre al capitalista.
Quan aquests oprimits constaten en els fets, en la pràctica quotidiana, que assumir el seu paper suposa acceptar una situació de violència quotidiana, i comencen a prendre consciència que només pot ser lliure si s’allibera d’aquestes falses idees, salten totes les alarmes, ja que es pot estar obrint una situació revolucionària que posarà de cap per avall tot l’ordre construït sobre aquesta violència quotidiana.
A hores d’ara totes les discussions morals sobre la violència física se’n van pel desguàs posant de manifest que només existeix quan són els oprimits els que l’exerceixen. Per definició els estats no exerceixen violència, “mantenen l’ordre” i no dubtaran a utilitzar el que és una de les prerrogatives de l’estat burgès, el seu monopoli de la violència. Si cal “afusellar a 26 milions de fills de puta”, s’afusellen; si cal treure a la bèstia feixista dels seu cau, es treu; perquè l’ordre diví del domini del capital està per sobre de tot.
D’altra banda, per evitar que els pobles es defensin amb totes les armes possibles, cal desactivar tot debat sobre la violència que pugui justificar-la en aquests casos. És una dita molt típica dir que es condemna la “violència vingui d’on vingui”, però que comencin condemnant els actes violents de les institucions de l’estat i després parlem de violència. Però no!; aquests actes no són violents, perquè l’estat en exercir el monopoli de la violència no és violent.
El règim del 78, la hipocresia elevada a l’enèsima potència
Si en qualsevol estat burgès aquest debat és hipòcrita, a l’estat espanyol s’acaben les paraules per definir-lo. El règim que s’atreveix tan sols a anatematitzar aquells que cremen 10 contenidors, sorgeix d’ocultar –llei de secrets oficials– un dels actes més violents del segle XX, la guerra civil i la repressió franquista, amb més de 120 mil desapareguts i desaparegudes repartides per tot el seu territori; amb un exèrcit amb uns comandaments que ho justifiquen i alguns de la reserva amenaçant amb “afusellar a 26 milions”,
Si es “condemna la violència, vingui d’on vingui”, cal començar per condemnar els que van provocar els 120 mil desapareguts/es. A més, aquesta hipocresia es posa de manifest quan les institucions del règim homenatgen el desaparegut més famós, Federico García Lorca. Els mateixos que ho homenatgen es neguen a dir on està enterrat. Menys homenatges hipòcrites, i més dir on està enterrat!
A l’estat espanyol aquesta hipocresia i el silenci sobre les conseqüències de la violència franquista compleix un paper psicològic, decisiu per mantenir el règim sobre els seus peus: és un recordatori a la població que la van derrotar el 1939 i que tornarien a fer-ho. No és retòrica aquesta frase, per activa i per passiva ho fan cada dia. Per passiva quan les forces polítiques que representen el neofranquisme no condemnen la dictadura, reconeixent la seva legitimitat i la de la seva violència contrarevolucionària el 1936. Altres van més lluny i es reafirmen en què “tornarien a fer-ho” quan amenacen amb afusellaments massius i no els passa res.
Sobre aquesta por a una derrota que segueix viva en la memòria de la població espanyola es basa el debat sobre la violència i se sosté el règim del 78, a la qual traslladen unes organitzacions de l’esquerra, socials i polítiques, que es neguen sistemàticament a posar en el centre la lluita contra aquest règim. En blanquejar el neofranquisme des de la Transició es va llançar un missatge molt clar, el tot queda “lligat i ben lligat” de Franco, i, fem el que fem, hem de conviure amb la derrota del 39, amb l’amnistia de torturadors, amb els milers de desapareguts i amb els hipòcrites homenatges a García Lorca.
Mitjans sense fi: la violència en la decadència del capitalisme
La violència no és més que un instrument no només en la naturalesa, violenta fins en el més simple, sinó també de l’ésser humà en la seva lluita quotidiana per l’existència; no és bona ni dolenta en si mateixa, sinó que depèn de en quins fins s’utilitza, i si aquests fins s’adeqüen als mitjans utilitzats.
En aquest sentit cal afirmar que la crema de contenidors, la ruptura dels aparadors són un “mitjà” sense un fi. Encara que formalment molts diguin que són “anticapitalistes” només expressa una profunda impotència social per enfrontar les arrels de l’opressió i l’explotació, d’arribar a la classe obrera per combatre’ls. Amb la manca d’una alternativa social a la decadència del capitalisme, només queda una visió romàntica de la violència com a rebuig del sistema. Dit d’una altra manera, és una “esmena a la totalitat” del sistema que troba una justificació teòrica en la mitologia –les imatges de foc i les barricades – que al seu voltant es construeix, però a l’estar mancat d’un cap, un objectiu polític clar, es queda en això, en les formes mitològiques sense atrevir-se a convertir aquesta “esmena a la totalitat” en programes i organitzacions que condueixin al fet que aquesta “esmena a la totalitat” sigui alguna cosa més, la lluita de la classe obrera conscient dels seus objectius.
Un dels exemples màxims de l’explosió d’aquesta impotència social es va donar el 2005, quan la joventut dels “banlieue” francesos, fills i nets d’emigrants africans o magrebins, es van llançar a la crema massiva de cotxes dels seus propis barris. Després de l’assassinat d’un d’ells per la policia francesa, van descarregar tot el seu odi social sense més perspectiva que la de desfogar-se per les condicions de pobresa, atur i marginació que pateixen.
Per contra, anys abans, quan en el maig del 68 es van produir les anomenades “nits de les barricades” al Barri Llatí no es va assaltar ni un comerç, no es van trencar aparadors com a norma; la nit va ser dura, de barricades i d’enfrontaments amb la policia que va arrossegar a la classe obrera francesa a la lluita, que fins a aquell moment havia vist als estudiants amb la lent de la burocràcia sindical, que eren uns “petits burgesos” “efeminats”. Quan van resistir i van enfrontar durant una nit a la policia, amb el resultat de 345 agents ferits, aquesta percepció va canviar, i gràcies a un treball previ en fàbriques i centres de treball amb el repartiment de milers de fullets i pamflets, la classe obrera es va sumar a la lluita i el que era una revolta estudiantil es va transformar en un procés revolucionari.
Un cas semblant de “mitjans amb fi” va succeir en les jornades de lluita de Xile en el 2019 i començaments de l’any 2020, amb l’aparició de l’anomenada “primera línia”, com analitza el MIT xilè.
“L’enorme revolució que està en curs a Xile té un segell distintiu: amplis sectors de la població han comprès que és impossible manifestar-se pacíficament, ja que l’estat, immediatament, envia als seus agents repressius per sufocar tot crit de protesta contra la misèria i la injustícia del sistema social imperant. Per això, el sorgiment de l’anomenada “Primera Línia” de la Revolució ha despertat l’admiració, l’afecte i el respecte de la majoria del poble treballador. Milers de joves, si en la seva majoria pertanyent a la classe treballadora, per aquests dies exposen els seus cossos i les seves vides per garantir el dret a la protesta.
“Mirin, allà hi ha tota la gent manifestant-se, amb càntics, orquestres, crits i discursos. Allà, d’altra banda, a la primera línia, es troben els qui permeten que el poble de Xile pugui manifestar-se”. Així diu un pare amb el seu fill a l’espatlla en un vídeo viral d’Instagram.
Quan el capitalisme diu que deplora la violència, cal contestar clarament, “la violència ets tu”; però amb això no n’hi ha prou. Cal fer un pas endavant per superar la mitologia de la “violència” com un signe de rebel·lia “sense causa”, i convertir-la en una eina en la lluita per una societat socialista que, en destruir les condicions d’explotació i d’opressió origen de la violència actual, sí que suposi la desaparició de tota violència social.
La violència revolucionària
No hi ha res més hipòcrita que la burgesia en la seva fase de decadència, i això es manifesta amb aquesta obsessió que té de criminalitzar la “violència juvenil” mentre militaritza les societats occidentals sota el mantell de lluita contra la pandèmia, com en el nom dels drets humans destrueixen nacions senceres o la utilització de dues vares de mesura com el cas de Palestina i Israel, en igualar el potencial militar del sionisme amb les armes artesanals i les pedres dels palestins.
En tots aquests casos parlem de violència contrarevolucionària perquè va dirigida a mantenir el sistema d’opressió i explotació actual, a defensar els interessos de les grans multinacionals i l’hegemonia mundial de les potències imperialistes. La seva hipocresia es trasllada als llibres d’història quan amaguen que el capital va ocupar el paper dominant a través de l’ús de la violència, que en aquell moment va servir per desallotjar l’esclavisme i al feudalisme del poder. Tota revolució burgesa va tenir un component violent que va confirmar la tesi de Marx, que violència “és la llevadora de la història”.
Les dues grans revolucions europees van tenir com a llevadora la violència revolucionària, “el terror revolucionari” que va servir d’inspiració al “terror roig” en la Revolució Russa. Tant Oliver Cromwell i el seu “exèrcit de ferro” format per revolucionaris anglesos, com el “terror” imposat pel Comitè de Salut Pública de Robespierre, en la Revolució Francesa, van utilitzar la violència per trencar la columna vertebral del sistema feudal, el poder absolut dels estats de l’“antic règim”. Van obrir amb ell el pas al domini de la burgesia a escala mundial; dit d’una altra manera, sense la violència revolucionària exercida per la burgesia que ara criminalitza tot déu, el món no estaria ara sota el domini del capitalisme.
La seva hipocresia té a veure directament amb la subrogació que el capital va fer en el domini de l’aparell de l’estat com a classe explotadora. La burgesia va utilitzar la violència revolucionària per a trencar la resistència del feudalisme o de l’esclavisme; però un cop pres i estabilitzada al poder es van girar contra els que els havien servit com a eines. El destí de Cromwell com el de Robespierre va ser segellat quan la burgesia va comprendre que ja no necessitaven la petita burgesia revolucionària. A partir d’aquest moment, la violència que havia obert les comportes a la societat per al desenvolupament del capitalisme, es va convertir en contrarevolucionària; ja no hi havia comportes a obrir, ara havia de conservar el poder conquerit, desenvolupar les forces econòmiques que havia creat, el saqueig del món a través dels imperis colonials, i després de l’imperialisme capitalista.
La democràcia capitalista va sorgir d’actes molt violents, “a sang i foc” va dir Marx, i ara, quan es veu amenaçat, recorre a la mateixa violència que li va donar origen; només que en un sentit oposat. La primera vegada que la burgesia va recórrer a la violència, va ajudar la humanitat a alliberar-se de les cadenes de l’antic règim; ara serveix per sostenir les cadenes amb què oprimeix la població treballadora de tot el planeta.
Ara quan el capitalisme està demostrant dia a dia que és un fre absolut per al desenvolupament de la humanitat, no poden fer cara de no haver trencat mai un plat. Sigui l’estat capitalista que sigui té en la seva història recent (segle XX) veritables atrocitats contra la població; la llista seria interminable i no se salva ni déu de la crema. Així, que no intentin dissoldre el problema central de la violència, intentant cenyir a la ràbia d’una joventut a la qual li van robar el futur.
El pacifisme
Per a la reconstrucció dels fins que donen sentit a aquesta ràbia, és imprescindible reconèixer que tot acte de lluita contra el sistema, des d’una simple vaga fins a la insurrecció és un acte violent davant d’una violència superior, la institucionalitzada; la qual només serveix per portar endavant aquestes atrocitats que frenen el camí de la història. De la mateixa manera que la burgesia va utilitzar la violència per trencar l’antic règim, la classe obrera va haver de fer-la servir davant la resistència de la burgesia a cedir el seu paper en la història.
Quan es diu que la classe obrera “va haver de fer-la servir” vol dir això, que és una necessitat imposada davant d’una “violència superior”. Per exemple, la Comuna de París, que va sorgir en defensa de la ciutat de París en ser abandonada aquesta després d’una guerra entre burgesos i la francesa fos derrotada per l’alemanya, va ser ofegada en sang per aquesta mateixa burgesia. La Revolució Russa, a més que la insurrecció es va desenvolupar sense un sol mort, es va fer per aturar una carnisseria, la qual les potències imperialistes havien organitzat amb la I Guerra Mundial; i va ser la burgesia mundial qui va organitzar, va armar i va finançar la guerra civil. La Guerra Civil Espanyola comença quan la burgesia llança a l’exèrcit contra el poble treballador, i aquest, com pot, es defensa.
La violència revolucionària que la classe obrera exerceix és totalment defensiva enfront d’aquesta “violència superior” que el sistema capitalista genera, com hem vist, des del més quotidià fins a la repressió més salvatge, i ja li agradaria no haver d’exercir violència de cap mena.
No està en la seva essència com a classe fer-ho, ja que el seu paper en la societat el relega a ser el receptacle de tota la violència social. El punt més baix, la que pateix totes les violències és la dona treballadora, jove i racialitzada; sobre ella es construeix tot l’edifici social, amb ella en el punt més alt, el que exerceix tota violència, la subtil i la física, són els grans propietaris dels mitjans de producció, distribució i financers, propietaris dels instruments de violència institucional (policia, exèrcit, poder judicial).
Per enfrontar i enderrocar aquest edifici basat en la violència de tota mena és necessari exercir una gran força política i social. De la mateixa manera que l’aristocràcia no va abandonar el seu poder per la persuasió, sinó que va ser necessària la utilització de la violència revolucionària, els grans magnats/lladregots de les finances i la indústria no cediran el seu poder per la persuasió; cap classe social abandona el seu paper en la història pacíficament.
Enfront d’ella la classe obrera i els oprimits són pacífics per definició, però no confonguem “pacífica” amb “pacifista”. Una política pacifista davant de la tremenda violència exercida pel sistema només incrementa el patiment social, la història no es mou de manera lineal com si anés sempre cap endavant, i només precisa d’“empentes socials” simbòliques, “accions” que “eduquin” i “convencin” a la societat que és millor avançar que retrocedir.
Això és una utopia reaccionària que enganya a les poblacions de l’essència de l’opressió i l’explotació. El pacifisme és l’altra cara de la moneda dels “mitjans sense fi”, és la declaració de la impotència social per a una transformació radical de la societat i el reconeixement exprés que el capitalisme és imbatible.