Per Nahuel Moreno *
La direcció de l’OCI, com tota direcció revisionista que es reivindica trotskista, amaga les seves veritables posicions darrere un embull de frases trotskistes. En lloc de dir que dóna suport al govern i la coalició frontpopulista liderada per Mitterrand, com faria un stalinista o un socialdemòcrata, afirma que “la nostra tàctica està dirigida contra la burgesia; i en aquest combat contra la burgesia, [no prenem] la menor responsabilitat pel govern Mitterrand.” (Projecte d’informe polític, pàg. 3).
No obstant això, n’hi ha prou amb apartar les frases necessàries per disfressar-se de trotskista, perquè aparegui la veritable política de l’OCI:
“En aquest combat contra la burgesia, sense prendre la menor responsabilitat pel govern Mitterrand, estem en el camp de Mitterrand en les seves accions de resistència a la burgesia” (op. Cit., Pàg. 3) [1].
Com que el document no esmenta cap altra tàctica o combinació de tàctiques, hem de concloure que aquesta és l’orientació central de l’OCI per a tot el pròxim període: estar en el “camp” burgès frontpopulista. S’ha de reconèixer la capacitat de síntesi de l’autor del document (Pierre Lambert); aquesta fórmula és, textualment, la que han utilitzat tots els revisionistes del leninisme i el trotskisme.
Lambert ens diu, amb una claredat total, que l’OCI forma part del camp integrat pels partits obrers traïdors, gaullistes i radicals d’esquerra. També diu que és liderat per la màxima institució de l’Estat burgès i la V República: la presidència exercida per Mitterrand.
El trotskisme sosté, avalat per tota l’experiència històrica, que el “camp” frontpopulista és burgès i per tant contrarevolucionari; que aquest caràcter s’accentua al màxim quan el front popular arriba al govern, perquè es converteix en el líder del “camp” capitalista a través de l’exercici del poder de l’estat capitalista. L’actual revisionisme de l’OCI no l’ha portat a modificar aquesta concepció clàssica. Lambert és conscient que s’ha passat al “camp” burgès contrarevolucionari, per això amaga la seva màscara revisionista afirmant que la seva “tàctica està dirigida contra la burgesia“.
Si desenvolupem aquest raonament, arribem a una conclusió nova: que el de Mitterrand és un camp burgès bastant estrany, ja que realitza “accions de resistència a la burgesia” i la tàctica principal o l’única de l’OCI és formar part política del mateix.
Es tracta evidentment d’una contradicció. Conscient d’això, Lambert tracta de fonamentar la seva tàctica en el següent argument: Lenin i Trotski van formar part del camp de Kerenski contra Kornilov; Trotski va formar part del camp de Chiang Kai-shek contra la invasió japonesa de la Xina i del camp de la República espanyola contra Franco.
Nosaltres responem que, efectivament, Trotski va formar part d’aquests camps burgesos contra els seus respectius adversaris, i va qualificar als que es van oposar a aquesta tàctica de traïdors. Però hi ha dues diferències fonamentals entre Trotski i Lambert: Trotski mai va dir que s’havia de formar part política, tan sols militar del camp de Kerenski-Chiang-Negrín, i que a més tota la seva tàctica anava dirigida a destrossar aquest camp. Aquest era el seu objectiu en entrar-hi, i així ho proclamava. La seva política es podria sintetitzar en la frase, “estem en el camp militar de Kerenski per derrotar-lo, com a única forma de derrotar Kornilov i a tots els Kornilovs que vindran“.
Quan Lambert diu que cal estar “al camp de Kerenski o Negrín en les seves accions de resistència a la burgesia“, està afirmant no només que lluita contra la revolta de Kornilov i la insurrecció feixista de Franco, sinó que dóna suport a les accions polítiques de Kerenski i Negrín.
Els tres exemples que dóna Lambert es refereixen a situacions històriques en què les circumstàncies objectives van obligar els revolucionaris (els bolxevics a Rússia i els trotskistes a la Xina i Espanya) a formar part d’un camp comú amb un govern burgès contra la reacció feixista o bonapartista, o la invasió imperialista d’un país semicolonial. Però van denunciar constantment a Kerenski com a agent de Kornilov, a Chiang com a agent dels japonesos i a Negrín com a agent de Franco i van combatre les seves accions per antiobreres.
Es tracta d’una situació similar a la que ens porta a aplicar la tàctica de l’entrisme en algun partit obrer-burgès de masses. Suposem que en un gran partit socialdemòcrata (el de Blum, per exemple) sorgeixen corrents d’esquerra que comencen a desenvolupar posicions similars a les del trotskisme. Segons Lambert, hauríem d’aplicar l’entrisme dient que “estem amb Blum en les seves accions contra la burgesia“. Els trotskistes sostenim i fem el contrari. En entrar, denunciem més que mai la política contrarevolucionària de Blum i intentem desenvolupar aquests corrents trotskitzants per destrossar el partit de Blum des de dins i captar aquests corrents per a la secció nacional de la Quarta Internacional. Aquesta és la política principista tradicional del trotskisme quan la situació objectiva ens obliga a entrar o romandre en un front o partit que no és el de la classe obrera en lluita contra la burgesia.
Llavors, tornant a la política actual de Lambert, ell està en un camp burgès “progressiu” contra un altre camp burgès, que el considera més reaccionari. Aquesta és la característica més notòria del revisionisme en aquest segle. Aquest revisionisme s’ha expressat històricament sota dues formes: la dels menxevics i la de l’estalinisme. L’essència del menxevisme amb el seu “front anti-tsarista” i l’estalinisme amb el “front popular” (que desenvoluparem en detall una mica més endavant) consistia en l’eix, és a dir, l’estratègia permanent d’aquests partits de conformar fronts amb la burgesia “liberal” (els menxevics) o “democràtica” (els estalinistes), encara que aquella realment no existís.
Hi ha un tercer tipus de revisionisme que es diferencia de l’anterior, ja que la conformació dels fronts policlassistes d’aquesta naturalesa no és la seva estratègia permanent sinó una reacció davant la realitat objectiva.
Vegem-ho. Quan dos fronts burgesos s’enfronten en xoc físic (guerra colonial, guerra civil entre republicans i feixistes, etc.) apareixen en els partits revolucionaris corrents oportunistes que capitulen políticament a la direcció burgesa del “camp progressiu”, amb l’argument de “derrotar primer al feixisme” (o a l’imperialisme). És el cas de Kàmenev i Stalin en 1917, Stalin-Bukharin en 1924, Stalin-Mao en 1925-27, Molinier-Schachtman el 1936, Pablo el 1951, Mandel pel que fa a Nicaragua en 1979 i ara l’OCI a França.
Els dos primers revisionismes són un clar projecte polític que es persegueix constantment: la conformació del camp amb un sector “progressiu” de la burgesia. La direcció pot estar formalment en mans d’un partit obrer-burgès, com succeeix amb l’actual camp mitterrandista a França. Però la seva essència procapitalista, contrarevolucionària, no canvia per més que sigui liderat pels partits obrers contrarevolucionaris i participi en ell tan sols a “l’ombra” de la burgesia. Per això la política dels camps burgesos progressius és revisionista.
El tercer revisionisme és la resposta empírica a un procés de la realitat, al sorgiment de dos camps burgesos enfrontats físicament. No respon a una concepció general sinó que constitueix una capitulació oportunista. En alguns casos (com el de Molinier, que després veurem) la capitulació no és directament el front “progressiu”, sinó a la seva ala “esquerra”, una ala d’un partit obrer-burgès que integra el camp però mantenint una posició crítica davant la seva direcció. Aquesta política és tan revisionista com l’anterior, ja que no tracta de trencar el camp, sinó impulsar-lo cap a l’esquerra.
En el present capítol ens centrarem en els revisionistes conseqüents. En el proper estudiarem els trànsfugues dels partits revolucionaris.
- Dels possibilistes a Bernstein
Quan diem que la teoria dels “camps burgesos progressius” constitueix la base del revisionisme en aquest segle, ens referim al revisionisme post-bernsteinià, és a dir, posterior a les revolucions russes del 1905 i fonamentalment del 1917. No obstant això, ens sembla útil revisar els revisionistes anteriors i les seves diferències amb el menxevisme.
El revisionisme de Bernstein correspon a l’època del capitalisme en ascens i als començaments de l’imperialisme, quan les lluites del moviment obrer conquistaven reformes que no qüestionaven la propietat privada capitalista ni l’Estat burgès. Comencem per la situació francesa en la dècada de 1880, per veure com el revisionisme bernsteinià és producte típic d’aquesta època.
El 1881, l’organització proletària francesa anomenada Federació dels Treballadors Socialistes, pateix un fort declivi electoral. Com a conseqüència d’això, es produeix una forta discussió interna que dóna lloc a la formació de dos corrents, els quals s’enfronten al congrés de Saint Etienne. El minoritari, dirigit per Jules Guesde, es reivindicava marxista. El majoritari ha passat a la història amb el nom de “possibilistes”, malnom que li van posar els guesdistes. Aquest últim corrent, que es proclamava enemic del marxisme, tenia totes les concepcions que van caracteritzar posteriorment al bernsteinisme, el primer corrent revisionista dins del marxisme.
Ells van promulgar en el seu òrgan, Le Proletaire, la cita cèlebre, “Plantejar, d’alguna manera, en l’immediat, algunes de les nostres reivindicacions per fer-les finalment possibles” (d’aquí el malnom de “possibilistes”). Aquesta frase significa, en efecte, l’abandonament de la lluita pel socialisme, lluitar únicament per les engrunes que el capitalisme pot concedir.
Vint anys més tard, Bernstein reprèn aquesta concepció. Es basa en un fet cert: que el moviment obrer, en les seves grans lluites, li arrencava al capitalisme una conquesta rere altra (legalització dels sindicats, després dels partits socialistes, etc.). Per això, Bernstein considera que no està plantejada la lluita pel socialisme mitjançant la conquesta del poder. Per a ell, el programa quotidià del moviment obrer i la socialdemocràcia consisteix a conquerir reformes, no en plantejar tasques revolucionàries que qüestionen la propietat privada capitalista i l’Estat burgès. S’arribaria a la societat socialista mitjançant l’acumulació de reformes, i la mateixa conquesta del poder seria el producte d’una evolució gradual. Per a Bernstein, l’estructura estatal parlamentària està per sobre de les classes, i considera que el proletariat podria arribar al poder dins el seu marc. Resumint, el socialisme seria producte de les conquestes socials del proletariat i els avenços electorals de la socialdemocràcia (avui tenim deu diputats, demà en tindrem 100 i demà passat la majoria al parlament).
Aquesta concepció, plasmada en el cèlebre aforisme “el moviment ho és tot, la fi, no res“, explica el fet que Bernstein no formulés una estratègia per a la conquesta del poder, sinó tan sols tàctiques.
A partir d’aquesta concepció, basada en la realitat de la lluita de classes i la pràctica del moviment obrer de la seva època, Bernstein arriba a la conclusió general teòrica, que el procés històric es desenvoluparia sempre amb aquesta dinàmica i perspectiva. Sosté que l’etapa en què el capitalisme imperialista podrà atorgar reformes s’ampliarà constantment, i només arribarà a la seva fi amb el socialisme.
El procés històric va desmentir rotundament aquesta concepció i la política reformista derivada de la mateixa. La primera guerra imperialista va demostrar que el règim capitalista mundial i els països imperialistes no podrien seguir ampliant les llibertats democràtiques i les conquestes mínimes de la classe obrera, i que, per contra, la supervivència del sistema obligava el capitalisme a arrabassa als treballadors les conquestes econòmiques i polítiques ja atorgades.
Rosa Luxemburg i, al principi, Kautsky es van oposar a la teoria bernsteiniana. Van assenyalar que el problema central de la política socialdemòcrata era la conquesta del poder pel proletariat, no l’obtenció de petites reformes. Els que més van desenvolupar aquesta concepció van ser Lenin i els bolxevics, i no és casual: a Rússia estava plantejat l’enderrocament revolucionari del tsarisme com a primer pas per obtenir les conquestes mínimes i democràtiques ja assolides pel moviment obrer d’Europa occidental.
- El revisionisme menxevic: la teoria dels camps burgesos progressius
Es considera els menxevics russos, amb raó, com un pol de fonamental importància en el desenvolupament del marxisme d’aquest segle. Avui en dia se’ls coneix molt millor que a Bernstein, als qui molts consideren una antigalla que només ha de ser objecte d’estudi per part dels historiadors. En canvi, el menxevisme, com a corrent polític antagònic al bolxevisme, és un punt de referència obligat. Tanmateix, no s’ha reflexionat prou sobre aquest corrent com a punt de partida del revisionisme característic del present segle.
El revisionisme menxevic és la resposta oportunista a una etapa històrica diferent de la de Bernstein: no és l’etapa de les conquestes mínimes del proletariat dels països avançats, sinó la de les revolucions i contrarevolucions. A Rússia, la lluita entre bernsteinians i marxistes ortodoxos (revolucionaris) es va manifestar com un combat aferrissat entre l’economicisme i l’iskrisme, és a dir, entre els que deien que la classe obrera havia de lluitar per conquestes econòmiques (economicistes) i els que donaven a la lluita un eix polític: l’enderrocament del tsar per instaurar la democràcia (iskristes).
La lluita entre menxevics (revisionistes) i bolxevics (marxistes) va tenir un eix totalment diferent. Tots dos coincidien plenament en la lluita contra Bernstein i els seus deixebles russos, els economicistes, i en què l’eix de la lluita obrera a Rússia havia de ser per l’enderrocament del tsar.
Els menxevics mai van negar la necessitat de lluitar per l’enderrocament del tsar com a tasca immediata del moviment obrer. La diferència amb els bolxevics radicava en com fer-ho i quin tipus de règim l’hauria de succeir.
El gran “aportació” dels menxevics al revisionisme, és la teoria dels camps o fronts burgesos progressius. D’acord amb aquesta teoria, per enderrocar el tsarisme autocràtic i instaurar un nou règim, el moviment obrer i els seus partits havien de conformar un camp o front antitsarista, encara que la direcció estaria en mans de la burgesia liberal i el seu partit Kadete. Per dir-ho en les paraules d’Axelrod , un dels seus teòrics més importants:
“El proletariat lluita per assolir les condicions que permetran el desenvolupament burgès. Les condicions històriques objectives determinen que el destí del nostre proletariat sigui col·laborar inevitablement amb la burgesia en la lluita contra l’enemic comú“. (citat per Trotsky, Escrits, T. XI, vol. 1, p. 78).
Durant la revolució russa, l’ex-marxista Plekhànov, convertit en portaveu de l’extrema dreta socialpatriota, deia: “Hem d’alegrar-nos pel suport dels partits no proletaris i no allunyar-los de nosaltres amb accions poc tàctiques“. (op. Cit., Pàg. 82).
D’aquí a la teoria de la revolució per etapes hi va haver un sol pas. Els menxevics sostenien que l’enderrocament del tsarisme, lluny de posar fi al front “antitsarista” policlassista, obriria una etapa en la qual, sota el govern de la burgesia liberal, l’endarrerida Rússia es convertiria en un país capitalista avançat. En aquesta etapa el proletariat adquiriria experiència i consciència, a través de la lluita per conquestes mínimes. Després s’obriria la segona etapa, la de la conquesta del poder pel proletariat.
L’essència de la política menxevic va ser sintetitzada anys després per Trotsky, en afirmar que la “línia de demarcació entre el bolxevisme i el menxevisme” consistia a què aquest buscava conformar “un front comú de col·laboració política amb l’enemic de classe“. (The Crisis of the French Section, pàg. 56 i 57).
- La resposta bolxevic i Trotskista
Davant la teoria dels camps del menxevisme, Lenin i Trotsky van plantejar una teoria oposada. Haver adoptat, cadascun pel seu costat, aquesta segona teoria, és el que explica la seva profunda unitat el 1917 i el fet de dirigir conjuntament la Revolució d’Octubre, superant les seves divergències anteriors.
Per a ells, la divisió fonamental de la societat russa és, com sosté el marxisme ortodox, en classes: burgesia i proletariat. L’eix de la seva política és el desenvolupament de la lluita de classes fins a la conquesta del poder pel proletariat. D’aquí deriva una teoria dels camps diametralment oposada a la dels menxevics, basada en el fet que, per fora de les dues classes fonamentals, hi ha altres sectors explotadors i explotats en la societat.
Un d’aquests camps és el contrarevolucionari, integrat pel tsarisme, els terratinents i tota la burgesia, inclosos els sectors liberals “antitsaristes”. L’altre, revolucionari, està integrat per la classe obrera, els camperols i tots els explotats. Aquesta és, com es veu, una teoria “campista” basada en la concepció marxista tradicional de la lluita de classes.
La diferència entre Lenin i Trotsky abans de 1917, va ser que Trotsky va desenvolupar aquesta teoria fins a les últimes conseqüències. En comprendre, tal com feia Lenin, la veritable naturalesa dels camps enfrontats, Trotsky va arribar a la conclusió que el camp revolucionari requeria una direcció, i aquesta no podria ser cap altra que el proletariat. Amb això refutava, al mateix temps, la teoria menxevic de la revolució per etapes.
Atès que el camp revolucionari, anticapitalista, és encapçalat pel proletariat, la revolució contra els explotadors és directament socialista per la seva dinàmica de classe, per les seves tasques i pel tipus de govern que imposarà en arribar al poder: una dictadura de la classe obrera amb el suport dels camperols i el conjunt dels explotats. Aquesta és la teoria de la Revolució Permanent tal com la va desenvolupar Trotsky al principi, en extreure les lliçons del 1905.
Aquesta teoria de Trotsky té una deficiència fonamental: no inclou la concepció d’un partit centralitzat que encapçali la classe obrera (la qual encapçala, al seu torn, el camp revolucionari) en la lluita contra el tsarisme. En aquesta etapa entre el 1905 i el 1917, Trotsky concep l’organització proletària com un partit del tipus de la socialdemocràcia occidental, apte per a les eleccions i la lluita parlamentària, és a dir, per a l’acció reformista, no revolucionària.
En Lenin es dóna la contradicció oposada. Comparteix la concepció de Trotsky pel que fa al caràcter dels camps, però no planteja quina classe ha de dirigir l’aliança revolucionària de les classes explotades; per això, coincideix amb els menxevics pel que fa a les dues etapes de la revolució. En canvi, la seva concepció de l’organització revolucionària és la d’un partit centralitzat, apte per a la lluita pel poder. La seva concepció general és “més revolucionària” que la de Trotsky, perquè la pràctica de la construcció del partit l’hauria dut a les mateixes conclusions que Trotsky. Lenin finalment va arribar a aquestes conclusions, no per assimilació de la Teoria de la Revolució Permanent, sinó com a culminació del desenvolupament de la seva pròpia teoria dels camps i del partit.
La contradicció en el pensament de Trotsky es resol el 1917, per un procés anàleg al de Lenin. El desenvolupament de la seva teoria el convenç, després d’anys de combatre la concepció leninista del partit, de la necessitat de construir una organització centralitzada com la bolxevic per fer la revolució. El partit de Lenin era, doncs, l’adequat per a la teoria de Trotsky.
La síntesi de leninisme i trotskisme que es produeix el 1917, obeeix la lògica de classe de la teoria “campista” compartida per tots dos.
- Stalin i el front popular
La concepció dels “camps” i de la lluita entre ells que supera la lluita de classes apareix, doncs, amb els menxevics. No obstant això, qui eleva aquesta concepció al nivell d’una teoria general, d’aplicació permanent pels partits obrers en tots els països i circumstàncies, és Stalin amb el seu front popular.
En 1935 es realitza el Setè Congrés Mundial de la Internacional Comunista, ja totalment dominada per l’estalinisme. Allà es promulga aquesta estratègia que ha passat a ser la característica de l’estalinisme des de llavors.
El problema en discussió era l’avanç del feixisme a Europa: el triomf de Mussolini uns quinze anys abans, s’unia ara al de Hitler a Alemanya, mentre que la III República francesa havia adquirit forts trets bonapartistes a partir de l’aldarull reaccionari de 1934. Deia Trotsky:
“La conclusió que [els dirigents stalinistes] extreuen de tot això és que es necessita la sòlida unitat de totes les forces ‘democràtiques’ i ‘progressistes’, de tots els ‘amics de la pau’ (aquesta expressió existeix) per a la defensa de la Unió Soviètica per una banda i de la democràcia occidental per l’altre. (…) L’eix de totes les discussions al congrés va ser l’última experiència a França sota la forma de l’anomenat ‘Front Popular’, que era un bloc de tres partits: Comunista, Socialista i Radical“. (“El congrés de liquidació de la Komintern”, en Escrits T. VII, vol. 1, pp. 133 i 135-6).
Com veiem, aquesta és la teoria dels camps, ara a escala internacional: on els menxevics deien “tsarisme”, Stalin diu “feixisme”; i en lloc de la burgesia “liberal antitsarista” tenim a la “democràtica antifeixista”. El camp reaccionari internacional, liderat per l’Alemanya nazi, està integrat per la Itàlia feixista, el govern japonès i altres forces com Lavat a França i Franco a Espanya. El camp democràtic està integrat per l’estat obrer soviètic i les forces anomenades “democràtiques” i “amics de la pau”: el govern frontpopulista de Blum, el seu homònim espanyol de Largo Caballero i Negrín i els imperialismes francès, britànic i nord-americà.
La política dels partits comunistes en tots els països ha d’orientar-se entorn l’enfortiment del camp democràtic “antifeixista” en l’àmbit nacional i mundial. Cal fer tot el possible per mantenir la burgesia “democràtica” al camp antifeixista, la qual cosa és precisament el que propugnaven els menxevics respecte de la burgesia “liberal”.
A escala nacional, aquesta política va tenir la seva expressió més clara a Espanya, on el PCE va entrar a formar part del govern front populista de Largo Caballero i el de Negrín durant la guerra civil.
La teoria dels fronts populars ha conegut diverses variants: per exemple, als països semicolonials, els estalinistes busquen conformar “fronts antiimperialistes” amb l’anomenada “burgesia nacional” o “antimonopolista”.
Però l’essència és sempre la mateixa: la conformació del camp burgès progressiu.
- Mao i la teoria de les contradiccions
Com hem vist, els menxevics van ser els primers a aplicar la política dels camps burgesos progressius, mentre que Stalin la va elevar al nivell d’estratègia permanent. Faltava fer un pas: elaborar un principi teòric-filosòfic que li donés fonament. Aquest és el paper que va complir Mao Tse-Tung, amb la teoria de les contradiccions.
En la seva coneguda obra “Sobre la contradicció”, tot elevant a categoria filosòfica el que era la seva política enfront de la invasió japonesa a la Xina, va dir:
“Quan l’imperialisme desencadena una guerra d’agressió contra un país [semicolonial], les diferents classes d’aquest, exceptuant un petit nombre de traïdors, poden unir-se en una guerra nacional contra l’imperialisme. Llavors, la contradicció entre l’imperialisme i el país en qüestió passa a ser la contradicció principal, mentre que totes les contradiccions entre les diferents classes al país queden relegades temporalment a una posició secundària i subordinada“. (Mao, Obres Escollides, T. 1, pàg. 354).
I conclou: “D’aquesta manera, si en un procés hi ha diverses contradiccions, necessàriament una d’elles és la principal, la que exerceix el paper dirigent i decisiu, mentre les altres ocupen una posició secundària i subordinada. Per tant, en estudiar qualsevol procés complex en què hi hagi dues o més contradiccions, hem d’esforçar-nos al màxim per descobrir la contradicció principal“. (op. Cit., Pàg. 355).
Invertint l’ordre dels arguments, ens adonem que, per a Mao, a la societat hi ha contradiccions principals i secundàries, però el caràcter de principal o secundari no és permanent, sinó que canvia d’acord a les circumstàncies. El mateix diu que “en la societat capitalista, les dues forces contradictòries, el proletariat i la burgesia, constitueixen la contradicció principal” (op. Cit., Pàg. 353). Però succeeix que, quan es produeix una invasió imperialista, aquesta contradicció passa a ser temporalment secundària i subordinada, i la contradicció entre la nació semicolonial en el seu conjunt i l’agressor imperialista passa a ocupar el lloc principal. Com a conseqüència d’això, tota la nació, és a dir, les seves diferents classes, amb excepció d’un “petit nombre de traïdors” han d’unir-se contra l’imperialisme.
Aquí podem veure la teoria dels camps burgesos progressius expressada en termes filosòfics, o pseudofilosòfics. Contra el camp conformat per l’imperialisme i el “petit nombre de traïdors” que li dóna suport, es forma el camp progressiu de la “nació”, dirigit per la burgesia.
- Revisionistes i marxistes: síntesi de les diferències
En conclusió, veiem un fil conductor perfectament clar des del “front antitsarista” dels menxevics fins a les “contradiccions” de Mao: és la teoria dels camps burgesos progressius.
Aquesta teoria es justifica amb la generalització abusiva d’un fet real: les diferències entre els diferents sectors burgesos. Segons Trotsky, en la classe burgesa sempre hi ha antagonismes molt més grans que en el si del proletariat. És un fet fàcil d’explicar: per al treballador dóna el mateix ser explotat per un patró que per un altre, sigui aquest “nacional” o “imperialista”, mentre que entre els diferents sectors burgesos hi ha una lluita constant i ferotge pel repartiment de la plusvàlua nacional i mundial. En el pla polític aquesta lluita es tradueix en el xoc de partits, grups burgesos, etc., que sovint arriben a l’enfrontament físic: cops d’estat, guerres civils, invasions imperialistes, guerres interimperialistes.
De vegades, com en el cas de Mitterrand, el sector més “esquerranista” de la burgesia és el mateix govern. En altres casos, el sector més “dretà” instaura un govern feixista o bonapartista i pot tenir la resta de la burgesia en contra seu. D’aquest fet real, el revisionisme dedueix que el partit del proletariat ha de formar part del camp “progressiu” o “democràtic”, o el “antiimperialista” en el cas dels països semicolonials. Per a aquesta teoria i política, tant fa que el camp “progressiu” estigui al poder o a l’oposició.
Contra aquesta teoria de la col·laboració de classes, el marxisme aixeca la seva concepció clàssica, de la societat dividida en classes i de la necessitat de desenvolupar la lluita entre les mateixes fins a la conquesta del poder pel proletariat. Això no vol dir que el marxisme ignori l’existència de friccions entre els diferents sectors de la burgesia, i si aquests frecs arriben al xoc físic, el partit ha de formular una política d’acord amb les circumstàncies. Però això vol dir que s’han d’aprofitar aquests xocs, mai donar suport políticament a un front de col·laboració de classes que pugui sorgir dels mateixos. Sigui quina sigui la situació de la lluita de classes, l’objectiu immediat dels marxistes revolucionaris no canvia: és la revolució proletària i la conquesta del poder.
Aquesta última és la diferència fonamental entre revisionistes i marxistes, que sintetitza totes. Stalin va ocultar la seva política d’aliança de classes durant la guerra civil espanyola, argumentant-ho de la següent manera: “primer derrotar Franco, després lluitarem pel socialisme“. El mateix va dir per justificar l’aliança amb l’imperialisme anglo-nord-americà durant la guerra mundial: “el primer és derrotar a Hitler“. Mao ho va expressar en termes filosòfics: primer liquidar la contradicció principal -la Xina enfront de Japó- i després la contradicció entre les classes tornarà a ser la principal. En altres paraules, la revolució ha de passar per dues etapes. A la primera, el camp progressiu ha de derrotar al reaccionari; en aquesta s’aplica la política de la col·laboració de classes. En la segona etapa, relegada a un futur indeterminat, estarà plantejada la lluita pel socialisme.
Què sostenen els marxistes? Suposem el cas aparentment més favorable per a la posició dels revisionistes: que dos camps burgesos estan enfrontats en guerra, com va passar entre la República i el franquisme a Espanya. Davant aquesta situació els revisionistes parteixen de la base que hi ha dos camps enfrontats i que un és més “progressiu” que l’altre, tot i que no neguen el caràcter burgès de tots dos.
El punt de partida dels marxistes és: els dos són camps burgesos, per tant contrarevolucionaris. Aquesta és l’essència del problema. L’aparença del problema és que hi ha un enfrontament, la qual cosa de cap manera vol dir que aquest enfrontament no sigui real. Vol dir que l’enfrontament respon al fet que hi ha diferències pel que fa a la manera d’esclafar un gran ascens obrer i imposar el triomf de la contrarevolució. La direcció de la República defensava que això s’havia d’aconseguir abolint la monarquia, una institució que irritava les masses, i canalitzant les lluites fins al parlamentarisme burgès. Els feixistes sostenen, en canvi, que calia massacrar físicament els treballadors, liquidar les seves organitzacions sindicals i polítiques, seguint el model hitlerià.
A Espanya aquesta diferència es va dirimir per les armes, però no sempre succeeix així. A França, el 1934, es va produir una acció feixista que buscava l’enderrocament del president. No obstant això, els feixistes no van poder arrossegar a un sector important de la burgesia, perquè els dos camps van preferir pactar: mantenir el parlament per guardar les formes democràtiques, però incrementar els poders de la presidència perquè complís un paper bonapartista. Va ser per això que Trotsky va qualificar la III República, a partir de febrer de 1934, de “bonapartisme semiparlamentari”, és a dir, una república bonapartista amb alguns trets de parlamentarisme.
A partir de l’anàlisi de classe dels camps enfrontats en guerra, els marxistes sostenen que el seu objectiu immediat, la conquesta del poder pel proletariat, no canvia. Per contra, si el proletariat no pren el poder, no pot haver-hi solució a res: ni al feixisme, ni a la misèria del proletariat, ni a cap dels problemes de les masses, productes de l’existència del règim capitalista.
Però en l’exemple que estem tractant hi ha una situació objectiva: el feixisme s’ha aixecat per massacrar físicament els treballadors i liquidar totes les seves conquestes; això es combina amb el fet que els marxistes revolucionaris (els trotskistes) són una petita minoria, mentre que les masses segueixen als partits obrers contrarrevolucionaris que formen part del “camp burgès progressiu”.
Les masses veuen, correctament, en Franco l’enemic immediat a derrotar; els marxistes volem guanyar-les per a la nostra concepció que l’enemic a derrotar en forma immediata és la burgesia en el seu conjunt, mitjançant la conquesta del poder i la instauració d’un estat obrer. Per quin d’aquests dos objectius immediats lluitem els marxistes? Per ambdós: sabem que si no estem a primera fila de la lluita contra Franco, no hi haurà manera de guanyar a les masses per a la lluita contra la burgesia en el seu conjunt. Per això Trotsky diu: “Vam participar en la lluita contra Franco com els millors soldats, i al mateix temps, en interès de la victòria sobre el feixisme, agitem la revolució social i preparem l’enderrocament del govern derrotista de Negrín. Només una actitud semblant pot apropar-nos a les masses“. (La revolució espanyola, T. 2, pàg. 166).
En altres paraules, la guerra entre la República i el franquisme pot acabar amb el triomf d’un bàndol o un altre. Però el triomf de la República mai significa la derrota històrica del feixisme. Aquest perill seguirà existint, mentre existeixi el règim capitalista. També existirà la misèria creixent no com a perill sinó com a realitat; cap problema pot ser resolt sense la conquesta del poder.
* Aquest és el primer capítol del llibre “La traïció de l’OCI”, escrit per Nahuel Moreno l’any 1982.
