Pel Mediterrani, pel desert de Sàhara, en rutes terrestres per Turquia i Grècia, sigui com sigui, centenars de milers de persones fugen dels seus països, a Àfrica o al mig Orient, a la recerca de pau i pa a Europa. Molts d’ells, milers, es queden en el camí. Solament en aquests primers sis mesos del 2018, més de mil migrants van morir en el Mediterrani; en el desert de Sàhara han perdut la vida gairebé 30.000 des de 2014. Mentre això passa, els governs europeus intenten passar-se la responsabilitat els uns als altres i confinar als refugiats i immigrants ben lluny del continent europeu.
La deriva pel Mediterrani
Els esdeveniments del juny passat van ser exemplars de l’actitud dels governs europeus enfront de la situació dels migrants. Els més de 300 refugiats rescatats per un vaixell de l’organització no governamental alemanya Mission Lifeline i un navili de l’empresa de transport marítim Maersk van quedar sense lloc on anar després que el govern italià d’extrema dreta, liderat pel primer ministre Giuseppe Conte (coalició entre el Moviment 5 Estels i la Lliga) es va negar a rebre’ls.
Dies abans, va ocórrer el mateix amb els més de 600 refugiats transportats pel navili Aquarius, de l’organització no governamental SOS Mediterranée, que van acabar sent rebuts a València.
Mentre això ocorria, 28 caps d’Estat i de govern de la Unió Europea es reunien per decidir què fer amb els migrants que arribaven a Europa. Mateo Salvini, ministre de l’Interior d’Itàlia, va anomenar “càrrega humana” als migrants rescatats per la Mission Lifeline, i Angela Merkel va dir que Europa no podia acollir tota la misèria del món. Al final, serà Europa la destinació d’aquests homes, dones i nens desesperats? De qui és la responsabilitat per aquesta fugida en massa de les guerres, de la misèria, i de la persecució política?
Una falsa crisi a Europa
En primer lloc, estem lluny de l’auge de la crisi de migració forçada, l’epicentre de la qual va ser 2015, quan l’Alt Comisariat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) va registrar 53 milions de persones refugiades, el major nombre dels últims cinquanta anys. Aquest nombre va ser causat per l’agreujament de les guerres a Síria, l’Iraq i Afganistan. Des de llavors, l’entrada de migrants sense papers a Europa va caure un 95%, d’acord amb les dades del propi Consell Europeu.
En segon lloc, fins i tot el 2015, en l’auge dels desplaçaments poblacions, van arribar a la Unió Europa un milió de migrants, la qual cosa representa un migrant per cada 500 europeus, amb prou feines 1,5% a 2% dels desplaçats forçats d’aquell any. Els països que més reben refugiats no formen part de la Unió Europea; són Turquia (3,5 milions), Uganda (1,4 milions), Pakistan (1,4 milions), Líban (1 milió) i Iran (900.000).[1]
En tercer lloc, i responent a la segona pregunta, és responsabilitat, sí, dels països rics, és a dir d’Estats Units i d’aquells que componen l’elit de la Unió Europea, la situació de ruptura per la qual passen molts dels principals països d’on fugen els seus ciutadans.
Països sota ocupació
Els països d’origen dels immigrants que van creuar el Mediterrani el 2018 van ser Síria, l’Iraq, Tunísia, Eritrea, Afganistan, Guinea i Costa d’Ivori. Alguns d’ells van sofrir intervenció recent dels països imperialistes. Els Estats Units, amb Barack Obama en la presidència, i els seus aliats de França a Anglaterra, van iniciar la intervenció militar a Síria en 2014, amb la justificativa de derrotar als terroristes de l’Estat Islàmic. La conseqüència va ser l’agreujament de la guerra i l’èxode de la població. l’Iraq sofreix fins avui les conseqüències de la invasió militar dels Estats Units el 2003, ordenada per George Bush. Entre 100.000 i 600.000 persones van ser mortes, i el 2007 s’estimava que més de dos milions haurien abandonat el país, milers d’elles per a Síria i Jordània.
Afganistan, després de la retirada dels soviètics el 1989, va ser envaït pels Estats Units el 2001. L’any passat, més de 10.000 civils van ser morts o ferits en atacs terroristes, mentre els talibans, donats com derrotats poc després de la invasió nord-americana, continuen presents en el 70% del territori afganès. De la Força Internacional que controla militarment Afganistan, liderada per Estats Units, formen part gairebé tots els països de la Unió Europea, entre ells el Regne Unit, França, Alemanya i Portugal, a més d’uns altres com Austràlia i Canadà.
Costa d’Ivori és una excolònia francesa; Guinea, una excolònia de Portugal; i Eritrea, excolònia d’Itàlia. No és difícil percebre la responsabilitat dels països imperialistes per la situació per la qual passen els països dels refugiats.
La resposta de la Unió Europea
Però la solució apuntada per l’imperialisme és la d’endurir encara més la resposta als immigrants que intenten entrar en la fortalesa europea. En la cimera realitzada al juny, es va decidir que la creació de plataformes de desembarcament de migrants anés de la Unió Europea, més precisament a la costa mediterrània de l’Àfrica d’on parteixen, i la instal·lació de nous centres de control, on es farà el triatge de refugiats i migrants. A més, es va decidir mantenir els pagaments a Turquia i el Marroc perquè continuïn retenint migrants a les seves fronteres i enfortir les fronteres d’Europa. El primer ministre portuguès va estar d’acord amb aquestes decisions.
La Unió Europea revela, una vegada més, la seva veritable cara: xenòfoba, no solidària, imperialista. No és solament el govern dels Estats Units el que comet el crim contra la humanitat de separar als nens dels seus pares després de ser detinguts en intentar entrar al país. França també arresta a menors que intenten immigrar cap enllà. Als centres de retenció administrativa –les presons dels sense papers en via de ser expulsats– hi havia 305 nens el 2017 i més de 117 van ser empresonats aquest any.
Aquesta és la lògica de les fronteres tancades [contra les] que, juntament amb els refugiats i tots els migrants, hem de lluitar per obrir i no tancar-les mai més.