Escrit per Budour Hassan el 5 de gener del 2015 (Originalment publicat en anglès Open Democracy. Budour Hassan és una bloguera palestina i graduada en Dret, assentada en la ocupada Jerusalem. Escriu al blog: budourhassan.wordpress.com)La història de la Joventut Revolucionària Siriana: l’ascens i caiguda d’un moviment de base que oferia una tercera alternativa més enllà del binarisme del règim/islamistes, i que tenia una postura clara i de principis la qual els va convertir en objectiu de l’extrema persecució del règim.
Ha passat més d’un any i mig des de l’última protesta organitzada contra el règim a Damasc. La protesta, què es pot veure en aquest enllaç, es va produir el 12 de juny de 2013, al barri damasquí de Rukneddine, en solidaritat amb els assetjats d’Homs. Incloïa càntics revolucionaris a l’estil de les noces i altres cançons. Va ser la típica protesta valenta de les tardes organitzada per la Joventut Revolucionària Siriana, un col·lectiu autoproclamat cívic i d’esquerres, tot i la forta presència i l’enorme control del règim sobre la zona.
Des del començament de la revolució siriana i ben entrat el 2013, la Joventut Revolucionària Siriana va injectar una bafarada d’aire fresc als pulmons d’una revolta cada cop més ofegada pel règim sirià i les forces contrarevolucionàries. Format per un grup d’activistes de Rukneddine, el col·lectiu personificava una visió política clara que no es limitava a meres demandes per un estat civil i democràtic. En un moment en el qual aquestes crides ambigües i, tot i així, de gran abast, eren llançades a la vegada per grups liberals i islamistes moderats de l’oposició, la Joventut Revolucionària Siriana promovia una visió més clara i neta de la justícia social, en la qual l’educació gratuïta, la sanitat gratuïta, la igualtat de gènere, l’alliberament dels Alts del Golan ocupats i l’alliberament de Palestina eren punts centrals de les seves demandes.
Això va quedar patent des dels primers càntics i pancartes que el col·lectiu aixecava durant les protestes a la capital siriana. La bandera palestina s’alçava juntament amb la bandera siriana revolucionària; cantaven càntics en solidaritat amb Palestina, en particular amb Gaza, juntament amb lemes en solidaritat amb les ciutats i pobles assetjats i rebels; en les protestes mencionaven els màrtirs palestins juntament amb els màrtirs sirians; dones i homes joves es manifestaven i cantaven braç a braç; els crits demanant pa, gasolina i una vida digna per a tots eren inseparables de les crides a la caiguda del règim i l’obtenció de llibertats civils i llibertat política.
Mentre l’aixecament passava per la transició gradual cap a la militarització, la Joventut Revolucionària Siriana va tractar de mantenir el costat pacífic de l’alçament, defensant que l’activisme pacífic i la lluita armada poden anar mà amb mà. Mentre que generalment van recolzar l’Exèrcit Sirià Lliure, també aixecaven amb freqüència pancartes criticant allò que consideraven violacions per part dels grups armats de l’oposició i insistint en defensar la unitat nacional, rebutjant el sectarisme.
Las mobilitzacions de la Joventut Revolucionària Siriana no es limitaven a organitzar protestes en la seva nativa Rukneddine i alguns altres districtes damasquins. També distribuïen pamflets revolucionaris per tot Damasc, gargotejaven graffitis contra el règim a les parets de la ciutat, utilitzaven pàgines de Facebook per publicar declaracions i comunicats sobre els esdeveniments polítics amb importància i pujaven vídeos de les accions al seu canal de Youtube.
Per la seva postura modesta i de principis mantinguda, la Joventut Revolucionària Siriana va ser objectiu de la persecució del règim. La major part dels membres fundadors han estat arrestats, assassinats o obligats a abandonar Síria. Al mirar els vídeos de les protestes del 2012, l’any en què el seu activisme revolucionari va aconseguir el punt àlgid, és difícil reconèixer la veu d’un o d’una manifestant que no hagi estat empresonat, assassinat o desplaçat. Al esforçar-se per mantenir-se actius, la Joventut Revolucionària Siriana va restar com un dels pocs grups civils no armats que van resistir a ser desviats o domesticats per la mentalitat d’ONG o el finançament polititzat. La major font de finançament va seguir sent les donacions dels membres del grup que es negaven a posar en perill la seva visió per ànsies de guanyar més recolzament financer o minuts d’antena. Mentre els mitjans de comunicació corporatius del Golf mostraven vídeos de les manifestacions amb eslògans explícitament sectaris o súpliques per la intervenció estrangera, les protestes i accions de la Joventut Revolucionària Siriana, fortament anti-sectàries, pluralistes i oposades a tota intervenció estrangera, es publicaven només al canal de Youtube del grup, malgrat que les accions es donaven en ple cor de la capital siriana.
No obstant això, potser una de les limitacions que van acabar danyant més el col·lectiu va ser que es va mantenir principalment confinat al barri de Rukneddine. Tot i que les connexions amb activistes d’Homs van portar la creació allà d’una secció més reduïda de la Joventut Revolucionària Siriana, el centre principal de l’activitat del grup va continuar sent Rukneddine. Per més important que fos assegurar un punt de suport en la comunitat local, la inhabilitat de la Joventut Revolucionària Siriana d’aconseguir un seguiment similar en altres àrees va significar que l’impacte i l’abast quedessin extremadament limitats. Era també dependent en excés dels membres fundadors, cosa que va provocar que en el moment en què aquests van ser arrestats, assassinats o forcats a sortir del país, l’activisme sobre el terreny del grup es va evaporar casi per complet. Inclús la pàgina de Facebook gairebé no ha tingut activitat en els últims mesos. Tot i així, per un grup en què la fortalesa ha estat el seu moviment sobre el terreny, l’activisme virtual mai va ser un focus central.
La inexperiència del grup i, a vegades, la falta d’organització, va exposar els membres a un perill més gran tot fent-los increïblement vulnerables a ser envoltats fàcilment per les forces de seguretat. En un país com Síria, amb un fort i repressiu aparell de control, l’atreviment i els errors més petits poden costar molt car, i en el cas de la Joventut Revolucionària Siriana, el preu a pagar van ser algunes de les vides més valentes i brillants de Síria.
Ara casi pràcticament dissolt com a col·lectiu, els membres de la Joventut Revolucionària Siriana es consumeixen a les presons del règim sirià.
El 30 de desembre marca un nou any des de l’arrest de set dels activistes del col·lectiu en una casa de Rukneddine per les forces de seguretat sirianes. L’arrest gairebé no es va fer públic, amb les famílies dels detinguts demanant anonimat, tement per la vida dels seus fills. L’anonimat no va servir d’ajuda. Tots excepte un dels set detinguts emportats en aquella batuda nocturna han estat declarats morts sota tortura, tal i com ho han confirmat els seus companys de cela.
L’1 de desembre, activistes sirians van fer circular per les xarxes socials la notícia sobre la mort per tortura d’Amer Zaza. Zaza havia estat arrestat feia un any juntament amb sis amics més a casa seva a Rukneddine. Roudin Ajek, un altre dels set de Rukneddine, jugador de basquetbol de gran talent i capità del seu equip juvenil, va ser assassinat sota tortura el maig de 2014. Tan Amer com Roudin van deixar Síria durant un curt període a mitjans del 2013 anant a Egipte però, el seu compromís amb la revolució i el seu amor pel país els van fer tornar. Fayez al Ayoubi, juntament amb els germans Muaz i Qusai Burhan, estaven també entre els detinguts de Rukneddine assassinats sota tortura. El 14 de desembre rebem notícies de la mort per tortura d’un altre activista, el membre fundador de la Joventut Revolucionària Siriana, el nom del qual no podem dir a petició del seu germà. Com Roudin i Amer, l’últim màrtir havia deixat Síria momentàniament el maig de 2013, abans de decidir tornar. De fet, molta de la informació en aquest article sobre el col·lectiu ve d’una entrevista que li vaig fer a ell a través de Facebook el juny de 2013. Era enginyós, eloqüent i extremadament compromès tant amb la revolució siriana com amb la causa palestina. Durant el primer arrest el novembre de 2012, aquest damasquí de 26 anys va sobreviure a 37 dies en règim d’aïllament i es va mantenir ferm a pesar de la tortura. Només s’afegeix a la crueltat del seu assassinat el fet que no pot ser elogiat públicament ni rebre el tribut que es mereix com a revolucionari i aguerrit esquerranista.
Recordar a la Joventut Revolucionària Siriana, o bé parlar dels membres caiguts, no és un pur acte de nostàlgia pel que la revolució va ser o pel que Síria podria haver sigut; és sobretot un tribut als estudiants, als nens de barri i a la joventut prèviament apolítica als seus vint-i-pocs anys, que han pagat el preu de voler somiar i lluitar de forma pacífica perquè un dictador i els seus llagoters els tornin la ciutat. Van pagar un doble preu al oferir una tercera alternativa més enllà del binarisme règim/islamistes i negar-se a vendre o adoptar un programa que complagués a l’oposició de l’exterior.
Al penjar l’ombra de la tortura sobre el grup sencer, és difícil acabar la història de la Joventut Revolucionària Siriana amb una nota optimista. És també una tragèdia que un dels grups de base més inspiradors i prometedors que va emergir de l’aixecament hagi estat silenciat. Però és segur afirmar que el seu llegat viurà i mai seran oblidats, com no ho seran els ideals pels quals van lluitar i sacrificar tant a una edat tan jove.