Després de les eleccions del 14-F, els partits i mitjans de comunicació proclamaven la majoria independentista en vots (51%) i en escons (74, sobrepassant en 7 la majoria absoluta). Tanmateix, s’oblidaven que aquesta majoria és amb 700.000 vots menys que el 2017, la qual cosa reflecteix un fort desencís i desmobilització de la base independentista, conseqüència de la desorientació produïda per Junts i ERC, que van trair el mandat de l’1-O.
A les portes de la segona sessió d’investidura de Pere Aragonès com a President de la Generalitat, que ha resultat fallida, les direccions de la CUP i Esquerra Republicana presentaven als mitjans de comunicació un pre-acord d’investidura i legislatura que han negociat amb molta discreció i que la militància de la CUP havia de ratificar.
La consulta va ser traslladada a la militància amb un mètode propi de les burocràcies sindicals, en què l’acord es dona a conèixer a la militància 24 hores abans de votar-lo, sense possibilitat de presentar documents alternatius i havent-lo anunciat, prèviament, als mitjans de comunicació com un fet consumat.
Mitjançant tres preguntes deliberadament confuses, la militància de la CUP ha avalat l’acord amb un 59% (560 militants) a favor, mentre que un 38% l’han rebutjat obertament. El més significatiu, però, és que un 85% pensa que l’acord és insuficient i “millorable”, la qual cosa expressa un resultat crític cap a la direcció, d’un sector de la base de la CUP i d’algunes organitzacions que conviuen al seu sí.
L’acord ubica a la CUP com a pota esquerra de la direcció independentista oficial
Tot i que les diputades de la CUP el defineixen com un acord de mínims que s’ha d’ampliar i, més enllà del contingut detallat, l’acord, en essència, obliga a la CUP a:
- recolzar la investidura d’Aragonès com a President de la Generalitat i al govern que ell presideixi
- a assegurar l’estabilitat parlamentària al Govern de la Generalitat i aprovar-ne els pressupostos
- i deixa oberta la porta a que la CUP entri al Govern
No obstant, la militància de la CUP ja va obrir la porta a governar en una ponència política aprovada el 2019. Els darrers anys, doncs, la CUP ha anat ajustant la seva estratègia política, que l’ha portat, finalment, a integrar-se en el bloc de govern, sota la lògica de la unitat estratègica independentista.
Aquesta estratègia s’expressa en què:
- per primera vegada la CUP tindrà un càrrec a la mesa del Parlament (amb una secretaria de la Mesa ocupada per Pau Juvillà, el cap de llista per Lleida)
- que la CUP donarà suport al govern des de dins o des de fora.
Els defensors més ferms d’aquest acord són la formació de Dolors Sabater (Guanyem) i Poble Lliure, que veuen “amb bons ulls” que la CUP entri al Govern de la Generalitat. La lògica d’ambdues formacions és la d’imposar la “via podemita”, suposadament, per garantir que es compleixin els acords i fiscalitzar-ne el full de ruta des de dins. Malauradament, aquesta estratègia converteix la CUP en la crossa d’ERC i en l’aval, des de l’esquerra, d’un futur Govern pseudo-independentista que continuarà mantenint les retallades i privatitzacions, seguirà exercint la repressió i promourà una via morta del diàleg amb l’Estat.
Què aconsegueix ERC amb aquest acord?
Amb aquest acord, ERC coopta a la CUP com a part de la direcció independentista oficial i la suma al bloc de govern, neutralitzant una possible oposició des de l’esquerra. A l’hora, utilitza l’acord com un instrument per seguir disputant a JxCAT.
Així mateix, l’acord dona oxigen a l’estratègia del govern Sánchez que, mitjançant la taula de diàleg i negociació (en la que l’amnistia i l’autodeterminació estan excloses) vol obrir una via de negociació per a un nou encaix de Catalunya dins el règim.
El contingut de l’acord: capitulació, moderació, inconcreció i supeditació a la legalitat
En el terreny de la lluita per l’autodeterminació i contra la repressió, la CUP s’afegeix a la renúncia expressa d’ERC i JxCAT a promoure un nou aixecament popular massiu, com el de l’1 i el 3 d’octubre. L’acord descansa en la desmobilització i l’espera al suposat diàleg i acords amb l’Estat. Tot es basa en tornar a emplaçar, una i altra vegada, al règim monàrquic, sabent que seguiran negant el dret a decidir i l’amnistia a les represaliades, i en vendre falses expectatives d’una possible resolució pacífica del conflicte dins del marc de la Constitució Espanyola, basada en la negació dels drets dels pobles.
L’apartat de l’ordre públic és tota una humiliació, tenint en compte que va ser un cavall de batalla de la CUP durant la campanya electoral. Tot es manté tal i com està, amb alguns canvis estètics molt moderats. No es menciona la dissolució de la BRIMO i l’ARRO ni la depuració i responsabilitats per les brutalitats policials comeses. Es parla de la “suspensió de les pilotes de Foam”… “mentre no sigui públic el protocol”. Es comprometen a la “retirada de les acusacions particulars contra participants en mobilitzacions socials i polítiques”… “exceptuant aquelles on hi hagi lesions a agents acreditades amb certificat mèdic”. Tenint en compte que les lesions a agents és l’excusa que sempre fan servir per a encausar activistes, això i res és el mateix. Es parla, també, de “barems proporcionals i homogenis de totes les actuacions”, és a dir, d’exercir una repressió “moderada”. I el debat sobre el model d’ordre públic queda en mans d’una comissió parlamentària.
El pla de rescat de l’acord és ple d’inconcrecions i de mesures d’aparador que no van a l’arrel dels grans problemes socials, agreujats per la pandèmia i la crisi econòmica. Tota l’agenda legislativa tornarà a estar exposada als tribunals de justícia, sense concretar com pensen respondre-hi, quan aquests tombin lleis en matèria social, en el cas que aquestes s’acabin aprovant.
Sobre els desnonaments, no hi ha cap compromís d’aturar-los sinó de “revisar-ne els protocols”. La renda bàsica universal, la mesura “estrella” de la CUP, està dividida en tres fases (tres anys) i sense cap concreció de quantia de despesa. No es planteja cap mesura per aturar la sagnia d’acomiadaments, ni cap pla de reindustrialització per a reincorporar les treballadores acomiadades. Molt menys està plantejada l’única via per a aturar les grans empreses, multinacionals i locals, en la destrucció de llocs de treball, la seva nacionalització, com calia en el cas de Nissan. En cap cas es planteja la nacionalització de la banca, les farmacèutiques ni de cap tipus de multinacionals que proveeixi subministraments bàsics. Només es parla de la creació d’una“banca pública” i d’una “energètica pública”, que conviurien amb l’oligopoli de la gran banca i les grans empreses energètiques.
Així mateix, tota la vella crítica de la CUP a la Unió Europea desapareix quan l’acord reivindica els fons europeus, que no són altra cosa que el benefici directe a les grans empreses de l’IBEX. Els fons europeus, lluny de solucionar els problemes derivats de la situació actual, són una soga al coll per a la classe treballadora i el poble pobre, doncs comportaran una nova onada d’atacs als drets laborals i socials, com les pensions públiques.
Cap confiança en un acord que neutralitza l’oposició política al proper Govern de la Generalitat
L’acord amb la CUP li ha sortit molt barat a ERC perquè no els compromet a res i no canvia substancialment res. A més, com diu ERC, és un acord fet a mida per a que Junts el pugui assumir, tot i que s’hi desvinculi dient que ells no l’han signat.
Després de dues investidures fallides, està sobre la taula una possible repetició electoral, tot i que no sembla, ara per ara, l’escenari més probable, ja que, per primera vegada, l’independentisme té majoria a Parlament i ni ERC ni Junts ni la CUP volen arriscar-se a perdre aquesta representació institucional. Ara bé, un hipotètic govern d’ERC i JxCAT, tot i el suport de la CUP, naixerà irremeiablement dèbil i amb les disputes entre els dos principals partits vives.
El que és clar és que el proper Govern de la Generalitat no pot rebre cap solidaritat política perquè serà un govern de gestió autonomista, contra els treballadors/es i els sectors més empobrits, amb una política continuista en la gestió de la pandèmia i incapaç de revertir les retallades als serveis públics i d’enfrontar-se al negoci de la salut i els privilegis de les grans empreses i multinacionals.
Aquesta línia de suport i lleialtat al Govern destrueix la CUP com a força rupturista, doncs la converteix en una força de govern.
Corrent Roig recolzarem la línia d’oposició al Govern i farem costat als sectors de la CUP que batallen contra la seva integració al bloc de govern i a l’independentisme oficial.