Laments del derrotat

I com al seu món polític no caben una altra cosa que eleccions en un règim democràtic burgès, ja donen per perduda la guerra contra l’extrema dreta, quan no ha fet més que començar. Una acotació, m’estranya que el capital dilapidi la seva principal eina, el feixisme, quan el seu sistema de propietat no estava en perill. O algú creu que el PT anava a fer la revolució?. Però bé, no són déus, i es poden equivocar.

Aquesta esquerra electoralista ha oblidat el conte de la granota i l’escorpí… Està a la naturalesa de l’escorpí picar la granota; està a la naturalesa del capital, imperialista i nacional, actuar com actua; allò estrany seria el contrari.

El que demostra aquesta actitud de l’esquerra electoralista és la seva submissió a la burgesia; en criticar-li que no és democràtica…. Però, sincerament, esperaven una altra cosa dels mitjans, de l’exèrcit i de Trump? Tan guanyats estan pel neoliberalisme que són incapaços de veure una altra perspectiva que no sigui la democràtica burgesa. Aquesta suposada bel·ligerància “antifeixista” oculta una claudicació en tota regla als llindars de la democràcia capitalista.

D’altra banda, traslladen a la població una responsabilitat que solament és seva, de les seves polítiques, de la seva incapacitat per resoldre els problemes de fons de la societat capitalista, a la qual com a molt van posar draps calents. Lula va governar per a la burgesia i l’imperialisme, al qual va pagar el deute religiosament, amb tiretes socials… Però els problemes de fons de la societat brasilera van quedar intactes; i al primer símptoma de crisi social seriosa, el capital prescindeix d’intermediaris com solament sap fer, defenestrant – los per en el seu cap derrotar a la classe obrera, i treu als seus veritables representants.

A l’Estat Espanyol estem farts d’aquesta dinàmica: crisi social i política (1982, 2004, 2018), el carrer es polaritza en mobilitzacions socials de masses, el capital s’espanta, i recorre als apaga focs (PSOE i els seus aliats de torn, PCE, nacionalistes bascos, catalans i gallecs, ara Podemos, IU…), la mobilització es desmunta, es frustren la majoria de les esperances reals de canvi; ve la decepció. L’extrema dreta espanyola, el neofranquisme del PP (abans AP) i ara l’hidra de tres caps (PP, Cs, VOX), es radicalitza, sobre actua, ens recorden la derrota del 36, que tenim el major numero de desapareguts del món, després de Cambodja,…

Unim por amb decepció, i què tenim?

El missatge de l’esquerra electoralista és canalla, dóna per morta la lluita contra les polítiques del capital, s’auto derroten, però responsabilitzen de la derrota a la població. Ells, que van governar tots aquests anys, no són responsables; és la població, que és estúpida i no sap el que vota.

Citant a un que no és trotskista (perquè ja em veig a tota l’esquerra electoralista cridant contra els trotskistes), Garcia Linera, vicepresident del govern de Bolívia:

“Clarament, les forces de dreta i les potències imperials han fet, fan i continuaran fent tot el possible, a través de tots els mitjans legals i il·legals, per detenir qualsevol procés emancipatiu dels pobles” (…)

“En política i, en general, en totes les lluita de les classes socials, les accions de l’adversari no són les úniques que expliquen els resultats finals, a saber, alguna victòria, sinó que són les nostres pròpies accions o inaccions, les accions de les classes i els sectors laboriosos, les que converteixen les agressives accions de l’adversari en condició eficient, produint un tipus de resultat favorable a uns i contrari a uns altres”

En comptes d’insultar a la població, l’esquerra electoralista hauria d’analitzar quines van ser aquestes “accions i omissions” que van convertir les accions de l’enemic en “condició eficient” per al triomf de Bolsonaro. Quina responsabilitat tenen en aquest triomf?.

Aquesta és la qüestió, i la resta, laments de que “Roma no paga a traïdors”.