Reproduïm a continuación la traducció d’un article de la Lliga internacional de Trevalladors-quarta internacional, del passat 27 d’agost, sobre l’atemptat a l’aeroport de Kabul, dies més tard de l’irrupció del Talibán.
El fracàs del projecte dels EUA a l’Afganistan s’incrementa amb les dramàtiques escenes a l’aeroport de Kabul, on milers d’estrangers i afganesos s’aglomeren per intentar sortir del país des del passat 14 d’agost.
Per empitjorar la situació, el dia 26 una petita organització salafista, dissident del propi Talibà, sense arrelament social, el ISIS-K [o El-K](Estat Islàmic del Khorasan – antiga denominació de part del centre i el sud asiàtic), coneguda per promoure atacs terroristes contra la població civil hazara [minoria xiïta, ndt.], va promoure dues explosions criminals a l’àrea externa de l’aeroport de Kabul, que van provocar més de 80 morts –l’àmplia majoria d’afganesos i 13 militars americans, els primers d’ells morts des de l’acord amb el Talibà, al febrer de 2020–.
El govern americà va alertar que podrien succeir nous atemptats fins a finals d’agost, quan acaba el termini per a la marxa de ciutadans estrangers i afganesos que vulguin sortir del país, conforme l’acord negociat entre el govern americà i el Talibà.
La Lliga Internacional dels Treballadors (Quarta Internacional) repudia aquest atemptat que va en direcció contrària de la lluita de les masses i està centrat en colpejar a la població civil.
Una primera i breu avaluació mostra que aquest atemptat exposa d’una banda la col·laboració entre les forces americanes i el Talibà des de febrer de 2020, que tendeix a enfortir-se en aquest moment. I, d’altra banda, reafirma el que ja és consens entre els analistes polítics: la realitat de la derrota americana, que pot tenir com a conseqüència l’enfortiment de moviments antiimperialistes i l’ampliació del sentiment antiguerra entre la població americana, una mena de “síndrome de Kabul”, en referència als mateixos efectes provocats per la derrota a Vietnam
A contra corrent de la història i de la realitat, la gran premsa lamenta que aquesta derrota portés a la falta de respecte dels drets humans a l’Afganistan, alimentant la il·lusió que els drets humans van ser d’alguna forma garantits durant els 20 anys del règim d’ocupació americà.
El mite de l’imperialisme humanitari
Els Estats Units i els seus aliats imperialistes no van complir cap paper humanitari a l’Afganistan. Al contrari, ells van imposar un règim d’ocupació al país, garantit per tropes d’ocupació, van promoure bombardejos de llogarets i ciutats, a més de massacres contra civils afganesos. S’estima que 47.000 civils van ser morts com a conseqüència directa de l’ocupació americana. A més d’aquests, altres 66.000 soldats i policies afganesos i 51.000 combatents del Talibà i altres organitzacions. Entre els americans les baixes van superar les 6.000 entre soldats (2.400) i terceritzats (3.600).[1]
En 20 anys, es van gastar U$S 2,3 bilions, la qual cosa equival a prop d’U$S 300 milions per dia. Aquests inflats recursos no van ser destinats a escoles, hospitals, habitatge u obres públiques per a generar ocupació. Van ser gastats principalment en soldats i material bèl·lic, i posteriorment en la formació de les forces armades i policials del govern titella. Els pocs recursos destinats al desenvolupament del país van anar a parar a les butxaques de la corrupta elit governant.
A més, la situació de la dona afganesa no va canviar qualitativament durant els 20 anys d’ocupació. Amb prou feines el 25% de les dones estan alfabetitzades. La meitat d’elles es casa abans dels 18 anys. El pagament de la dot per a la família de la núvia i la imposició de l’ús del burca són generalitzats, particularment en les àrees rurals on viu el 75% de la població afganesa. El règim d’ocupació mai es va preocupar d’aplicar de fet la llei contra la violència domèstica.
Una altra llei, la que garanteix la inclusió del nom de la mare en els documents d’identitat dels fills, només va ser votada cap a finals de 2020.
En realitat, l’imperialisme no va ocupar l’Afganistan per a “salvar” a les dones de l’opressió. Al contrari, essencialment es va acomodar a les pràctiques socials masclistes vigents, amb alguns canvis cosmètics (algun recurs per a ONG’s, la presència de dones en el parlament del règim titella, entre d’altres).
Finalment, la “guerra a les drogues” no va sortir del paper. El cultiu de la rosella, a partir de la qual es produeix l’opi i l’heroïna, va créixer un 200% des de 2001, segons el més recent informe de l’ONU, i el seu processament local es va ampliar, beneficiant principalment als senyors de la guerra, part de l’oligarquia rural, a més del propi Talibà. L’Afganistan respon per més del 80% de l’oferta mundial d’opi i heroïna[2].
En resum, atribuir a l’ocupació imperialista algun paper humanitari oculta la veritable violència terrorista contra la població i la seva aliança amb l’oligarquia rural i els senyors de la guerra.
La invasió soviètica “emancipadora”
El mite civilitzador americà té la seva contrapartida estalinista. Sectors neoestalinistes defensen que la invasió soviètica de 1979 i el règim que es va implantar a partir de la mateixa van tenir com a objectiu garantir importants reformes modernitzadores com la reforma agrària i la fi del pagament a títol de la dot nupcial, que és una forma de mercantilització de la dona.
La veritat dels fets està molt lluny d’això. L’any 1973, Mohammed Daoud Khan dóna un cop militar, destitueix el seu cosí, el rei Mohammed Zahir Shah, elimina la monarquia i assumeix el poder amb suport soviètic i dels comunistes locals del Partit Democràtic Popular de l’Afganistan (PDPA) que estan organitzats en dues faccions: el Parcham (La Bandera) i el Khalk (El Poble). Malgrat emprar una retòrica d’esquerres, res va canviar en relació amb el poder de l’oligarquia rural. Això no va impedir al Parcham donar suport al nou règim republicà.
A l’abril de 1978, Daoud Khan ordena assassinar a un dirigent comunista –Mir Akbar Khyber– i les dues faccions de comunistes s’uneixen i promouen un cop militar. Daoud Khan és executat i els comunistes assumeixen el poder. Aquest moviment és anomenat Revolució d’Abril (Revolució del Saur) i se signen dos decrets progressistes: el de la reforma agrària i el de la fi de la dot nupcial.
Sense suport popular en el camp, el nou règim enfronta l’oposició liderada pels propietaris rurals i pels líders religiosos locals, els mul·làs ultraconservadors.
Amb l’adveniment de la revolució iraniana de 1979, l’oposició al nou règim s’enforteix, malgrat la repressió intensa, i amenaça influenciar a les masses dins de les repúbliques soviètiques, la població de les quals viu sota l’opressió del règim estalinista de Moscou.
Enfront d’aquest escenari, el règim soviètic orienta als comunistes afganesos a abandonar la política de reforma agrària i de la fi de la dot nupcial. La facció més moderada, el Parcham, liderada per Babrack Karmal, accepta les directrius soviètiques, però són apartats del poder pel Khalk, liderat per Nur Mohammed Taraki i Hafizullah Amin. Karmal se’n va a l’exili i diversos dels integrants del Parcham són empresonats, una notòria pràctica sobre com organitzacions estalinistes tracten als seus dissidents[3].
El règim soviètic s’aproxima a Taraki i el KGB treballa per a eliminar a Amin, però és aquest qui elimina a Taraki i assumeix el poder. Fins i tot contrari a la invasió soviètica, aquesta es produeix al desembre de 1979, en la qual Amin és executat i Babrak Karmal retorna al poder a bord dels tancs soviètics.
La invasió soviètica va ampliar qualitativament l’oposició popular, malgrat les concessions a les elits agràries i als mul·làs ultraconservadors en retirar la proposta de reforma agrària i la fi de la dot nupcial. L’ocupació soviètica recorre a la repressió brutal que va portar a la pèrdua aproximadament d’un milió de vides. Entre les assassinades està Martire Meena, fundadora de la RAWA (Associació Revolucionària de les Dones Afganeses), assassinada pel servei secret del règim l’any 1987, per la seva oposició a l’ocupació soviètica i a les concessions a les elits rurals[4].
Finalment, diversos grups de guerrillers islàmics coneguts col·lectivament com Mujahiddin, liderats per senyors de la guerra, secundats pel règim pakistanès, per la CIA, pel règim saudita, per la Xina i pel Regne Unit, inicien una guerra de guerrilles que portarà a la sortida de les tropes soviètiques l’any 1989, i a la caiguda del règim liderat pels comunistes, l’any 1992. Posteriorment, es forma el Talibà l’any 1994, amb el suport del règim pakistanès, de la CIA i d’Aràbia Saudita, i arriba al poder l’any 1996, del qual serà enderrocat per l’ocupació americana cinc anys després.
Al contrari del que diuen aquests sectors estalinistes, la invasió soviètica va ser realitzada per a impedir que els vents de la revolució iraniana arribessin a les repúbliques soviètiques oprimides i no per a promoure la reforma agrària i la fi de la dot nupcial, polítiques que els estalinistes de Moscou van sacrificar per a intentar garantir el seu poder.
Talibà pau i amor?
En les seves primeres declaracions públiques, representants del Talibà van afirmar que respectaran la propietat privada, els drets de les dones dins de les normes islàmiques, la integritat d’estrangers, representacions diplomàtiques i periodistes, a més d’anunciar l’amnistia per als oficials i funcionaris de l’antic règim d’ocupació.
És interessant notar que el mateix president dels Estats Units va eximir al Talibà de l’atemptat a l’aeroport i que les forces americanes estan treballant directament amb el Talibà per a garantir la seguretat de l’aeroport.
No obstant això, part d’aquestes declaracions estan en contradicció amb els cinc anys que el Talibà va estar al capdavant de l’Estat afganès i amb els aliats amb què el Talibà es va vincular des de llavors. Examinarem algunes qüestions.
La primera qüestió és la propietat de la terra. A l’Afganistan, el 75% de la població viu en el medi rural. L’agricultura i el pasturatge són les principals activitats econòmiques del país, sent l’opi i derivats el principal producte d’exportació. D’una banda estan els grans propietaris de terres. I de l’altre costat estan els pagesos (petits propietaris) i una massa de treballadors i treballadores sense terra (parcers i treballadors estacionals per a èpoques de collita i recol·lecció). Segons el Banc Mundial prop del 12% de les terres són arables. D’aquesta manera, la qüestió de la reforma o revolució agrària és una qüestió clau. La política del Talibà mai va ser la de promoure qualsevol reforma agrària, sigui quan va estar al capdavant del govern (1996-2001), sigui en el procés de lluita contra l’antic règim d’ocupació. Al contrari, va buscar acomodar-se amb les oligarquies rurals i tot apunta al fet que mantindrà aquesta orientació. Aquesta relació explica com el Talibà va aconseguir prendre el país en només 11 dies. A més, hi ha una qüestió d’apropiació il·lícita de les terres de famílies pageses, particularment quan són liderades per dones (hi ha dos milions de vídues al país). En aliar-se amb l’oligarquia, és raonable suposar que el règim del talibà tancarà els ulls a l’apropiació il·lícita per part d’aquesta de les terres de les famílies pageses com van fer els règims anteriors. I enfront de les lluites i revoltes pageses i de treballadors i treballadores sense terra, que succeiran tard o d’hora, el Talibà recorrerà a la repressió brutal tal com va governar el país durant cinc anys.
Una altra qüestió important es relaciona amb les empreses multinacionals que actuen al país. Hi ha estudis que apunten que l’explotació de riqueses minerals pot aconseguir U$S 1 bilió. Avui, una empresa xinesa explota coure i una indiana explota mineral de ferro. Si la fi de la guerra portés estabilitat, amb seguretat vindran noves empreses mineres a més de les petrolieres interessades a construir oleoductes i explotar les reserves de gas. Tot indica que el règim del Talibà es posarà al servei d’aquestes empreses. No per casualitat, la Xina va ser el primer país a reconèixer de fet el règim del Talibà i la seva agenda gira al voltant d’activitats econòmiques (entre elles la nova ruta de la seda) i de la repressió als grups que lluiten pels drets dels Uigurs a Xinjiang.
A més de la Xina, la qüestió de la repressió a organitzadors dissidents és d’interès de tots els règims veïns (el Pakistan, l’Iran, Uzbekistan, Tadjikistan i Turkmenistan), i propers (Rússia i l’Índia). Alguns d’aquests règims van donar suport al Talibà abans del seu ascens al poder i tots els senyals són d’integració a l’ordre capitalista regional, encara que el conflicte entre el Pakistan i l’Índia pugui d’alguna forma dificultar l’ entesa amb el règim indià.
Quant als drets de les dones, d’accés a l’educació, al treball, al manteniment de les seves propietats, d’anar i venir sense cap guardià masculí, de decidir la seva vestimenta sense imposicions, de la fi dels càstigs cruels com les fuetades i les pedregades, de la fi del casament infantil i del dot nupcial, la trajectòria del Talibà sempre va consistir a limitar o negar aquests drets. Fins i tot sent una societat conservadora, l’ascens del Talibà al poder l’any 1996 va representar una reculada en relació amb els drets de les dones. Un exemple és l’ús del burca, que era opcional i molt minoritari abans de 1996, però es va tornar obligatori sota el règim del Talibà. Per aquest motiu, és improbable que el nou règim reconegui aquests drets, encara que pugui fer algun canvi cosmètic. En realitat, estarà en mans de la classe treballadora, dels pagesos, de la joventut i de les dones la conquesta de cadascun d’aquests drets, i en aquesta lluita enfrontaran el règim del Talibà aliat als propietaris de terres i als mul·làs ultraconservadors.
Està fins i tot la qüestió de les minories ètniques oprimides, particularment els Hazaras, entre d’altres, amb les quals el nou règim haurà de bregar.
El que queda clar és que la tendència del règim del Talibà és de “pau i amor” només amb l’elit dels propietaris rurals, els règims capitalistes veïns i les multinacionals. I tal vegada s’estén als mateixos Estats Units. Quant a la soferta classe treballadora rural i urbana, els pagesos, les dones i les nacionalitats oprimides, la tendència no és de pau ni d’amor sinó d’explotació, opressió i molta repressió.
La majoria de la classe treballadora afganesa va donar suport a la lluita contra l’ocupació i aquest suport va ser decisiu per a la derrota de l’imperialisme. Ara, la classe treballadora haurà d’aliar-se als explotats i oprimits dins i fora del país per a arrencar les llibertats democràtiques, la reforma agrària, el dret a una vida digna… lluita que només acabarà amb la caiguda del règim del Talibà i de tot l’ordre capitalista al país i al món.
Notes:
[1] https://apnews.com/article/middle-east-business-afghanistan-43d8f53b35e80ec18c130cd683e1a38f
[2] https://g1.globo.com/mundo/noticia/2021/08/22/como-os-eua-perderam-a-guerra-ao-opio-no-afeganistao.ghtml
[3] https://jacobin.com.br/2021/08/relembrando-a-revolucao-saur/
[4] http://www.rawa.org/meena_pt.htm