Per Roberto Laxe
Ara que estem ficats de ple en la farina electoral, no està de més recordar el mètode educatiu de Barri Sèsam, quan deien allò de “dins-fora”, “a dalt-a baix”. De vegades sembla que estem dominats per un infantilisme polític molt gran. De conjunt ja sabem que els conceptes d’ “esquerra” no estan gens clars, ja que els mitjans -i això cala en la mentalitat de la gent- ens insisteixen a dir-nos que PSOE i Unides Podem són d’ “esquerra”.
I aquí sorgeix la primera pregunta, ”esquerra” en relació a qui? Perquè si agafem, per exemple, el programa polític del PSOE a Suresnes, al congrés dels 70 que va entronitzar al duo Gonzalez-Guerra, tant el PSOE actual com UP, el BNG o En Marea serien de dretes. Les comparacions són odioses, sí; però la història està per a aprendre d’ella: presenten programes neoliberals amb tints progressistes, on el sistema capitalista i el règim queda incòlume… I ho fan quan el capitalisme viu una de les seves pitjors crisis.
Però aquests quaranta anys de democràcia vigilada pels administradors procedents del franquisme (Casa Reial, Exèrcit i poder judicial), han tingut un altre efecte devastador a l’esquerra: el virus de l’electoralisme. Les organitzacions de l’esquerra van assumir com a seu el reaccionari lema d’Alfonso Guerra, “prefereixo 10 minuts de TV que 10 mil militants”. Obvi, si un el que pretén és treure la major quantitat de diputats i diputades possible, la qual cosa “renda” és la quantitat de promeses electorals que des de la TV, mitjans de comunicació de masses per excel·lència, al qual se sumen les xarxes socials, es puguin llançar.
És el mateix una habitual “promesa electoral” que una “proposta de lluita”? Des de l’esquerra electoralista, espanyola o nacionalista (el PSOE ja sabem que per molt que la vesteixin de seda, dreta es queda) s’està insistint molt en propostes electorals “trencadores”, aparentment contundents,… sense adonar-se que el caràcter trencador d’una proposta no està tant en el seu contingut concret, sinó en a qui es dirigeix, com es pretén aconseguir i, sobretot, si hi cap o no dins d’aquest règim i sistema.
El dret d’un poble a decidir, a Gran Bretanya, el Canadà, o Dinamarca, pot crear una crisi de govern com a molt, però el règim no pateix pràcticament res. A l’Estat Espanyol, l’exigència d’aquest mateix dret és pràcticament revolucionari, perquè xoca amb les estructures d’un règim que té una de les seves potes en el centralisme.
La separació Església-Estat en gairebé tots els estats influenciats per la cultura de la revolució francesa i yanki, és un fet; a l’Estat Espanyol, fruit del seu endarreriment que ho fa equiparable a països com Grècia, Rússia o països teocràtics, conquerir aquesta separació és, novament, revolucionari, ja que xoca amb una església ancorada a l’aparell de l’Estat, del qual no s’ha separat mai.
A l’Estat Espanyol tenir un pla educatiu homogeni, que respecti les llengües i la història de les nacions que el componen, és revolucionari; perquè ensenyar el passat és trencar amb ell, i el règim actual és hereu d’un passat que ens volen ocultar. Per això, cada vegada que canvia de ministre es canvia de pla d’estudis, si entra un “progressista” millora la situació, si entra un “Wert” qualsevol, s’empitjora.
Però el central que defineix el caràcter d’una proposta és com es planteja que es pugui aconseguir; i és el que la diferència d’una “proposta de lluita”. Els electoralistes, encara que aixequin fins i tot la revolució socialista, es destapen quan la tradueixen en un “vota’m”, o “vota” per a aconseguir-la; quan introdueixen la menor confiança en què a través del vot es pot fer, fins i tot, la revolució socialista. El “jo us prometo que si govern faré….” és el màxim de confiança en les institucions del règim per a canviar-lo, i flama a la passivitat de la població treballadora, a l’espera d’aquest “jo us prometo” després del vot emès (aquesta, i assistir als mítings, és tota l’activitat que se li demana a la població); a l’espera del salvador il·luminat que aconseguirà vèncer al drac de l’Estat amb l’espasa de la seva gran capacitat oratòria, com Sant Jordi.
La “proposta de lluita” és exactament el contrari; no promet que “jo faré”, sinó que només a través de la lluita, i el que comporta l’autoorganització, debat i politització, es podran conquerir les exigències socials. No crida a confiar en cap persona, és l’oposat al personalisme implícit a l’electoralisme, sinó a recolzar-se a les decisions col·lectives. Crida a confiar en les pròpies forces de la classe treballadora autoorganitzada. Per això, la contundència dels missatges no està en el què es diu, sinó com es pretenen resoldre les necessitats socials als quals responen.
Una ovella amb pell de llop, no deixa de ser una ovella per al règim i el sistema.