Sabadell és un dels molts municipis que aquest 18 de maig no ha pogut passar a la fase 1 del desconfinament. Tot i que a molts i moltes ens hagués agradat saltar de fase, la realitat és que hagués sigut un escàndol per la greu situació que ha viscut el municipi els últims dos mesos i l’impacte devastador del COVID-19 a la ciutat.Fins al 6 de maig 331 han estat les víctimes mortals a Sabadell (tenint en compte, només, les defuncions a l’hospital del Parc Taulí). El mateix 6 de maig seguíem tenint ingressats al Taulí, a planta i UCI, 158 persones contagiades de COVID-19, tot i que la xifra més alta d’ingressos ha estat de 631 el 3 d’abril . A més de la pandèmia, l’estat d’alarma ha costat la feina a 14.700 sabadellencs a través de 2.306 Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs) i, la majoria dels afectats/des, encara no han cobrat la prestació d’atur.Per a Corrent Roig l’organització popular hauria de ser la clau per assegurar les mesures de confinament i desconfinament. Igual que s’han impulsat xarxes de suport a barris i poblacions per assegurar que la població més vulnerable té el suport que necessita, podríem organitzar comitès veïnals, rebutjant els “policies de balcó”, que assumeixi l’organització de les restriccions i comenci a organitzar la defensa dels drets socials i polítics en perill.Parlem amb l’Edgar Gandia, activista de la Xarxa de Suport de Sabadell i de la Creu Roja i membre del Centre Social l’Obrera i la PAHC.¿Què es la Xarxa de Suport de Sabadell i per què vas començar a participar-hi? I a la Creu Roja?
La Xarxa de Suport va néixer com a una iniciativa per suplir les carències de l’administració pel que fa al subministrament de necessitats bàsiques, incloent-hi mascaretes i guants. De seguida van arribar notícies de que no hi havia suficients per cobrir la demanda i era evident que el govern no estava fent una gestió suficientment efectiva. A més, amb el confinament, milers de persones grans a qui els fills o les filles els hi fan la compra, havien d’anar pel seu propi peu sense material de prevenció, o directament no podien per ser massa grans.
Jo vaig començar quasi al principi, quan encara s’estaven formant. Vaig oferint-me a l’edifici on visc per fer les compres a la gent gran i de seguida vaig saber que s’estaven impulsant iniciatives semblants a altres edificis i barris. Vaig trobar la gent que estava formant la Xarxa de Suport i vam impulsar una al meu barri.
Després la cosa ha anat creixent i hem acabat fent fins i tot mascaretes pel Taulí amb l’ajut de col·lectius com Sabadell per la República, que va arribar a repartir centenars de mascaretes i desenes de pantalles protectores al personal de l’hospital, o amb el Centre Social l’Obrera, des d’on fem repartiment de material escolar, ordinadors i tauletes. Al final les necessitats han crescut i s’han diversificat tant que la col·laboració entre diferents iniciatives ciutadanes s’ha donat de manera natural i necessària.
Per exemple, actualment també recollim i repartim menjar per aquelles persones a les que l’administració, serveis socials i Creu Roja no arriben, que no són poques. En aquest sentit també hem començat a col·laborar amb col·lectius com Autogestió de la PAHC de Sabadell en el repartiment de menjar. Fins i tot s’ha creat una Xarxa de Suport contra la Violència Masclista, que durant el confinament ha crescut en un 80%, amb l’ajuda de la plataforma Recuperem el Nord. Fins i tot existeix i una xarxa d’Assessorament Laboral impulsada des del sindicat COS.
A la Creu Roja hi participo des de fa menys temps, ja que tot i que em vaig oferir fa setmanes, estan col·lapsats fins i tot per a gestionar voluntariat. Això també és una bon senyal, vol dir que molta gent s’ha ofert.
Des de l’inici de la Covid-19 la Creu Roja va impulsar el pla “Creu Roja Respon”. Que pretén fer seguiment de prop de 600.000 persones en estat de vulnerabilitat, ajudar en el possible a les autoritats sanitàries i col·laborar en el repartiment de menjar, entre d’altres.
En aquestes setmanes sobretot hem estat rebent trucades de persones en situacions extremes que demanen qualsevol mena d’ajuda per petita que sigui, persones que es troben en les mateixes situacions que les que atenem a les Xarxes de Suport: Gent en infra-habitatges, que no pot pagar el menjar, que l’han fet fora de la feina, que ha estat afectada per un ERTO i encara no ha cobrat res, que el propietari del pis l’amenaça de fer-les fora… Des del local de Sabadell rebem trucades de tot l’Estat Espanyol, on aquests dies ens arriben entre 50-100 trucades diàries, a més del seguiment de les 600.000 que ja es fa. Curiosament (o no tant) el lloc d’on més es reben és Madrid.
A Sabadell la Creu Roja col·labora també amb el Rebost Solidari i, en general, amb el repartiment de menjar.
Quin és el panorama que has vist sent activista a la Xarxa de Suport i a la Creu Roja? Quins són els barris més afectats i/o que més ajuda estan necessitant?
Crec que en general no se sap ni la meitat del que està passant. Els diaris alerten de la crisi en la que caurem quan tot això passi sense insistir massa en els milers de persones que ja estan passant per aquesta crisi.
Al barri de la Creu Alta el suport s’ha limitat a repartir mascaretes i guants i fer la compra a gent gran. És una feina molt necessària, però si l’ajuntament no ha tingut en compte ni a la gent gran d’un barri com la Creu Alta, imagina com és la situació a barris que ja fa anys que estan abandonats per l’ajuntament.
La situació aquí no té res a veure amb la dels barris del Nord o del Sud, on no només han colpejat més fort la Covid-19. A barris com Creu Alta la gent té estalvis, però a la Creu de Barberà les veïnes viuen al dia. Aquí la realitat és que, o han hagut de seguir treballant i contagiant-se, o han perdut la feina i han d’escollir entre pagar el pis o el menjar.
La Creu Roja, tot i que cobreix una gran demanda i fa moltíssima feina, està bastant col·lapsada, lògic amb la situació que tenim. Ens trobem gent que necessita menjar i que tard o d’hora ens la tornem a trobar a les Xarxes de Suport.
El mateix passa amb Serveis Socials. Molta gent acut a Creu Roja dient que des de Serveis Socials els han dit que vinguin a demanar aquí, això és perquè treballem conjuntament, però tot i que la Creu Roja dona cobertura a desenes de milers de persones, i a cada cop més gent, no són poques les que ens diuen que ja és la tercera o quarta vegada que truquen demanant ajuda i, després de dies o setmanes, ningú els hi ofereix cap solució. Igual que passa amb molta gent que no rep cap ajuda perquè no està empadronada. Això Atenció Ciutadana ho nega però és una realitat, han de comprovar que vius al municipi i mentre ho fan o no els tempos per rebre ajudes s’allarguen encara més. Si no fos així no s’hauria hagut d’habilitar una mesura com el Padró Social, que et permet empadronar-te en el contenidor de la cantonada.
Hi ha molta d’aquesta gent que acaba a les Xarxes de Suport o Bancs d’Aliments perquè estan passant gana fins que entren al circuit, i a vegades poden ser dies o a vegades poden ser setmanes, i Atenció Ciutadana sembla que estigui desconnectada d’aquesta realitat. La seva visió és que estan atenent tothom, i és cert, però no és el mateix atendre que donar solucions i no entro a si es culpa d’una manca de recursos, de personal, o el que sigui, és ben segur que fan moltíssima feina, però no es pot negar aquesta realitat.
Tot i això, quan els fem coneixedors d’aquestes realitats l’actitud és quasi d’enuig, de què aquestes coses Xarxa de Suport i Autogestió no les hauríem d’estar fent perquè si no la gent s’aprofitarà de rebre diferents ajudes, que tot això hauria d’estar regulat, quan és aquesta regulació la que allarga tantíssim els tempos. És una resposta que fa pensar que no són conscients de la quantitat de gent que passa gana mentre entren o no al circuit institucional i que tot això no ho muntem per gust, si no perquè comencem atenent a una persona, després a dos, després a quinze i després a dues-centes quan la gent que ho està passant malament s’assabenta que hi ha algú que sí que està donant solucions immediates. És exactament el mateix que passa amb la gent que ve a la PAHC per temes d’habitatge.
Com valores la gestió del govern municipal de Sabadell? Han cobert les necessitats socials arran la crisi sanitària i econòmica?
Completa i absolutament nefasta. El govern del PSC s’ha dedicat a fer el paripé, a gastar milers d’euros en portar a l’exèrcit i en fotos i campanyes, quan en realitat no estan fent pràcticament res. El seu partidisme arriba fins al punt que recentment ens hem assabentat que, sense haver mencionat mai les Xarxes de Suport i la feina dels barris, han intentat infiltrar 4 militants de les Joventuts del PSC a les Xarxes, on som més de 200, que s’han dedicat a robar informació de casos de demandes d’ajuda i després han sortit al Diari Sabadell com si fos l’ajuntament qui estigués impulsant això.
Des de l’escola La Romànica i el SSB (Serveis Socials Bàsics) han contactat directament amb les Xarxes de Suport per què els alumnes no tenen material per acabar el curs des de casa (ordinadors, tauletes, etc.) i l’ajuntament no en sap res de les 3.000 tauletes que havia d’enviar la Generalitat. També hem hagut d’impulsar una campanya de recollida per cobrir aquesta necessitat. Al meu bloc porto mesos compartint wi-fi amb la veïna de davant perquè no tenen internet i les nenes es connectaven al wi-fi des de l’escala, que és l’únic punt on els hi arribava.
Ja des del principi no es van cobrir les necessitats quant a materials de protecció i avui en dia seguim sent nosaltres qui cobreix bona part d’aquesta demanda. Ahir es van repartir prop de 200 mascaretes infantils al barri de Covadonga. Ara reactiven el curs escolar i els nens i nenes no tenen material per connectar-se des de casa i fer els deures.
Tot just ara s’activen dispositius com el de la Fira de Sabadell, que juntament amb la Creu Roja pretén establir un centre permanent de repartiment de menjar que atengui prop de 800 famílies sols a la primera setmana, però aquí tampoc hi pot acudir qualsevol, sols qui hagi entrat al circuit i passat per totes les fases fins a arribar aquí.
Des de l’ajuntament, tot el que s’ha proposat és un suposat Pla de Xoc que destina un milió a emergència social i cinc a la reactivació econòmica, i tot projectat per quan l’emergència per la Covid-19 acabi, demostrant que definitivament deixen a la sort de cadascú el que els hi passi durant la crisi sanitària.
Fa poc llegia una notícia on la mateixa Marta Farrés deia: “l’Ajuntament és la primera frontera, i a mi m’agrada estar a primera línia”. Suposo que s’ha d’agrair la sinceritat per primer cop: efectivament, l’ajuntament és una frontera que sols interposa tràmits i burocràcia a les persones més vulnerables i sovint els retarda tant que o acudeixen a les iniciatives ciutadanes o acaben en mans de màfies. Quant a això d'”estar a primera línia”, jo col·laboro a Creu Roja, a la Xarxa de Suport de Sabadell, a la PAHC i al Centre Social l’Obrera, i encara no he vist mai l’alcaldessa en persona.
Quin paper creus que haurien de jugar tant el govern municipal com els diferents partits amb representació al consistori?
El de cobrir aquestes mancances. És la seva obligació. Gent com la Marta Farrés fan de la política un negoci, les accions sols es duen a terme si comporten beneficis, i s’amaga sota la catifa tot allò que pugui evidenciar la pèssima gestió que estan fent. Si busques articles sobre la situació als barris no en trobaràs masses, fins i tot la distribució dels districtes està fent per emmascarar dades, barrejant rendes de barris alts amb barris pobres, és absurd pensar que l’ajuntament té la més mínima idea de saber quina és la realitat de la ciutat, ni tampoc que tinguin intencions.
Potser aquesta entrevista és un dels pocs que explica més detingudament la situació de Sabadell a nivell general, però ni tan sols el Diari de Sabadell està dedicant poc més d’unes línies a parlar d’aquesta situació, i l’ajuntament segueix amb la màxima de “Si no hi faig cas, no és real”.
És significatiu el cas de les persones sense llar. A Sabadell portem molts anys demanant que s’habiliti un alberg per a més d’uns centenars de persones sense llar que dormen als carrers de la ciutat. No sols no s’ha fet, sinó que l’únic espai semblant que existeix és un “hostal” privat, és a dir, un servei externalitzat, que genera moltes més despeses per a la ciutat.
Si bé l’ajuntament s’ha fet ressò d’haver habilitat un espai per a elles durant el confinament, el fet que l’hagin muntat en un col·legi és molt significatiu, vol dir que quan tot això acabi aquest espai va fora, i moltes persones sense llar s’hauran de buscar la vida de nou. Les utilitzen per a guanyar rèdit polític acollint-les durant el confinament per donar la imatge de què tot va bé, i després es neguen a construir un alberg per no perdre els vots del barri on l’emplacin.
Crec que molta part de l’administració no coneix la realitat dels carrers. No entenen que el temps que passa entre que s’atén a una persona i que se li dóna un ajut és temps que es passa en una situació molt extrema, sovint amb nens i nenes petites. Les iniciatives ciutadanes no neixen per gust si no per cobrir una necessitat que no s’està cobrint des de l’administració, i no és un cúmul de gent marginal que es nega a accedir als circuits institucionals, estem parlant de centenars de persones, cada dia. I l’actitud, lluny de ser apropar-se a nosaltres i conèixer aquestes realitats, saber què està passant, per què aquesta gent està necessitant ser atesa per alternatives, és de dir que tot hauria d’estar oficialitzat i que això pot provocar que la gent rebi més d’una ajuda i s’aprofiti. És una actitud summament classista.
Les Xarxes de Suport estem per a cobrir una necessitat immediata però som molt conscients que la feina que estem fent l’hauria d’estar fent l’ajuntament, i a través de proposar solucions reals, no de la Creu Roja. Si els organismes de voluntariat estan cobrint tota la demanda social de la ciutat, per a què serveix la institució? Un ajuntament hauria de ser molt més que un edifici des d’on s’assignen obres públiques per inflar encara més la bombolla especulativa.
La situació actual ha deixat palès que el sistema capitalista no funciona o, com a mínim, només funciona per a una minoria de la població. Un dels aspectes que ha despullat la crisi de la COVID-19 és que la privatització i les retallades a la sanitat pública maten. Com creus que això s’ha vist reflectit amb la gestió pública-privada del Taulí?
Crec que la major evidencia és el fet que s’hagi hagut de muntar un hospital de campanya a la pista coberta d’atletisme. L’ajuntament ho ha venut com una victòria, òbviament, però és l’evidencia més gran de què el Taulí no podia garantir una cobertura suficient.
Però seria un gran error pensar que aquesta mancança ve derivada de l’augment de pacients per la Covid-19. Amb les retallades de 2011 es van perdre 58 llits i altres 150 de manera provisional i es van fer fora prop de 260 treballadores.
Entre 2010 i 2015 s’han retallat prop de 1.170 llits a Catalunya i es van fer fora quasi 2000 treballadores. En 3 anys sols s’han recuperat 74 llits en tot el territori i no s’ha sabut res de les 250 noves contractacions que va anunciar el govern el 2018.
Durant el 2015, treballadores de l’hospital van denunciar que s’havien tancat plantes senceres del Taulí per derivar pacients a les clíniques privades, reduint un 12% la transferència de pacients cap al SCS i el Taulí, i augmentant un 15% la de centres privats (Com la Clínica del Vallès o l’Hospital General de Catalunya).
Un cop arribada la crisi de la Covid-19, tot això s’ha traduït en urgències saturades i en un dèficit de llits d’entre 700-800 respecte de la mitjana catalana. I ens ha deixat estampes com pacients sent atesos als passadissos, o en boxs al doble de la seva capacitat.
Als centres d’assistència primària l’emergència s’ha atès amb una reducció de prop de 70 professionals mèdiques i infermeres, i unes condicions altíssimament precàries per al personal de l’hospital (tot mentre la direcció cobra prop de 150.000 € anuals). A tot això s’ha de sumar que a finals d’abril el nombre de professionals contagiats era de 125, per si no fossin suficients els que s’han fet fora des de l’administració.
En deu anys s’han retallat prop de 800 milions d’Euros a la sanitat catalana, i això vol dir que la capacitat de despesa econòmica dels hospitals està molt limitada davant imprevistos com la pandèmia actual.
L’hospital de campanya no és resultat d’una gran gestió de l’ajuntament i el govern, és el resultat d’un hospital col·lapsat, amb plantes senceres tancades i amb retallades al personal i al finançament, és el resultat d’unes polítiques d’austeritat imposades pel BCE i molt còmodament acollides pels polítics espanyols i catalans, que han vist un gran negoci en els tractes amb la sanitat privada.
La Xarxa de Suport i la Creu Roja apareixen davant la necessitat de cobrir les necessitats bàsiques de moltes famílies de la ciutat. Tot i ser imprescindibles, creiem que cal teixir organismes unitaris i de lluita per a lluitar per la implementació d’un pla de xoc social i que aquesta crisi no la paguem els de sempre. Què n’opines?
Crec que és un període específicament complicat per a la reclamació de millores socials. L’última crisi ens va deixar una retallada milionària en serveis públics, si aquesta és pitjor que l’anterior, les mesures d’austeritat aniran en augment, i no en descens. Caldrà que la lluita als carrers sigui més intensa que mai, ja que la lluita per part de l’estat també ho serà. El més probable és que durant els pròxims mesos (i fins i tot anys) experimentem un enfortiment de l’estat capitalista, que si no dona la talla davant el poder econòmic, el mateix poder el traurà a la força per deixar espai a governs més autoritaris com VOX. No podem pretendre que una simple manifestació al carrer durant una estona, per molt massiva que sigui, resulti en res efectiu. Hem d’estar preparades per anar més enllà.
De totes maneres, crec que al final coses com el Pla de Xoc són tiretes, molt necessàries, però tiretes. No em mal interpretis, estic a favor de qualsevol lluita per a la millora de les condicions dels treballadors i les treballadores, però crec que és fonamental que s’impulsin des d’una perspectiva estratègica de canvi radical. Si no és així acabem entrant en el mateix “estira-i-arronsa” de sempre, on una generació, en un període, aconsegueix unes millores socials, i quan la classe política calcula que ja s’ha oblidat les va traient a poc a poc. El canvi és que ara és la mateixa generació que ha vist la millora la que experimenta l’empitjorament.
Millores socials, sí, però amb perspectiva revolucionària. No existeix un “capitalisme benvolent” on es pot combinar enriquiment sense límits i drets socials. El capitalisme es basa en l’explotació d’uns envers els altres, en què uns siguin rics a costa de què altres no. El sistema està agafant cotes d’acumulació que són absolutament incompatibles amb els drets socials i, per tant, qualsevol intent de millora sense pretensió de derrocar el sistema serà un pas més que l’estat capitalista donarà cap a l’extrema dreta.
Sembla que ja estem en un moment de desconfinament, però tot apunta que la crisi econòmica s’aprofundirà. Què creus que podem fer en l’anomenada “nova normalitat”?
Lluitar. No queda un altre. La crisi que ens ve a sobre segurament serà molt pitjor que la de 2008, i ha quedat molt clar quina classe social va haver de pagar els plats trencats pel capitalisme en aquell període. La Covid-19 ha accelerat una nova crisi que ja portava molt de temps traient el cap, i tocarà arribar fins on no vam arribar amb les protestes del 2011.
Cal que ens oblidem de partits que suposadament sorgeixen per canalitzar la protesta ciutadana, com Podemos, que no són més que mecanismes de perpetuació del sistema, i impulsar els contrapoders que ja s’estan creant arrel de fenòmens d’autogestió i solidaritat com son les Xarxes de Suport o les diferents iniciatives ciutadanes, que s’adonen que alguna cosa no funciona.
Ens hem de fer a la idea que, si bé el que fem ho hauria d’estar fent l’administració, mai ho farà AQUESTA administració. Una classe política que només pensa en beneficis, i en perpetuar un sistema que crea grans riqueses a base de generar grans pobreses, no pot tenir interès a assegurar una cobertura social efectiva perquè mai serà la seva prioritat.
La lluita i la protesta col·lectiva poden aconseguir millores socials, però de la mateixa manera que les Xarxes de Suport són han de tenir present que no tindríem perquè estar fent això, sinó que ho hauria d’estar fent l’administració, també hem de tenir en compte que, si bé la lluita per les millores socials és necessària, no hem d’oblidar que mai aconseguirem eliminar les profundes desigualtats que fonamenten el sistema capitalista si no sortim d’aquest sistema.
Crec que el nou cicle de protestes que es pugui iniciar un cop finalitzat el desconfinament ha de tenir molt present aquesta realitat. Cada cop més gent és més conscient que el sistema que tenim no funciona, i imaginar un model diferent pot fer molta por, però a mesura que ens anem enfonsant més en les contradiccions del capitalisme més ens adonarem que l’única solució possible passa per la destrucció d’aquest. És un sistema que a penes es va consolidar fa 300 anys i que des de llavors ha provocat més destrucció en el planeta que cap altre, i com més avança, més desigualtats genera.
Els humans portem més de 300.000 anys al món i tenim societats complexes des de fa prop de 6.000. És absurd pensar que el capitalisme és el model definitiu, molt menys que és el més efectiu, i conforme més avanci, més evident es farà.
El testimoni de l’Edgar deixa palès la ineficiència d’aquests governs, tant el Govern de la Generalitat i el Govern municipal de Sabadell lluny de ser part de la solució, són part del problema i de les conseqüències socials d’aquesta crisi que colpeja la nostra ciutat.
Per això, des de Corrent Roig creiem que els que més estem pagant aquesta crisi, som els que hem d’agafar el comandament de la societat per a resoldre aquesta crisi sanitària, convertida en una lluita de classes. Davant la situació d’urgència actual, és necessari reforçar la lluita contra els desnonaments a través de la PAHC, mostrar tota la solidaritat amb les treballadores del Taulí, treballar per la construcció del sindicalisme alternatiu a la ciutat, les Associacions de veïns, i moltes més. Cal que agafem el timó de la situació a través de l’organització en aquelles entitats obreres i populars per construir un canvi real.
A més, es torna imprescindible unificar les lluites dels sectors que expressen les conseqüències d’aquesta crisi. Una unitat d’acció construïda entorn als moviments i organitzacions de Sabadell, per materialitzar un programa conjunt real i revolucionari, que doni resposta a les necessitats d’urgència social.
Creiem que, més que mai, cal una alternativa real dels sectors més explotats i oprimits de la societat i donar una resposta contundent als atacs que vindran per part del Govern, bancs i patronal i que no dubtem que el Govern municipal del PSC i Podem aplicarà.