Aquests dies no parem d’escoltar als mitjans de comunicació la famosa “escletxa digital”, mentre veiem imatges de com alumnes i professors/es fan grans esforços per a mantenir la normalitat mitjançant la docència virtual. No obstant això, a les entrevistes que es fan tant a estudiants com a docents només es mostren nens i nenes amb dispositius digitals, habitacions grans i espaioses per a estudiar, i professors/es satisfets amb el seguiment de les seves assignatures, així com centres que ja disposaven de tauletes o ordinadors individuals per a cada un/a dels seus alumnes. Ens preguntem quina és realment la realitat que viuen, no només la majoria dels i les estudiants, sinó sobretot aquelles qui provenen de famílies més empobrides d’escoles i instituts públics.
El mateix conseller d’educació de la Junta d’Andalusia, Javier Imbroda Ortiz, davant les queixes de moltes famílies sobre l’educació a distància, declarava que el problema residia en què “els nens no troben motivacions al seu entorn per a poder estudiar”, atribuint així la culpa a les famílies i menyspreant la realitat socioeconòmica dels i les estudiants més pobres. Mentrestant, les dades mostren una realitat molt diferent.
El Ministeri d’Educació estima que un 10% dels 8,2 milions d’alumnes d’ensenyaments generals no pot seguir les classes per Internet (una estadística molt aproximada extreta de dades de l’INE, i que en algunes províncies o Comunitats Autònomes pot ascendir fins al 15 o el 20%). Però aquesta situació no és nova, ja el 2019 el 10% de les llars espanyoles no comptava amb accés a internet i gairebé el 20% de llars amb almenys un membre de 16 a 74 anys no disposava de cap mena d’ordinador (dades de l’INE).
Aquestes dades són reflex, sobretot, de la realitat de les estudiants de famílies més precàries que, majoritàriament, estudien a centres públics. Agafant les dades d’un estudi de la Fundació Cotec, “COVID-19 i educació: problemes, respostes i escenaris”, veiem una relació clara entre la quantitat de recursos als centres i la capacitat dels professors/es per a impartir classes virtuals: el 75,5% dels directors de l’educació privada van assegurar que els docents que treballen al seu centre dominen les tècniques necessàries, enfront del 68,9% de la concertada i el 45,5% de la pública.
Essent l’educació pública la que més estudiants de classe treballadora i pobra aglutina als seus centres veiem, una vegada més, com la concertada i la privada acumulen recursos per als i les estudiants més acomodades mentre que els qui més ho necessiten no poden ni tan sols accedir a un ensenyament de qualitat. Ara més que mai es fa necessari nacionalitzar tots els centres privats i concertats, i posar els seus recursos al servei de la majoria dels i les estudiants (gairebé el 70% d’estudiants van a la pública, segons el Ministeri d’Educació). Però els recursos existents són més que insuficients, el pressupost dirigit a educació ara és menys de 3000 milions d’euros. La Fundació Cotec calcula que pal·liar l’impacte educatiu del coronavirus a les xarxes d’ensenyament públic no universitari (s’inclou la concertada) costarà 5.000 milions d’euros.
Aquestes xifres oficials només confirmen el que el moviment estudiantil ve demandant durant anys: són necessaris més recursos per a una educació pública, gratuïta i de qualitat, que no deixi als i les estudiants més pobres enrere, i que no estableixi centres d’estudi de primera i de segona amb mesures classistes com la LOMCE. Estem fartes d’una educació elitista, on l’escletxa digital només és una mostra més de la profunda desigualtat social que continua existint al sistema educatiu!
Aquesta desigualtat social només es pot revertir amb mesures dràstiques:
recursos per a la pública, confiscació de la privada, apte general i suspensió de la selectivitat!