Les mobilitzacions de desenes de milers de persones als carrers de Cuba el diumenge 11 de juliol, brutalment reprimides per la policia, van encendre una enorme polèmica a l’esquerra llatinoamericana. Hi ha molts activistes que dubten sobre el que està passant a l’illa que té tanta importància per a la revolució a Amèrica Llatina. Es tracta d’un debat de primer ordre, i ens agradaria fer-lo amb tranquil·litat i seriosament, amb arguments i no amb insults o provocacions.
Hi va haver un canvi de qualitat a Cuba
Nosaltres, així com gran part de l’esquerra llatinoamericana, vam ser entusiastes defensors de la Revolució Cubana de 1959. Va ser la primera i única revolució socialista victoriosa a Amèrica Llatina.
Moltes i moltes vegades mostrem, amb orgull, els avenços en la salut i en l’educació propiciats per l’expropiació de la burgesia i la planificació de l’economia. Des de l’inici repudiem el bloqueig nord-americà a l’Illa impost el 1960, així com vam estar al costat de Cuba davant de qualsevol intent d’intervencions militars com el fracassat desembarcament a la Bahía de los Cochinos.
Però sempre critiquem la dictadura estalinista de Fidel Castro, i vam mostrar com això limitava enormement els avenços a Cuba. Mai va existir a l’illa una democràcia dels treballadors. El nou Estat ja va sorgir en el model estalinista, de partit únic, sense democràcia obrera, i amb repressió violenta a la base, perseguint a tots els opositors o crítics, així com LGBTI.
De la mateixa manera, polemitzem amb el govern castrista quan es va oposar al fet que la revolució a Nicaragua fos una “nova Cuba” el 1979, influenciant negativament i decisivament el procés revolucionari en aquell moment, a Amèrica Central. A través de la direcció sandinista de Daniel Ortega, va orientar el procés després de la caiguda del dictador Somoza per a un acord amb la burgesia i per evitar una nova revolució socialista. Això després va facilitar la derrota de les mobilitzacions i l’aïllament de la revolució a Cuba.
Però la realitat cubana va canviar radicalment cap a malament amb el procés de restauració del capitalisme, en la dècada dels 90 del segle passat, després de la restauració en els Estats de l’Est europeu. La part més dinàmica de l’economia va ser privatitzada, van acabar el monopoli del comerç exterior i la planificació de l’economia.
La restauració del capitalisme es va donar sota el comandament de la mateixa direcció que la revolució de 1959, el que provocava i segueix provocant molts dubtes. Això va comportar molts dubtes en l’activisme i a una enorme confusió en l’esquerra llatinoamericana.
Però, vegem la realitat. El sector més important de l’economia avui a Cuba és el turisme, en particular a Varadero. Són les xarxes espanyoles Meliá i Iberostar les empreses més importants en el ram. El famós rom cubà és controlat per l’empresa Pernod, francesa. Els havans cubans són comercialitzats per una aliança d’empreses entre l’estatal cubana i la Altadis, del grup anglès Imperial Tobacco Group PLC. L’aeroport internacional de l’Havana va ser privatitzat per l’empresa francesa Aéroports de Paris.
Va sorgir una nova burgesia cubana, nascuda a partir de la burocràcia de l’aparell estatal -en particular dels militars-, amb el Grupo d’Administración Empresarial que controla entre 30 i 40% de l’economia de l’illa, a més d’associar-se amb les multinacionals europees.
Existeixen fins i tot estatals a Cuba, però el centre de la seva economia ja és capitalista. És la llei del valor, l’acumulació de capital, en fi, l’economia de mercat que determina els rumbs de l’Illa. En termes teòrics, es pot definir una economia per la lògica que regeix la seva totalitat. Abans, Cuba era regida per la planificació estatal i no pel mercat capitalista. Avui, és regida per la llei del valor, bolcada cap al mercat. Per això, és capitalista.
Un exemple per comprovar això és la dinàmica de la crisi actual. El motiu immediat és la reducció brusca del turisme, principal sector de l’economia cubana, per la pandèmia. O sigui, és una evolució determinada per la llei capitalista del valor. A l’URSS, en plena depressió mundial de 1929, com tenia la seva economia estatal i planificada (encara que limitada per la burocràcia stalinista), la seva indústria creixia més de 10% a l’any.
El bloqueig nord-americà segueix existint, fins i tot després de la restauració, per un motiu: la burgesia Gusana, amb seu a Miami, volia la restauració sota el seu propi control, amb la devolució de les propietats expropiades a la revolució. Per això, va tractar d’enderrocar la dictadura castrista, cosa que no va ocórrer. El que va passar va ser que la burocràcia que controlava l’Estat i l’economia planificada es va transformar en burgesia i va restaurar el capitalisme al país, en associació amb els imperialismes europeu i canadenc.
Es tracta d’un bloqueig important, que té conseqüències nefastes per al poble cubà. Per això, des de sempre, ens posicionem contra el bloqueig. Però el règim castrista fa d’aquest bloqueig l’explicació de tota la crisi, i això no és veritat. Entre altres coses perquè el bloqueig és només nord-americà. Les multinacionals europees estan presents i estan saquejant el país.
Els partits estalinistes a tot el món, així com una part de la resta de l’esquerra, només veuen la continuïtat del PC cubà en el govern i afirmen que Cuba “segueix sent socialista”.
Cometen el mateix error que amb la Xina, on també va ser restaurat el capitalisme, des del govern de Deng Xiao Ping a la fi dels anys setanta, i el PC xinès segueix al govern. La Xina es va tornar una referència mundial per al capitalisme, recolzada en els baixos salaris i la repressió violenta contra els treballadors. Però els partits estalinistes segueixen considerant que la Xina és “socialista”.
Recordem una noció bàsica de la dialèctica marxista. No és veritat que “A” és sempre igual a “A”. La Cuba d’avui, fins i tot dirigida pel Partit Comunista (que de comunista només té el nom), no és la mateixa de trenta anys enrere. No és més un Estat obrer burocratitzat. Es tracta d’una dictadura burgesa capitalista.
Existeixen sectors de l’esquerra llatinoamericana que entenen que hi ha un procés de restauració capitalista a Cuba, però creuen que aquest no va ser conclòs. Nosaltres no creiem això; creiem que hi ha una globalitat capitalista a Cuba, amb la seva economia funcionant sobre la base de la llei del valor capitalista, al voltant del mercat. I, dins d’això, hi ha encara sectors estatals a l’Illa.
Però, encara que fos certa l’opinió d’aquests sectors que creuen que existeix una restauració en curs no conclosa, caldria identificar que el mateix règim castrista és l’impulsor d’aquesta restauració, és l’Estat cubà que dirigeix la restauració. I el caràcter de l’Estat és definit, en el marxisme, per les relacions de producció que aquest defensa i promou. Mentre hi va haver economia estatitzada i planificada a Cuba, era un estat obrer burocratitzat, ara, el règim castrista presideix un Estat burgès, que va dirigir la restauració, segueix protegint les multinacionals presents a l’illa, i va generar una nova i forta burgesia que controla entre el 30 i el 40% de la producció.
I que la població cubana està reaccionant contra les conseqüències d’aquest procés de restauració. És una dictadura capitalista.
Cuba vista per dins
Jo vaig visitar Cuba el 1996, quan el procés de restauració s’iniciava, en un moment de crisi aguda que va quedar conegut com a “período especial”.
Seria important que els activistes honestos que defensen Cuba poguessin fer un test de realitat: visitar l’illa i conversar amb el poble, per fora de les “rutes” i “guies” oficials.
En cas que facin això, veuran que la majoria de la població odia el règim castrista. Això ja era així quan vaig visitar l’illa, i avui ho ha de ser en molt major grau.
Caminant pels carrers, vaig parlar amb una obrera, asseguda davant d’una fàbrica, en la seva hora de dinar. Ella em va explicar: “Aquí es guanya d’acord amb la tasca produïda. Si la gent aconsegueix acabar la tasca determinada per l’administrador per a aquell dia, molt bé. Si no ho aconsegueix, ha d’acabar l’endemà. Es paga per les tasques completades i no per dia de treball. Si aconsegueixo complir totes les tasques cada dia, guanyo 110 pesos (més o menys 3 dòlars)”, per mes.
Com que sóc metge d’emergència, vaig entrar en un hospital i vaig conversar amb un col·lega, cirurgià. Després de vençuda la desconfiança inicial, ell em va explicar: Jo treballo en aquest hospital 70 hores per setmana, però en veritat és una broma, en termes de salari. Guanyo 340 pesos (poc menys de 10 dòlars) per mes. Aconsegueixo sustentar la meva família llogant una habitació que tinc, per a turistes”. Ell em va mostrar l’hospital, molt semblant a les condicions dels hospitals públics brasilers, mostrant el començament de la reculada en la qual va ser l’exemplar salut pública cubana.
En la conversa amb un jove, ell es va sorprendre el saber que jo era d’esquerres. Perquè, per al poble cubà, tota l’esquerra llatinoamericana dóna suport al règim castrista. Això mostra la tragèdia causada per l’estalinisme i la gent que hi donava suport. Quan el poble cubà s’aixeca, veu en les ràdios i xarxes socials la dreta imperialista defensant cínicament “la llibertat”, mentre l'”esquerra” dóna suport a la repressió.
Vaig tornar a Brasil amb la certesa que és fonamental que el poble cubà vegi i senti el suport dels treballadors de la resta del món en les seves lluites contra la dictadura castrista.
La crisi actual
L’economia cubana va retrocedir un 11% l’any passat, en gran part per la caiguda del turisme. El govern de Miguel Díaz-Canel està implementant un pla econòmic anomenat “Tarea de Ordenamiento”, anunciat el desembre de 2020. Es tracta d’un pla neoliberal, que seria repudiat en qualsevol país del món pels activistes honestos, no confosos per l’estalinisme. Les mesures principals inclouen la devaluació de la moneda en un 2.300%, la lliure circulació del dòlar, la facilitat més gran encara per a empreses estrangeres, i la reducció dels subsidis de tarifes com l’electricitat (o sigui, els comptes de la llum seran més cares per a tota la població).
Va ser anunciat un “augment salarial” perquè els treballadors no reclamessin. Però el salari mínim actual a Cuba és de 87 dòlars, més o menys uns 450 reals. És una festa per a la sobreexplotació d’empreses privades multinacionals, cubanes i fins i tot estatals capitalistes. I no hi ha res més de cistella bàsica que abans era garantida als cubans. Són aquests 450 reals per comprar productes amb preus semblants als del Brasil.
L’imperialisme nord-americà intenta capitalitzar la crisi
El govern dels Estats Units, amb Biden al capdavant, cínicament “va donar suport” al poble cubà. El mateix govern que manté el bloqueig a Cuba, diu que està “preocupat” amb la situació de l’Illa. El mateix govern que dóna suport al règim feixista d’Israel i la monarquia assassina d’Aràbia Saudita intenta fer-se passar per “defensor de les llibertats” a Cuba!
En realitat, l’imperialisme vol enganyar les masses cubanes i reprendre el control directe de Cuba, en una semicolonització de l’illa sota el seu control, i no de l’imperialisme europeu, com passa avui.
Bolsonaro va buscar capitalitzar les mobilitzacions, per denunciar el “socialisme”. Justament ell, que defensa implantar una dictadura al Brasil.
Qui està lluitant contra qui?
Les mobilitzacions de l’11 de juliol a Cuba tenen el mateix teló de fons que les que ocorren a Colòmbia, i que ja es van donar a Xile, Equador, Nigèria, Bielorússia i molts altres països. La combinació entre crisi econòmica capitalista i pandèmia està provocant un fort augment de la misèria a tot el món. No és pas casualitat que les persones als carrers de l’Havana deien que tenien gana.
Les mobilitzacions van ser facilitades perquè des de 2018 l’internet va ser permès a l’illa, i des d’aquí es van organitzar les marxes. De seguida després de les mobilitzacions, el govern va tallar l’accés a l’internet a tot el país.
D’una banda, treballadors als carrers protestant contra la fam i el pla neoliberal i exigint la renúncia de Díaz-Canel. De l’altra, la repressió violenta, determinada per una dictadura burgesa.
No sabem com evolucionarà el procés. Si la dictadura aconseguirà sufocar les mobilitzacions, o si elles retornaran, i en quin grau. Però la realitat cubana ja està marcada per una nova situació de crisi, que fa dècades no passava.
Jones Manoel, del PCB, és un historiador brasiler que defensa algunes posicions semblants a les nostres per a la conjuntura brasilera, com la lluita per enderrocar Bolsonaro ja [1]. Per aquest motiu, fins i tot, va ser blanc d’un atac racista de Mário Frias, ministre de Cultura de Bolsonaro. Ens solidaritzem amb Jones en relació amb l’atac racista d’aquest govern genocida. Però, en relació amb el tema de Cuba, tenim posicions molt diferents.
Jones Manoel i el PCB intenten demostrar que es tracta d’un govern socialista reprimint als contrarevolucionaris. No obstant això, només cal veure les fotos i els vídeos dels populars als carrers per veure que no es tracta d’una mobilització de la classe mitjana alta, sinó de la vila simple i treballadora.
Com poden els estalinistes explicar la presència del poble pobre en els carrers, en manifestacions contra el règim? Com poden explicar que entre els presos estigui Frank García Hernández, periodista marxista que va organitzar a Cuba la primera trobada León Trotski el 2019?
Qui està lluitant contra qui a Cuba? Qui està intentant aplicar un pla neoliberal, que si fos defensat per Bolsonaro, seria repudiat pel PC i per Jones Manoel?
Qui està als carrers contra això? El poble pobre, mereixedor del suport de tots els que en el món lluiten contra l’explotació.
Per a nosaltres, la posició revolucionària a Cuba és donar suport a les mobilitzacions contra el govern, mostrar que el règim no té res de socialisme, repudiar el cinisme imperialista, i defensar l’autoorganització de les masses. Defensem llibertat d’expressió i d’organització a Cuba, ja que la tasca és realitzar una nova revolució socialista, que reprengui i ampliï les conquestes de 1959, avui tretes, i aquesta vegada amb democràcia obrera i internacionalisme. Per això, els treballadors i el poble cubà s’hauran d’enfrontar a aquesta dictadura capitalista, el bloqueig dels Estats Units, i també als altres imperialismes.
Vam preguntar al PCB i a Jones Manoel: ¿no és correcte defensar a Cuba la revocació de les privatitzacions i l’estatització dels principals sectors de l’economia? Vostès no farien això al Brasil? ¿No és correcte defensar la tornada a la planificació de l’economia i el monopoli del comerç exterior? ¿No és correcte tenir un Estat cubà amb democràcia dels treballadors, a semblança dels soviets russos de 1917?
Per això, cal recolzar-se en aquestes mobilitzacions, amb la perspectiva d’una nova revolució socialista a Cuba. Si s’imposa la posició dels estalinistes donant suport a la dictadura castrista, es facilita la falsa campanya de “llibertat” de l’imperialisme. No és possible derrotar l’imperialisme (ni dels EUA ni l’europeu) donant suport a la repressió d’una dictadura capitalista i proimperialista a la lluita dels treballadors contra l’explotació i la pandèmia.
Aquesta posició del PC brasiler i de Jones Manoel és la mateixa en relació amb la Xina. En el XIV Congrés, el PC brasiler va discutir un document “Socialisme: Balanç i Perspectives” en què reivindica l'”experiència” xinesa i no diu ni una paraula sobre la Massacre de la Plaça Tiananmen. En aquesta plaça, el juny de 1989, els tancs de la dictadura xinesa van matar a milers d’estudiants que protestaven.
Jones Manoel, després de diversos vídeos elogiant a la Xina, va dir “no saber” si aquest país era capitalista o socialista. Ora, aquesta avaluació hauria de ser central per definir qualsevol programa o política, ¿no és així? Però, en el lloc del PC brasiler estava, fins fa pocs dies, una carta adreçada al PC xinès, saludant per la realització del seu congrés.
Una pràctica típica de l’estalinisme, que Jones Manoel infeliçment utilitza, és l’amalgama, la distorsió, la simplificació i falsificació de les posicions d’aquells a qui s’oposa. Així, d’acord amb ell, el poble no té voluntat pròpia, per tant, qui surt al carrer forma part dels “contrarevolucionaris infiltrats” o són pobres persones manipulades per l’imperialisme. Després de 60 anys de “socialisme cubà” -segons ells- tots els que surten als carrers i s’oposen a la dictadura castrista “són instruments de l’imperialisme”. Per a ell, la fam del poble cubà ha de ser llavors una mentida, o una conseqüència directa del bloqueig dels EUA, sense cap responsabilitat del govern i del capitalisme cubà. Aquest tipus de maniobra, que és pròpia de l’estalinisme, simplifica el món de manera que no pot haver-hi oposició d’esquerra a ells, no pot haver-hi lluita dels treballadors contra les dictadures xinesa o cubana; tots els “contrarevolucionaris”.
Això és el mateix que feien els PC de tot el món en l’època de Stalin. Tots els que es posicionessin contra la política de Stalin eren considerats contrarevolucionaris.
No obstant això, Stalin va promoure una massacre dels bolxevics, liquidant a la majoria del Comitè Central del partit que va prendre el poder, i a centenars de milers de militants. Com expliquen això el PC i Jones Manoel?
És interessant, perquè Jones Manoel diu “no ser estalinista”. Però elogia Stalin i busca rehabilitar-lo justificant i amenitzant els seus crims, defensa les mateixes posicions dels partits estalinistes de tot el món, i repeteix la mateixa metodologia estalinista.
Això és important, perquè podem tenir acords conjunturals en Brasil, com la lluita pel Fora Bolsonaro ja, i altres. Però aquesta discussió internacional revela estratègies oposades: nosaltres defensem el socialisme revolucionari amb democràcia obrera, internacionalisme i revolució mundial. Jones Manoel defensa una estratègia estalinista.
Socialisme no té res a veure amb estalinisme
En realitat, la ferotge repressió a la Plaça Tiananmen, així com la violència policial a l’Havana, són les defenses de dictadures burgeses. Hi ha una burgesia xinesa, hi ha una burgesia cubana, nascudes a partir de les burocràcies que abans dirigien aquests estats.
Els partits estalinistes defensen també altres dictadures burgeses sanguinàries com la de Maduro a Veneçuela, Ortega a Nicaragua i Assad a Síria. Maduro és el representant de la “boliburguesía”, una burgesia poderosa, posseïdora de bancs, indústries i habitatge, nascuda de l’alta oficialitat de l’exèrcit chavista. Ortega és avui un dels majors burgesos de Nicaragua, i va ofegar en sang, amb 400 morts, les mobilitzacions contra la seva dictadura a 2018. Ortega va tornar al poder després d’alguns anys per imposar una dictadura que persegueix a tots els antics companys que van dirigir el front Sandinista, que avui estan en oposició a ell. Assad és un genocida, que va matar 500.000 persones en deu anys de protestes contra la seva dictadura. Tenim acord en denunciar Bolsonaro per les 500.000 morts per Covid a Brasil, però la direcció de PCB i Jones Manoel defensen un altre genocida a Síria.
Durant dècades al segle XX, l’estalinisme va embrutar la imatge del socialisme mundialment. La burgesia imperialista estava feliç d’associar-se a la repressió i la mediocritat burocràtica de l’estalinisme per mostrar “això és el socialisme”. Després de la caiguda de les dictadures a l’Est, la propaganda imperialista va commemorar el “final del socialisme”.
Ara que la crisi econòmica i la pandèmia mostren al món la cara horrorosa del capitalisme, comença a créixer en el món novament la simpatia per les idees socialistes. Exactament en aquest moment, novament, els partits estalinistes i les direccions reformistes serveixen als objectius de la propaganda imperialista intentant mostrar que Cuba i la Xina són “socialistes”.
Nosaltres opinem que això ha de ser combatut. Els treballadors brasilers tenen el dret de saber que tant a la Xina com a Cuba, hi ha dictadures burgeses que res tenen a veure amb el socialisme, tot i que els seus governs es diuen “comunistes”.
Els treballadors cubans han de saber que al Brasil i arreu del món hi ha una esquerra socialista i revolucionària que no és estalinista i que dóna suport a les seves lluites.
Hi ha d’haver molts activistes honestos que no tenen un coneixement precís de què passa a Cuba, o que tenen dubtes sobre el que està passant, però que tenen un reflex natural de solidaritat en veure al poble en els carrers lluitant i sent reprimit. Fem una crida a tots perquè se sumin en el suport a les mobilitzacions dels treballadors i en la defensa dels presos polítics.
Jones Manoel va anomenar a militants del PSTU de “donar suport a l’imperialisme”. L’estalinisme té aquest mètode: calumniar als adversaris polítics. Ell també va amenaçar “donar un cop de peu volador” a un activista de la Universitat de San Pablo (USP), conegut com a Chavoso, perquè va fer crítiques al PC.
Nosaltres del PSTU no calumniem, no amenacem amb violència a altres activistes d’esquerra. Preferim arguments i un debat. Per això, proposem a Jones Manoel un debat públic sobre la realitat de Cuba avui, amb regles acordades en comú, i transmès per internet. En cas que hi hagi acord, el debat es podrà fer en millors condicions.
Nota:
[1] Jones Manoel es va fer conegut a través del seu canal de Youtube.