Trotsky escriu el 1924, sis anys després de la revolució d’octubre a la URSS, Qüestions de l’Estil de Vida, on diu que l’ésser humà no viu només de “política” i que l’atenció en aquell moment hauria d’estar en els detalls, en les qüestions culturals, en els comportaments, en l’educació, és a dir, en l’estil de vida de les masses proletàries. Deia que era necessari reflexionar sobre la manera de viure i els costums per transformar-los. Mentrestant, abans de tot, afirma que per construir un nova forma de vida cal canviar les bases econòmiques i materials de la societat, qüestió que ja estava resolta a l’URSS, en aquell moment.
Actualment, davant de la crisi ambiental que vivim, la discussió sobre l’estil de vida ha guanyat molta importància. I la pregunta que està plantejada és si és possible establir una manera de viure que respecti els límits dels recursos naturals, dins el propi capitalisme. Prenent com a base el text de Trotsky, creiem que la seva obra pot tenir una enorme utilitat sobre el tema.
L’estil de vida i la preservació dels recursos naturals
El capitalisme va construir la seva forma de vida basat en la producció i en el consum permanents de mercaderies, ja que el consum desenfrenat és la raó del manteniment del propi sistema. Això explica, en part, la raó de la gran explosió de les metròpolis urbanes, que històricament van servir al capital per concentrar la força de treball, la producció i el consum de les mercaderies. L’altra cara d’aquest procés van ser les enormes conseqüències socials i també ambientals, que no van passar inadvertides per a Marx i Engels, com certifiquen certes parts de El Capital i del llibre La Situació de la classe treballadora a Anglaterra.
Per la supervivència del sistema, en el capitalisme el consum és sinònim de felicitat i el prestigi està directament lligat a la capacitat d’adquirir més i noves mercaderies. El consum significa felicitat, benestar i la conquesta d’un nivell superior en la competència. Per això, valors com l’individualisme i la competència són reforçats en tots els àmbits per la formació de la nostra personalitat.
Juntament amb establir aquests valors com a base de la nostra forma de vida, estratègies publicitàries i l’obsolescència dels productes (programada, perceptiva i tecnològica) ens mantenen presos a una lògica de consum que garanteix l’acceleració del cicle d’acumulació de capital, és a dir, més rapidesa en la producció i el consum per concretar el guany.
Amb aquesta lògica, el capitalisme no pot conviure amb la producció de béns durables i que puguin ser reutilitzables, per això, els béns anomenats “durables” van tenir una disminució del seu temps de vida, el que s’anomena obsolescència programada. Com això no és suficient, un altre mètode utilitzat és l’obsolescència perceptiva, en la qual s’utilitza el recurs del canvi de disseny dels productes, amb nous retocs visuals, que porta a la percepció de que un model s’ha tornat antic o ha estat superat, posant nous models en el mercat i induint a la seva compra. I per complementar, s’afegeix la tecnologia amb comptagotes perquè un petit canvi de capacitat tecnològica en el producte pugui obligar a que es descarti i es reposi per un altre nou.
Les conseqüències ambientals de l’obsolescència planificada són devastadores. Imagina la quantitat d’escombraries electròniques, com mòbils, ordinadors, bateries i els seus innombrables components tòxics que van als “abocadors”, és a dir, són descartats i sense cap cura, en tot el món. En tot el món, no. La gran majoria d’aquests components és descarten en països pobres i miserables, com les nacions africanes. L’ONU estima que el 80% de les escombraries electròniques del món van a parar a aquest continent. A més, hi ha un enorme desaprofitament de matèries primeres en l’obsolescència planificada. Matèries primeres que generalment són extretes d’aquests països perifèrics del sistema, amb enormes conseqüències ambientals, a l’estil Brumadinho, en Mines Gerais [1]. Imagina l’enorme quantitat d’acer, ferro i plàstic que són utilitzats en la fabricació de mòbils que duren tot just un any o d’automòbils, amb una vida útil estimada en cinc o sis anys. Sense parlar de que, per abaratir cada vegada més les mercaderies, el capital instal·la les indústries en aquests països de la perifèria del sistema per explotar mà d’obra barata i recursos, com passa a Bangladesh, Xina, Índia, Vietnam, entre molts altres països.
A més, la societat de consum construïda pel capitalisme utilitza cada vegada més la intel·ligència artificial. Aquesta tecnologia permet associar una simple recerca feta a internet sobre un determinat producte al teu perfil a les xarxes socials. És per això que sorgeixen anuncis quan accedim a l’ordinador o el mòbil. Aquesta associació de les nostres dades personals, preferències de consum (i fins i tot preferències de lectures i participació en grups virtuals) procura integrar-nos en determinats nínxols de consum.
Els teòrics del capitalisme diuen que això significa llibertat de mercat, competència, però aquesta anomenada “llibertat” en realitat vol dir una presó mil·limètricament calculada amb molts algoritmes, i alimentada per la propaganda a favor del consum. Significa també la contaminació de rius, terres, de l’aire, i molt més desaprofitament. Significa, en fi, empènyer tones d’escombraries cap als països de la perifèria del sistema capitalista, evidenciant una “divisió internacional de la crisi ambiental”.
Però això també té conseqüències psicològiques. Amb aquest mode de vida capitalista vénen les malalties relacionades amb la frustració i l’estat permanent d’ansietat, ja que la gran majoria no aconsegueix arribar al padró de consum idealitzat. Aquesta qualitat i quantitat de consum són aconseguides per només 20% de la societat, que també pateix els mateixos problemes de salut provocats per la necessitat d’estar sempre alerta, en estat d’ansietat, per mantenir-se al límit de la cadena de prestigi.
Pels pobres, que són la gran majoria, la compra d’un producte amb major tecnologia, més qualitat i millor aparença és sinònim de conquesta de prestigi i acceptació en ventrades superiors. Però aquesta majoria de la població amb prou feines aconsegueix tenir accés a mercaderies de menor qualitat, la majoria de les vegades imitacions dels productes somiats, i que són més ràpidament descartats. En general, el consum d’un producte dels somnis per a aquest sector, és posat com a objectiu de vida, de manera que es passa anys de treball per adquirir-lo. Moltes vegades, quan ho aconsegueix, abans mateix d’acabar de pagar-lo, ho perd irònicament en una inundació o una esllavissada de terra com a conseqüència del desequilibri ambiental.
I, en realitat, el sistema capitalista està basat en una lògica tan absurda i irresponsable que si fos possible estendre el nivell de consum d’aquest 20% o, l’anomenat “somni americà de consum” per a tota la població, en els motlles de la producció del sistema capitalista, serien necessaris recursos de cinc planetes Terra més. D’acord amb la WWF, la quantitat de combustibles fòssils consumida actualment augmentaria deu vegades, i la de recursos minerals, dues-centes vegades.
Per això, per sostenir aquest estil de vida també és necessari instituir una visió d’una naturalesa apartada, col·locant la qüestió ambiental, la utilització dels recursos naturals o el seu esgotament, com una cosa molt abstracte i separada de la realitat de cadascun. En aquest marc, tota “individualització” del problema ambiental, és a dir, les ideologies que llancen el problema a l’individu i busquen solucions “individuals” per la crisi ecològica, guanyen molta utilitat per al sistema, ja que reforcen l’alienació dels éssers humans amb el producte del seu treball i amb la pròpia naturalesa.
Això és necessari per a imposar un ritme que no és el de la naturalesa sinó el del capital, impulsant la utilització irracional dels recursos naturals i provocant conseqüentment la crisi ambiental, ja que la utilització dels recursos naturals no és compatible amb el temps necessari per a la seva recomposició.
D’acord amb Trotsky:
“És el problema de l’estil de vida que ens mostra, més clarament que qualsevol altra cosa, en quina mesura un individu aïllat mostra ser objecte dels esdeveniments i no el seu subjecte. L’estil de vida, és a dir, el medi ambient i els hàbits quotidians, s’elabora encara més que l’economia sobre les esquenes de les persones”.
Per tant, pensar la relació del sistema econòmic amb la natura, i la forma com l’ésser humà es relaciona amb ella en el context de la manera de producció capitalista és necessari per entendre com arribem a la crisi ambiental que vivim i quines són les perspectives de superar-la. I per això cal pensar i elaborar conscientment una manera de viure que respecti els límits dels recursos naturals.
És possible construir un estil de vida que canviï la relació de la societat amb la naturalesa en el sistema capitalista?
Amb la crisi ambiental creixent a ulls vista en les últimes dècades, una part dels rics i administradors del capitalisme van assumir un discurs enganyós basat en el desenvolupament sostenible dins del propi sistema.
Aquesta definició va sorgir en la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament, creada per les Nacions Unides el 1972, a la Conferència sobre Medi Ambient a Estocolm. El 1987, l’Informe Brundtland va formalitzar el terme, i el 1992, a la ECO-92, aquest concepte definit com “satisfer les necessitats presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures de suplir les seves pròpies necessitats” es va tornar la principal discussió amb la elaboració de l’Agenda 21, és a dir, l’establiment del compromís de cada país sobre els problemes socioambientals. També va consagrar el concepte de desenvolupament sostenible, àmpliament utilitzat per governs i grans empreses capitalistes.
No obstant, com no podia deixar de ser, aquest camí està cada vegada més desmoralitzat, perquè encara que hagi estat presentat en la dècada de 1970 no va modificar la tendència a l’aprofundiment de la crisi ambiental. En realitat, la suposada producció sostenible va ser incorporada pel propi capitalisme i es va tornar una forma més de màrqueting, que és utilitzada per les empreses per augmentar el consum, a través de la propaganda dels seus productes que tenen certificacions ambientals com el segell ecològic, el segell verd, i altres. És comú veure propagandes a la TV sobre empreses automotrius, mines i fins i tot petrolieres venent una suposada imatge de “sostenibilitat ecològica”.
Per donar alè a aquesta gran mentida, els administradors del sistema capitalista, a través d’organismes internacionals creats per discutir la qüestió ambiental, van començar a realitzar cúpules ambientals on són establertes metes d’emissions de carboni per als països. Un altre frau del sistema capitalista que també va ser percebuda, i moviments com el Friday For Future han qüestionat l’aplicació d’aquestes metes.
Davant d’aquesta realitat, altres alternatives que s’autodenominen “fora del poder” han guanyat molts adeptes en els últims anys i estan relacionades amb estimular una manera de viure més sostenible, defensant accions individuals per enfrontar la crisi ambiental. D’aquesta manera, algunes persones assumeixen una forma de vida alternativa, individualment o en grups, per practicar i mostrar una sortida a la crisi ambiental. En aquest context s’insereix des de l’economia solidària, el comerç just i solidari, el Lowsumerism (ser més conscient i consumir menys), fins a reciclar, concertar, intercanviar, etc. Tot aquest moviment es basa en que el canvi ha de venir de la consciència de cadascú.
Lamentablement, encara que aquests moviments parteixin d’una qüestió real i necessària, que és la preocupació per la crisi ambiental i pel futur de la humanitat, la veritable causa no es troba en l’àmbit individual. Com diu Trotsky en Qüestions de l’Estil de Vida, perquè hi hagi canvis d’hàbits de comportament i d’una manera de viure en la seva totalitat és necessària una revolució social que destrueixi les bases econòmiques de la forma de vida capitalista, és a dir, construir noves relacions de producció en què la naturalesa sigui transformada en un bé comú a tota la humanitat, i no només a una petita part que destrueix el planeta i guanya més diners amb això.
D’acord amb Trotsky, “no es pot racionalitzar la forma de vida, és a dir, transformar-la segons les exigències de la raó, si no es racionalitza la producció, vist que aquesta té les seves arrels en l’economia”, és a dir, en l’apropiació privada o col·lectiva dels recursos naturals.
Això no vol dir que per Trotsky la lluita relacionada amb les qüestions de l’estil de vida hagi de ser relegada i menyspreada fins que es puguin transformar les bases materials i econòmiques de la societat. Ha de ser part de la lluita de la classe treballadora des de ja. A més, el sorgiment de tecnologies sostenibles, com l’agroecologia o l’agricultura sintròpica, apunten cap a un model d’agricultura molt més racional i en equilibri amb els sistemes naturals que els models bolcats a la producció de commodities. Així com hi ha projectes urbans que poden servir per auxiliar per fi la dicotomia entre la ciutat i el camp. O fins i tot, el desenvolupament actual de tecnologies, que disminueixin l’ús de combustibles fòssils i permetin una transició cap a altres matrius energètiques. Podem també citar la necessària ampliació massiva del reciclatge, un tema que fa el mateix Marx dedicar un capítol a El Capital.
Tot això, sumat a la lluita contra la destrucció i la mercantilització de la natura són essencials per la construcció de qualsevol societat futura pautada en l’objectiu de l’explotació de la feina i de la natura.
A la fi, és molt més difícil construir el socialisme en un planeta devastat per les forces destructives del capital. Però no és només això. Només en una societat en la qual la reproducció humana sigui el central (i no de la mercaderia), pot fer florir de veritat maneres de viure més ecològicament sostenibles, sintròpiques, pautades en la col·laboració (i no en la dominació) dels processos naturals. La construcció d’una nova sociabilitat i d’una nova manera de viure serà molt més fàcil si aquesta està recolzada en elements que ja existeixen en el nostre món, però que són marginats pel capitalisme.Però és imprescindible entendre que dins del sistema capitalista qualsevol conquesta en aquest camp serà incompleta, parcial, desvirtuada i provisòria, ja que el sistema capitalista és incompatible amb les mateixes.
I això queda evidenciat quan veiem, en el cas de la qüestió ambiental, diversos moviments que són incorporats pel sistema, transformant alguns hàbits de preservació ambiental en un nínxol més de mercat, capaç de fer que les persones mantinguin el consum. Un exemple concret en el Brasil és el consum d’aliments orgànics, que és restringit a una petita part de la població que té condicions financeres per adquirir aquest tipus d’aliment que és molt més car, mentre que per a la majoria, l’ampli consum és d’aliments produïts amb agrotòxics, molts d’ells prohibits en diversos països. La major part del poble pobre no té l’opció d’escollir entre un aliment enverinat o no.
Així, totes les temptatives de modificar el mode de vida en el capitalisme seran insuficients, ja que és impossible competir amb la màquina del sistema, muntada per establir una manera de viure dirigida pel mercat.
Podem concloure que cal que els moviments o individus que identifiquen en l’actual estil de vida les causes dels problemes ambientals avancin cap a la consciència de la necessitat de destruir les bases econòmiques de la societat capitalista. I, el mateix temps, cal que avancem en un programa, fins i tot basant-nos en diverses experiències existents, que contempli una manera de viure compatible amb la utilització i la preservació dels recursos naturals en una societat socialista, que és l’única que pot establir les bases per a una relació sostenible amb la natura.
Si prenem com a referència el pensament de Trotsky, la transformació revolucionària de les bases econòmiques és la primera etapa del canvi revolucionari de la societat capitalista, i la presa de poder polític pel proletariat és la condició preliminar per a la transformació de les tradicions conservadores en les relacions socials. A partir d’aquí, cal tot un lent procés d’autoeducació per establir un nou estil de vida.
La història de la humanitat i la pròpia realitat actual mostren que una relació col·lectiva o comunitària amb la natura, és a dir, sense la presència de la propietat privada, és molt més eficient en la preservació dels ecosistemes. És justament per aquest motiu que territoris indígenes serveixen com a exemple de preservació ambiental al Brasil, sortint en imatges de satèl·lit com “taques verdes” de selves preservades enmig de la devastació de l’agronegoci. Però fins i tot aquests règims de base comú són amenaçats per l’avanç del capitalisme, com veiem amb les envestides de govern Bolsonaro contra les terres indígenes.
La construcció d’una societat socialista exigeix la creació i la floració d’una nova manera de viure per crear una societat ambientalment sostenible. Per a la superació de la crisi socioambiental cal la construcció d’una altra lògica de producció i de consum en la societat, pautada en una relació racional amb la natura. Per això, cal canviar les bases econòmiques i materials que permetran a una societat socialista desenvolupar una nova ètica i un mode de vida que respecti els límits de la naturalesa, superant l’alienació produïda per la propietat privada i els valors establerts sobre la base de aquesta alienació. Sense aquesta condició, com diu Trotsky, “és impossible pensar en una veritable racionalització del mode de vida de les masses populars“.
[1] La ruptura de la presa de Brumadinho el 2019, a la ciutat homònima de Mines Gerais, va ser el major desastre ambiental de la mineria del país, en pèrdues de vides humanes i a nivell industrial i ambiental. La represa estava qualificada com de “baix risc” i “alt potencial de danys” per l’empresa Vale S.A. que és la que la controla. La represa és un reservatori destinat a contenir els residus sòlids i l’aigua resultants dels processos d’extracció de minerals. La seva ruptura va provocar un enorme impacte ambiental, amb la contaminació dels recursos naturals (rius, etc.), la destrucció d’ambients naturals, la reducció de la població, la extinció d’espècies, etc. Un fet semblant havia passat ja el 2015, a la presa de Mariana, també a Mines Gerais, ndt.