AUTOR: EUSEBIO LÓPEZ
El 2 d’agost, l’ “emèrit” escapava als Emirats Àrabs Units, després de les declaracions de la que havia estat la seva amant, implicant-lo en cobraments de comissions a l’Aràbia Saudita. La fiscalia l’ha lliurat de ser imputat, ja que quan es van cometre els fets estava sota l’empara de la “inviolabilitat” constitucional amb la qual el van protegir.
Ara surten a la llum dues noves notícies; la utilització per gairebé tota la família reial d’unes “targetes de crèdit opaques”, amb càrrec a un compte que alimenta un empresari mexicà, i que el Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals ha localitzat una fortuna oculta del Rei emèrit a l’illa de Jersey.
La constitució del 78 estableix, “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. El Borbó, amb el pacte de silenci que es va establir al seu voltant, va fer una lectura extensiva d’aquesta “inviolabilitat”; era la forma actual del dret de cuixa, segons el qual un senyor feudal, “de forca i ganivet”, tenia poder sobre la vida de tots els seus servents i súbdits.
La justícia anirà fins al final?
En el marc d’una crisi social, política i econòmica com l’actual, que en els temps que vénen s’anirà aprofundint tensant totes les costures del sistema capitalista i del règim del 78, que li permetessin fer i desfer al seu antull al “Borbó” s’ha convertit en un veritable malson: la Casa Reial pot apartar-se tot el que vulgui, però durant decennis van viure a l’ombra dels negocis de l’” emèrit “, i això pot esclatar en qualsevol moment.
Quan Juan Carlos va abdicar, van haver de fer una costura amb presses, aprovant una llei orgànica per a garantir com a mínim un aforament, ja que mantenir dos “inviolabilitats”, la de Felip VI i la de Juan Carlos suposava canviar la Constitució, que diu literalment, “la persona del Rei”. Si s’hagués quedat quiet, ho tenien tot controlat, però és un “Borbó” descendent de Lluís XIV i educat per Franco; i això es porta a la sang. Va haver d’utilitzar, ell i part de la família, targetes opaques … i això no arriba l’aforament.
Mentre la població s’enfonsa en la pobresa, l’atur i la precarietat, la família reial viu, com no podia ser menys, a cos de rei a costa del diners dels que veuen com perden els seus llocs de treball, els expulsen de les seves cases o els tallen la llum. L’abisme entre els “borbons” i el poble comença a ser tan gran com el que va portar als francesos a aixecar-se el 14 de juliol de 1789. Només falta una “Maria Antonieta” que davant la fam del poble, digui, “que mengin pastissos”.
Però no tenen per què preocupar-se per la justícia; com a molt buscaran un “Urdangarín” a qui carregar-li el mussol. La justícia espanyola està per empresonar a un “robagallinas”, a polítics catalans, a sindicalistes, a titellaires, a independentistes gallecs, no per a perseguir “emèrits”, a banquers, a empresaris corruptes, etc …
Què perseguirà una justícia que absol un violador perquè la víctima es “va preparar” portant la roba interior vermella? Què perseguirà una justícia que considera prescrits delictes que segons l’ONU són imprescriptibles, com els de lesa humanitat comesos per ministres i torturadors del franquisme?
Per la justícia popular
La “justícia” espanyola, basada en aquest trípode que és el Tribunal Suprem, el TOP / Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional és un dels pilars del règim de la Transició, juntament amb l’exèrcit i la Casa Reial. Està clar per a qualsevol, que la “justícia” no anirà contra un dels pilars del règim, l ‘”emèrit” i la família reial; tocaria les bases del règim i aquest no és el seu paper. A l’inrevés, és el de protegir-lo com sigui i a costa del que sigui. Per això, cridar a confiar en “comissions d’investigació” que no fan res, a que els jutges resolguin amb justícia, etc., no només és ingenu, sinó que suposa enganyar la població amb falses sortides.
No és la justícia hereva del franquisme la que ha de jutjar l’hereu de Franco, és la classe treballadora, els pobles de l’Estat, que han patit i pateixen un insult constant des de la família reial, la que ha de jutjar-lo, però no només pels delictes financers dels què se l’acusa; sinó per haver estat Cap d’Estat en un règim nascut de l’amnistia dels crims de la dictadura, que l’implica a ell personalment. Juan Carlos, des de 1969, és l’hereu “legal” de Franco, el que el converteix en part activa dels crims de la dictadura des d’aquell moment.
La justícia burgesa podrà, en el millor dels casos, buscar algun “cap de turc”; però això no arriba per a què la classe obrera i els pobles deixin de lluitar, primer per la presó per als corruptes començant per l’ ”emèrit”, segon, per la confiscació de tots els seus béns i comptes corrents, a l’Estat i en paradisos fiscals , i tercer, per la derogació de la Llei d’Amnistia que els empara, i així respondre pel seu paper en els crims de franquisme.
Com que la justícia no farà res d’això; només la mobilització independent per l’obertura d’un procés constituent que suposi la ruptura amb el passat franquista i les seves institucions, pot garantir que es faci justícia de veritat.