LGTBI-fòbia: discriminació recolzada per la justícia més present que mai

Després d’un estiu en el qual el futbol ha sigut el protagonista a la televisió de moltes llars. També s’ha parlat molt de lleis, sobretot de la de Memòria Històrica, i sobre agressions tan masclistes com LGTBI-fòbiques. Nosaltres no podem oblidar les exigències de la FIFA a Rússia al passat mundial per a assegurar que es respectessin els drets del col·lectiu LGTBI. Aquests fets van evidenciar, un any més, el constant panorama de desprotecció i discriminació que patim el col·lectiu a escala internacional. El pròxim mundial se celebrarà a Catar i som conscients de les lleis existents que penen entre un any i tres de càrcel a les persones de sexualitat dissident. No passa tampoc desapercebuda la purga LGTBI-fòbica a Txetxènia i les paraules del governador Ramzan Kadyrov negant l’existència d’homosexuals, després d’ordenar a les forces de seguretat segrestar i torturar qualsevol persona que “donés indicis” de ser homosexual; o les agressions patides per un jove a Sitges al que van apedregar aquest estiu al crit de “maricón”, on des de l’homosexualitat és legal però encara avui oprimida.

En el cas de la FIFA, trobem un xoc legal entre els seus estatuts en contra de la discriminació per orientació sexual i les lleis LGTBI-fòbiques d’aquests països, però es maquilla i ignora, ja que va interessar al seu moment, i seguirà interessant, prevaldre els beneficis del Mundial, inclús sabent el risc que viuen els membres LGTBI en aquests països. Van haver-hi diverses agressions a parelles homosexuals al Mundial de Rússia, per exemple la parella d’homes francesos que van patir una pallissa a Sant Petesburg[1]. Segueix recordant-se el tiroteig a la discoteca d’ambient a Orlando, en almenys cinc països tenen implantada la pena de mort per ser LGTBI i, quasi setmanalment, podem trobar notícies d’assassinats i actes discriminatoris cap a aquest col·lectiu per tot el món.

Legislació existent a l’Estat Espanyol contra les agressions LGTBI-fòbiques

El grup parlamentari Podem va presentar una proposició de llei, coneguda com a Llei LGTBI, que va ser rebutjada el setembre del 2017, per la majoria de grups parlamentaris del Congrés, però es va acceptar la seva tramitació com a llei per a poder fer esmenes. Això només suposava descafeïnar una llei que era realment progressiva i una victòria per al col·lectiu LGTBI, redacció de la qual va ser obra de la FELGTB (Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals). Es volia, entre d’altres coses, introduir la perspectiva de gènere a les aules (continguts sobre diversitat de sexual i de gènere així com del moviment històric LGTBI), tractaments hormonals a partir de la pubertat, cirurgia de canvi de sexe a partir dels 16 anys, erradicació de la reassignació sexual als nounats… El PP va rebutjar el text complert, volent redactar de nou i sobre altres bases la llei, i només ha hagut de passar 5 mesos perquè el mateix grup parlamentari d’Units Podem es retractessin d’un article legislat a la proposta inicial: volen retirar les multes per ofenses homòfobes a les xarxes socials, cedint així a les pressions de tot el Congrés per polèmiques originades per alguns articles que aconseguien legislar una realitat i disposar sobre paper una major igualtat. D’aquesta manera es veu reflectit el canvi de discurs d’Units Podem des de la seva entrada a les institucions, la descarada desvinculació amb les lluites al carrer i descobreix la falsa preocupació per a millorar la realitat del col·lectiu.

No hi ha una llei orgànica que disposi de mínims legals per emparar a totes les Comunitats Autònomes des d’una base comuna de protecció cap a nosaltres, i d’aquesta manera, conservar i desenvolupar aquesta matèria. Cada Comunitat Autònoma legisla, en cas que decidissin fer-ho, els límits de la llei; en el cas de decidir no legislar, les persones del col·lectiu d’aquesta comunitat es troben en un escenari de completa desprotecció. I encara que existeixi aquesta legislació, s’ha d’exigir l’efectivitat real d’aquestes lleis: per exemple, Catalunya va legislar la Llei 11/2014 per garantir els drets del col·lectiu LGTBI i erradicar l’homofòbia, bifòbia i transfòbia, i encara així, no han estat pocs els casos d’atacs de discriminació per motiu d’orientació sexual i identitat de gènere en els que no s’ha aplicat la llei de forma efectiva. Això s’agreuja encara més quan la persona es troba fora dels rols normatius dintre del col·lectiu (home, blanc, gai i amb poder adquisitiu), el que deixa encara més desprotegides a les persones racialitzades LGTBI, on les seves veus no són escoltades, ni tan sols als judicis de les seves agressions.

Per afegidura, tampoc podem oblidar la falta de formació i consciència que hi ha dins del sistema judicial sobre la legislació vigent en defensa dels drets de la comunitat LGTBI en l’àmbit nacional i internacional. Això porta a situacions en les quals malgrat que hi ha una llei autonòmica que recolza al col·lectiu davant d’un delicte d’odi LGTBI-fòbic, aquest no s’identifica com a tal. Aquest fet demostra que la utilitat de les lleis es veu limitada en la seva aplicació, ja que depèn dels i les juristes i la formació que hagin rebut i del paper que juguen altres institucions que, en comptes de ser resolutives, miren  cap a un altre costat fent-se còmplices d’aquestes situacions.

Es torna més difícil la lluita per la igualtat real, més enllà de les institucions i el que puguin arribar a proporcionar-nos. Queda demostrar que tot allò sobre paper no implica la materialització en la vida real, tal com s’ha vist, com a exemple clarificador, amb la desigualtat entre homes i dones

per donar un altre exemple de legislació a comentar, l’article 5 de la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, disposa que: “[…] a) La informació i l’educació afectiva sexual i reproductiva en els continguts formals del sistema educatiu. […] 2. […] a) Les relacions d’igualtat i respecte mutu entre homes i dones en l’àmbit de la salut sexual i l’adopció de programes educatius especialment dissenyats per la convivència i el respecte a les opcions sexuals individuals. b) La corresponsabilitat en les conductes sexuals, qualsevol que sigui l’orientació sexual.” Això vol dir que en els centres educatius, les persones LGTBI segueixen sent desateses en educació sexual: tot el que es mostra s’ajusta al rol heteronormatiu, és a dir, la penetració d’un home a una dona. És imprescindible desenvolupar un programa real d’educació sexual que atengui la diversitat sexual, que vagi més enllà de la penetració, que acabi amb l’estigmatització i la hipersexualització de lesbianes, visibilitzi la intersexualitat, des-patologitzi a les persones trans i promogui l’autoconeixement sexual sense tabús, etc.

 L’Església Catòlica: un llast per l’emancipació del col·lectiu LGTBI

Els tabús -com molts altres en aquest estat que no tenen res a veure amb la llibertat sexual- han sigut majoritàriament imposats per l’Església Catòlica. El Codi Civil legalitza el matrimoni entre persones del mateix sexe però segueix preveient la forma religiosa matrimonial acord als pactes amb l’Estat (tal  com es contempla a l’article 16.3 de la Constitució, objectiu del qual és el dret fonamental de la llibertat religiosa). La institució religiosa pacta amb l’Estat per a acreditar aquest casament i fer-ho “oficial”; seria inconstitucional que l’Església es negués a casar a una parella del mateix sexe, donat que la igualtat entre persones sense discriminació per cap causa és un dret fonamental, però la ideologia discriminatòria de l’Església queda plasmada als seus actes. Trobarem una contradicció entre aquestes dues lleis, ja que els múltiples discursos d’odi promoguts per diverses figures eclesiàstiques haurien d’haver estat penades, i al ser ignorades veiem un incompliment de l’article 510 del Codi Penal[2], emparat per l’article 14 de la Constitució que defensa la igualtat dels espanyols davant la llei.

A més, els delictes d’odi al col·lectiu LGTBI a l’Estat Espanyol han augmentat un 36% del 2015 al 2016, passant de 169 a 230[3]. Només podem pensar que l’Estat i les seves institucions volen seguir defensant l’Església Catòlica i tota la seva ideologia. No ha estat fins al 2018 que un capellà ha fet oficial un  casament entre persones del mateix sexe a l’Estat Espanyol, el que evidencia que segueix sent una institució envoltada per la LGTBI-fòbia.

Segons el cristianisme més retrògrad, les LGTBIs som éssers “antinaturals” (encara que biòlegs i científics hagin desacreditat qualsevol tipus d’argument que mantingui aquesta idea) i se’ns vulnera mentre que fortifiquen una institució que a mesura que passa el temps, cau pel seu pes propi. També, als centres educatius religiosos això es veu reflexat amb violacions i discriminacions cap al col·lectiu i amb la imposició del model de família nuclear, tot és recolzat per un Estat gràcies a què la LOMQE destina subvencions a aquests centres.

Motivats per la inculcació d’aquesta ideologia LGTBI-fòbica defensada per l’Església s’han donat una gran multitud de suicïdis. Oprimides per ser subversives, relegades a sectors de major explotació (el 80% de les dones trans estan desemparades o destinades al treball sexual) i desprotegides davant de la justícia. Queden exposades als límits de la llei i els òrgans que les elaboren, demostrant per qui estan fetes i qui han d’emparar. La lluita ha d’anar més enllà de l’exigència d’una protecció legislativa efectiva (que tampoc ens la regalaran), hem de lluitar també contra les institucions lligades a l’Estat amb aquest discurs d’odi; l’opressió que vivim diàriament no acabarà quan les lleis estiguin a favor nostre – ja que aquestes es poden aplicar o no segons aquestes institucions LGTBI-fòbiques-, sinó encapçalant un combat constant als carrers per revertir aquesta situació de vulnerabilitat davant la ideologia imperant hereva d’un règim feixista, materialitzada a cada llar, centre educatiu i de treball.

Vulnerabilitat en les persones refugiades LGTBI

Igualment, quan parlem de diversitat sexual i de gènere hem de tenir en compte que hi ha sectors menys privilegiats que d’altres, a causa de la seva procedència i la seva classe social, com és el cas de les persones LGTBI refugiades o migrants. No és el mateix un home gai, empresari i blanc, que una dona trans refugiada i de classe treballadora. I si no hi ha una legislació favorable a la diversitat  al país  on comencen a residir, se sumen les opressions racistes amb les LGTBI-fòbiques, fent les seves vides molt més precàries i marginals.

Si els membres del sistema judicial no estan formats sobre la legislació actual, tampoc ho estan les funcionàries i agents estatals que decideixen si algú és regugiat/da LGTBI, ja que se’ns obliga a demostrar la nostra orientació sexual o identitat de gènere. Provenir d’un estat on la teva orientació sexual es rebutja, perquè després al país de refugi hagis de demostrar que no ets heterosexual, és una pràctica denigrant i irrespectuosa, i això està passant a l’Estat Espanyol.

Està clar que l’Estat no s’implica amb les persones refugiades, només hem de veure les xifres: tan sols el 18% de persones refugiades[4] han estat acollides respecte a la xifra acordada i moltes d’aquestes refugiades sol·licitants d’asil són LGTBI. Ens trobem doncs amb una vulneració dels drets humans a nivells infrahumans.

I després que a Barcelona fos deportada una sol·licitant de refugi que era LGTBI, el Pride comercial, patrocinat per l’Ajuntament d’Ada Colau, va dedicar la “manifestació” de carrosses a les persones refugiades LGTBI. Van defensar els drets de les persones refugiades en un acte institucional i festiu, però després aquestes mateixes institucions actuen de forma oposada. Això només desemmascara una vegada més a les institucions, que no deixen de ser organismes classistes, racistes i homòfobs, i ens fa veure que per moltes lleis que hi hagi, la lluita continua al carrer juntament amb moltes altres reivindicacions de la classe treballadora.

Perquè el mateix Estat LGTBI-fòbic que no garanteix els drets del col·lectiu, és el mateix Estat capitalista que està al servei de les grans empreses i explota al conjunt de la classe treballadora, i per tant, explota i oprimeix encara més a les treballadores LGTBI.

[1]          http://www.lavanguardia.com/deportes/mundial-2018-rusia/20180615/45132941168/aficionados-gays-homofobia-mundial-rusia-2018.html  
[2]   1. Seran castigats amb una pena de presó d’un a quatre anys i multa de sis a dotze mesos:

1. a) Qui públicament fomenti, promoguin o incitin directa o indirectamente a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertenença a aquell, pel […] seu sexe, orientació o identidad sexual, per raons de gènero […]”.