El 26 de setembre, a la ciutat de Cartagena d’Índies, es desenvoluparà la cerimònia de signatura final dels acords de pau entre la guerrilla de les FARC i el govern encapçalat pel president Juan Manuel Santos.
La cita comptarà amb la presència de mandataris de països de tot el món, començant per Barack Obama, representant de l’imperialisme nord-americà, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy; el president de Cuba, Raúl Castro -convidat especial-, el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon, i segurament un alt representant de la Unió Europea.
L’imperialisme i la burgesia anoten un altre punt
Cal preguntar-se per què l’imperialisme i la burgesia han donat tanta importància i difusió a aquests acords de pau a Colòmbia, i per què la premsa mundial s’ha encarregat de mostrar-los en sintonia amb una gran satisfacció del poble ras. Les enquestes li donen al SÍ en la votació del plebiscit a favor dels acords, programat pel 2 d’Octubre, una àmplia majoria. Amb això els periodistes a sou, sostenen que el govern de Santos així com Obama i els Castro, tots junts estan interpretant el clam del poble colombià. El mateix president Juan Manuel Santos va dir: “Aquest és l’anunci més important que he fet en la meva vida”.
No cal enganyar-se. Per al poble planer, per als treballadors, la classe obrera i la pagesia pobra, els acords són solament la possibilitat de parar un conflicte entre aparells, en els quals ells són els qui han posat els morts, els desapareguts i els desplaçats. Per a l’imperialisme i un gran sector de la burgesia colombiana i per descomptat la dels països veïns, significa una gran satisfacció perquè posen fi, per la via d’incorporar a les FARC al règim polític burgès, a la guerrilla més antiga del continent, que va protagonitzar una guerra durant 52 anys contra el règim polític colombià. Una guerra, com deia León Trotsky sobre la guerra de guerrilles, una guerra petita, perquè la gran, la guerra civil, mai va ser l’objectiu de les FARC i perquè tampoc va poder empalmar amb la lluita de classes ni amb el suport popular, camperol i obrer, que va anar perdent en la mesura en què adoptava més i més els mètodes típics del terrorisme individual, i s’allunyava dels interessos populars.
L’imperialisme està de celebració perquè finalment la seva política de garrot i pastanaga dóna els seus fruits. Va intentar derrotar-la diverses vegades per la via militar, li va assestar cops forts en aquest terreny, va eliminar a la Unió Patriòtica, la seva expressió legal durant un intent de negociacions de pau durant el govern de Belisario Betancur a mitjans de la dècada dels ‘80, amb l’objectiu de portar-la a la taula de negociació per segellar la seva rendició, així com ho va aconseguir a la fi de la dècada dels ‘80 amb les guerrilles centreamericanes a través dels acords de Esquipulas i Comptadora. Com ho va obtenir també amb altres guerrilles menors, com l’EPL i l’M-19 a inicis de la dècada dels ‘90 a Colòmbia. Avui l’M-19 és posat com a exemple de la seva decisió d’incorporar-se al règim, perquè no va desistir tot i que va ser assassinat el seu candidat presidencial, Carlos Pizarro Leon Gómez, i uns altres quants dirigents, poc temps després de signar la pau, l’any 1991, en la seva primera participació electora, quan ja no estaven mobilitzats. Això mateix li demanen avui a les FARC davant el risc que les mateixes bandes paramilitars assassinin a un o varis dels seus dirigents una vegada segellats els acords; les FARC estan disposades a fer-ho.
Per a l’imperialisme significa eliminar una font d’inestabilitat, un obstacle que impedia l’entrada lliure de les seves multinacionals als territoris controlats per la guerrilla per instal·lar les seves empreses d’agro-negocis, que impedia el seu control total sobre la producció i exportació de coca i que també era font d’inestabilitat regional, per la seva ubicació estratègica com a part del pati posterior de l’imperialisme nord-americà. Per a l’imperialisme, per a la burgesia, els terratinents i ramaders, és un gran avenç, perquè sempre van tenir la por que la guerra petita es convertís en la guerra gran, que es regués com a pólvora per una regió a la qual sempre han sotmès a plans de misèria, gana i repressió.
Políticament, ompliran pàgines i pàgines mostrant la “grandesa” de la restringida democràcia burgesa, de la seva dictadura de classe, elogiant la possibilitat que els odis, donaran pas als vots. Ells portaran als seus antics enemics als palaus i als parlaments i, perquè no, fins a la cadira presidencial, mostrant els exemples de Nicaragua, d’El Salvador, de Sud-àfrica, de Brasil i de la mateixa Colòmbia amb els ex-guerrillers de l’M-19 i l’EPL. Amb això seguiran enganyant al poble treballador mentre enforteixen els seus exèrcits i apliquen els plans per descarregar sobre les esquenes de la classe obrera i els treballadors la seva profunda crisi econòmica mundial. Santos ja ho va anunciar, al mateix temps que s’ufana del seu triomf, aplicarà una “reforma” tributària i enfortirà l’odiat Esquadró Mòbil Antidisturbis, ESMAD (policia antimotins coneguda popularment com els robocots) perquè els treballadors no solament paguen la guerra sinó també la pau.
El gran guanyador dels acords de l’Havana és l’imperialisme que va idear el Pla Colòmbia, que va invertir en recursos, assessors i armament, i avui es prepara per passar el compte, amb els famosos plans d’inversió pel post-conflicte. Amb aquests, les seves multinacionals es beneficiaran de la rebaixa d’impostos, la llibertat absoluta per invertir els seus capitals, saquejar les riqueses i veuran els seus guanys multiplicats.
La més important de les batalles de les FARC?
No és estrany que la direcció de les FARC presenti la signatura dels acords com “la més important de les seves batalles”, així com Raúl Castro va presentar el restabliment de les relacions amb el govern nord-americà, com un “gran triomf de la revolució”. Al cap i a la fi els dos vénen del mateix tronc: l’estalinisme. No és gratuït tampoc que l’escenari de les negociacions fos L’Havana. L’escola estalinista els va entrenar molt bé; totes les seves capitulacions i traïcions sempre les van presentar com a grans triomfs. La veritat és que els Castro, amb el suport del prestigi guanyat per la revolució cubana, han restaurat el capitalisme al seu país de manera silenciosa, i van entaular de nou relacions, no solament diplomàtiques sinó comercials i de tot tipus amb la seva vella enemiga, la burgesia imperialista ianqui, amb l’interès comú d’impulsar el desenvolupament capitalista, ara com a bons socis. I aquesta és una de les raons, la fonamental, per la qual les FARC han signat per fi un acord que no és una altra cosa que la seva incorporació al règim burgès.
En la segona meitat de la dècada dels anys 80, les FARC van arribar a una cruïlla per una sèrie de factors. Les declaracions de Fidel Castro enfront de la revolució nicaragüenca: “Nicaragua no serà una nova Cuba”, eren un missatge per a la burgesia i l’imperialisme, en el sentit que ni la burocràcia cubana ni la de l’URSS donarien suport a un procés d’expropiació dels capitalistes nicas. És a dir, no anirien a un programa d’expropiació com el que van haver d’aplicar a Cuba, pressionats per la mobilització de masses i per la política imperialista. Les FARC també van entendre el missatge. Des d’aleshores, l’aparell estalinista donaria suport a tots els processos de pau negociats i a la reincorporació a la “vida civil” de les organitzacions guerrilleres. A partir d’aquest punt, el seu programa democràtic revolucionari, especialment la lluita per la terra, va canviar radicalment. Les negociacions de pau durant el govern de Belisario no van prosperar perquè un sector de la burgesia colombiana i dels ramaders, amb el suport de les bandes de paramilitars, aprofitades també per diverses multinacionals, van deslligar una violenta massacre selectiva i sistemàtica, no solament contra la Unió Patriòtica, sinó contra l’avantguarda obrera i sindical que es radicalitzava en les lluites i en les vagues, obligant a les FARC i a l’ELN a atrinxerar-se i a respondre militarment als atacs. La restauració del capitalisme, als anomenats països del “socialisme real”, acabaria per afermar la seva contradicció.
Perdut el suport polític i econòmic de l’URSS i de Cuba, es tornava insostenible mantenir un exèrcit de milers de combatents. La direcció de les FARC va començar un procés irreversible de cerca de recursos utilitzant cada vegada més els mètodes del segrest i l’extorsió, no solament a terratinents i ramaders, sinó a camperols mitjans i altres sectors pobres de la població. Al mateix temps feien el pas, primer com a protectors dels cultius de coca, i després com a membres del negoci de la seva producció i comercialització, fent part de l’economia subterrània que es convertia en una altra font de distorsió de les lluites obreres i populars i que, juntament amb la seva estratègia d’aparell armat, justificaven la violenta repressió d’un règim antidemocràtic i assassí. Aquests mètodes de finançament els van anar degradant i aïllant políticament de la població. La burgesia i l’imperialisme van saber explotar aquesta degradació de la guerrilla i van aprofitar per aprofundir la seva pèrdua creixent de suport camperol i popular, van muntar les bandes d’exèrcits mercenaris, paramilitars, per desfer-se no solament de guerrillers, sinó també de lluitadors obrers incòmodes, de dirigents camperols, d’activistes, organitzant una de les majors expropiacions de terres, provocant un desplaçament intern que arriba a la xifra de més de 6 milions, el segon país en desplaçats després de Síria, que es troba en guerra oberta i declarada. El Centre Nacional de Memòria Històrica ha donat una xifra de 220.000 morts durant els anys de confrontació –aclarint que la xifra és encara conservadora- i 162.000 desapareguts, amén de les més de 300.000 amenaces, producte de les quals molts van haver de deixar el país.
Està clar, l’estratègia guerrillera ha demostrat el seu fracàs total, un fracàs que la classe obrera, els treballadors i els camperols pobres, van haver de pagar amb sang i foc. Els socialistes sempre combatem políticament l’estratègia guerrillera. Deia el nostre dirigent trotskista Nahuel Moreno “Si són les masses les que fan les revolucions, tota prèdica, propagandística o pràctica (a través d’accions) que és una ínfima minoria de guerrillers l’encarregada de fer la revolució, és un factor de profunda desmobilització del moviment de masses, va en contra de la revolució. Pitjor encara, utilitzen a la classe obrera, si intervenen en ella, com a subministradora de combatents, traient així de la classe (i enviant a la mort) a valuosíssims activistes i lluitadors i afeblint així l’organització de la classe obrera.”
Avui les FARC, i el seu moviment polític legal, abandonen definitivament la lluita per la terra i contra el règim antidemocràtic, i adopten un nou programa: el dels acords de pau de L’Havana, aquest és el que s’han compromès a defensar i pel qual estan disposats a sacrificar encara més vides. Perquè mentre ells es desmobilitzen, les bandes de sicaris a sou no ho fan i, ja a la recta final del procés, han seguit amenaçant, atemptant i assassinant. Des de l’any 2012 fins a març del 2016 han assassinat més de 112 activistes de la Marxa Patriòtica, moviment influenciat políticament per les FARC.
Veurem un moviment més dels que hem vist a diversos països del planeta. Moviments electorals que van canviar les bales pels vots i que defensen que la democràcia burgesa de tant en tant pugui gaudir de les seves mels, dels privilegis per a uns pocs a costa de la gana, l’opressió i la misèria per a la immensa majoria, incloses les seves pròpies bases. No poden dir que aquest nou programa és revolucionari, perquè això significa seguir mentint a la classe obrera i als treballadors del camp i la ciutat, això seria tant com dir que Santos i Obama també ho són. Les FARC han signat uns acords amb alguns dolços per enganyar, però en la seva essència és el programa d’un sector majoritari de la burgesia colombiana i de l’imperialisme. És el programa de defensa de la propietat privada i no el de l’expropiació de la revolució cubana de 1959, ja enterrada pels Castro. La gran majoria de les organitzacions d’esquerra que donen suport aquest programa de la reconciliació, estan fent explícit el seu abandonament de la revolució, que alguna llunyana vegada van defensar. En donar suport als acords de pau i cridar a votar per Santos primer i ara pel SÍ en el plebiscit, estan adoptant aquest mateix programa. Seguirem combatent políticament, com ahir ho vam fer amb la seva estratègia guerrillera, el programa que avui li ofereixen a les masses de radicalitzar la democràcia… burgesa. Seguirem aixecant encara amb més força el programa de la revolució socialista mundial, com una necessitat imperiosa de la classe obrera i els seus aliats: les masses empobrides i humiliades, segregades i explotades.
La classe obrera i els treballadors no tindran pau
El cicle de l’explotació capitalista seguirà, accentuat encara més per la crisi econòmica mundial. És una llei de ferro, perquè els empresaris remuntin la crisi, han d’augmentar la sobreexplotació de la classe obrera de la ciutat i el camp, descarregant sobre les seves esquenes els plans que l’FMI exigeix a tot el món. Més plans d’ajustament, retallades de despeses de l’estat, reformes tributàries, desocupació. La borratxera de la pau s’enfrontarà amb aquesta realitat. Ara s’obre la possibilitat que Colòmbia entri en la dinàmica de la lluita de classes de tota Sud-amèrica que ha desembocat en vagues generals, revolucions i canvis de governs i règims, alliberada de la camisa de força de la guerra d’aparells, perquè la veritat és que ja no serà igual.
Els socialistes apostem a aquesta perspectiva. L’apostem al fet que la lluita obrera es col·loqui al centre, al fet que els treballadors reprenguin els seus mètodes de lluita massiva, que assumeixin a les seves mans la direcció dels seus conflictes i de la seva organització, que els sectors populars esclatin contra les seves penoses condicions polítiques i socials, que el moviment indígena s’aixequi pels seus drets, que les dones víctimes de tants abusos i vexacions segueixin exigint justícia i reparació, juntament amb els milers de víctimes del conflicte i els camperols despullats de les seves terres. Li apostem a la lluita dels explotats i els oprimits, li apostem a la lluita de classes i no al programa que els nous moviments polítics li estan apostant: unitat amb els de dalt, reformisme sense reformes. Perquè la lluita de masses organitzada, sense líder que la rellevi, obrirà la possibilitat perquè el partit revolucionari, el que es juga per la classe obrera, l’internacionalista, es converteixi, sense terminis, en una alternativa de direcció per aconseguir la veritable pau, la que mereixen els treballadors, una societat sense explotació i sense opressió de cap tipus. A aquesta construcció, a aquesta lluita i per aquesta alternativa, cridem a tots els activistes que van creure honesta però equivocadament en la guerrilla, que ara capitula a la democràcia burgesa i al règim autoritari, negociant amb la corrupta burgesia pro imperialista que ha saquejat la riquesa del país i reprimit ferotgement la lluita dels explotats i oprimits.
Per això el 2 d’octubre cridarem juntament amb el Partit Socialista dels Treballadors de Colòmbia (PST), la nostra secció nacional, a no votar ni Pel SÍ de Santos, ni pel NO d’Uribe en el plebiscit referendari dels acords de pau. La disjuntiva no és entre el suport a una o una altra de les faccions burgeses, la “guerrillerista” d’Uribe o la “democràtica” de Santos. Les FARC han declarat que encara que guanyés el no, ells no tornaran a les armes i honraran els acords. La disjuntiva és llavors entre el suport als plans burgesos i imperialistes post-conflicte, o declarar-li la guerra a la guerra social per la qual es prepara Santos contra la classe obrera, els camperols pobres, els indígenes i tots els explotats. Per això convidem a col·locar en la targeta: per una Constituent àmplia, lliure, democràtica i sobirana que discuteixi el programa post-conflicte dels de baix, dels postergats de sempre.