Declaració de les organitzacions europees de la Lliga Internacional de Treballadors (LITqi):
PdAC (Partito di Alternativa Comunista – Itàlia)
Corriente Roja (Estat espanyol)
Em Luta (Portugal)
LCT (Lligui Communiste donis Travailleurs – Belgique)
ISL (International Socialist League – Great Britain)
LES ARMILLES GROGUES FRANCESES: UNES PRIMERES LLIÇONS
1/ Ni la més salvatge repressió, ni les concessions de Macron han aconseguit acabar amb el moviment de les armilles grogues.
L’anunci governamental de l’augment de la taxa dels carburants va ser sol la gota que va fer vessar el got de la còlera popular. Va ser l’espoleta d’una protesta espontània explosiva, estesa al llarg del país i a la qual la població va donar suport massívament. El que va començar com una rebel·lió contra la pujada de l’impost als combustibles, ha derivat en una escalada de lluites i manifestacions radicalitzades i brutalment reprimides i en un ampli llistat de reivindicacions.
2/ Aquestes reivindicacions, poc articulades i algunes escassament definides, inclouen reclamacions econòmiques i socials com l’augment general de salaris i la seva indexació, la millora de les pensions i dels serveis públics o la restauració de l’impost sobre les grans fortunes. Incorporen exigències polítiques contra la Vª República, vista per les armilles grogues com una màquina antidemocràtica que es burla de la voluntat popular. És el cas de l’exigència de limitació del sou dels polítics, la supressió del Senat o el més recent dels “referèndums d’iniciativa ciutadana” (RIC). I, per descomptat, en un lloc destacat, la dimissió de Macron.
3/ És un moviment profund que fa front a un llarg procés de degradació social que afecta a àmplies franges de la població francesa. Té la seva força principal a les províncies, fora de París, i està format, abans de res, per treballadors amb baixos salaris i precaritzats, en la seva majoria de petites empreses i sectors no sindicalitzats, al costat de pensionistes i sectors pauperitzats de la petita burgesia. Compta amb una forta presència femenina. Abans de les vacances acadèmiques nadalenques es van incorporar a la lluita els estudiants de secundària dels districtes i barris populars. A diferència de 1968, el moviment no ha arrelat fins al moment, en la universitat (malgrat que els inicis de la lluita els podem situar al desembre) i tampoc a les fàbriques, pel fre criminal de la burocràcia sindical, còmplice de Macron. Tampoc s’ha fet fort en els suburbis de les grans ciutats.
4/ Una de les característiques del moviment, que explica la força amb la qual va sorgir, és la falta de control per part dels aparells polítics i sindicals i la tendència a prendre les coses directament a les seves mans, unida a la seva resistència a delegar en representants que no controlen i a entaular negociacions tramposes per dalt a l’estil de les de la burocràcia sindical.
Les armilles grogues desconfien profundament de l’entramat institucional de la Vª República. Desconfien dels partits polítics que els menteixen una vegada i una altra i els hi diuen que l’alternativa és votar-los en les següents eleccions. No se senten representats per la burocràcia sindical, que s’ha dedicat a rebentar la lluita del moviment obrer durant dècades i ha estat el còmplice necessari dels atacs neoliberals contra els drets socials i laborals. El moviment de les armilles grogues mostra el desgast i la crisi dels mecanismes de dominació de la democràcia burgesa
No han esperat a les eleccions per sortir a la lluita i no han dubtat a assumir de manera resolta els mètodes d’acció directa, enfront dels mètodes derrotistes de la burocràcia sindical i la submissió a les institucions. I han resistit la violència policial, desbordant àmpliament el seu dispositiu durant dos caps de setmana en el centre mateix de París.
5/ La mobilització va aconseguir trencar la resistència de Macron, obligant-lo a renegar públicament dels seus plans i a renunciar al seu solemne compromís de no cedir a la pressió social.
Les concessions, tot ser parcials i algunes fins i tot tramposes (com la pujada de 100 € del salari mínim) van fer fallida la imatge d’omnipotència del poder i van donar confiança al moviment, que va comprovar que “la lluita paga”. Les armilles grogues van aconseguir en un mes el que la mobilització controlada per la burocràcia sindical no aconseguia en molts anys.
Aquesta és una de les lliçons importants de la lluita per als explotats i oprimits: si és ferm, conseqüent i massiva, si es basa en la voluntat de la base i no es deixa manipular ni desarmar per la burocràcia, els treballadors guanyen i “la lluita paga”.
6/ El moviment de les armilles grogues dibuixa els primers senyals d’un canvi profund. Mostra que la situació de crisi que viu actualment el capitalisme, marcada per una profunda i creixent polarització social, està prenyada, també a Europa, de la possibilitat de canvis abruptes que inclouen la irrupció violenta de les masses en l’escena política. A França, després de la derrota de la reforma laboral i la dels ferroviaris, totes dues provocades per la traïció de la burocràcia sindical, ningú esperava que l’anunci de la pujada dels impostos dels combustibles donés lloc a l’actual esclat social.
7/ Les característiques del moviment ens indiquen també que no estem davant d’una protesta social més, sinó davant d’un moviment que s’enfronta obertament amb el poder polític i qüestiona globalment el règim i fins i tot al propi sistema. Un moviment que arrela en les capes més profundes de la societat, i pateix, al mateix temps, una doble manca: la d’un programa coherent per a construir un nou règim polític i social i la d’una direcció, fins i tot minoritària, que l’ajudi a avançar en aquest camí.
8/ El moviment de les armilles grogues reflecteix la fallida històrica dels aparells sindicals tradicionals del moviment obrer així com la de l’esquerra política, inclòs el nou reformisme de la France Insoumise, sorgit de la fallida del vell partit socialista i estalinista.
La burocràcia sindical ha estat (en paral·lel a la brutalitat policial) el principal mur de contenció del poder burgès davant el moviment de les armilles grogues. Quant a l’aparell dirigent de la France Insoumise (molts dels militants de la qual participen en el moviment) limita el seu horitzó al marc institucional parlamentari i el seu objectiu últim no va més enllà de capitalitzar electoralment la mobilització.
No hauria de resultar estrany en aquestes circumstàncies que, en les seves aspiracions a un canvi radical, les armilles grogues hagin reivindicat, en l’esperit dels “sans – culottes”, la gran revolució francesa de 1789-94 i no hagin aixecat la bandera vermella i cantat la Internacional, sinó La Marsellesa i la bandera tricolor (que l’imperialisme francès ha xopat tantes vegades en la sang d’obrers i pobles colonitzats).
9/ El paper de la burocràcia sindical ha estat criminal, en particular el de la CGT, a causa de la seva especial responsabilitat. Des del principi el seu objectiu ha estat aïllar a les armilles grogues i impedir a qualsevol preu la seva confluència amb els obrers de les fàbriques i el moviment obrer organitzat. Per part seva, la burocràcia estudiantil no s’ha comportat millor.
Les burocràcies sindicals van començar presentant a les armilles grogues com un moviment reaccionari vinculat a l’extrema dreta i a sectors patronals. Després, tot i que el curs dels esdeveniments els va impedir sostenir aquesta infàmia, han mantingut la mateixa política d’aïllament i menyspreu cap a ells i de suport a Macron.
Quan Macron es trobava completament desbordat, les burocràcies van acudir a la seva crida d’auxili, presentant-se a unes preteses “negociacions” a esquenes del moviment i subscrivint el 6 de desembre un indecent comunicat intersindical en el qual legitimaven a Macron, avalaven la salvatge repressió governamental i denunciaven la legítima violència defensiva de les armilles grogues. Més tard, la direcció confederal de la CGT va convocar una “jornada de lluita”, per descomptat sense vaga, el dia 14 de desembre, contraposada a la convocatòria de les armilles grogues de l’endemà. La jornada va ser, com era d’esperar, un complet fracàs però la direcció del sindicat va deixar clara una vegada més la seva oposició a les armilles grogues.
La infame política de traïció de les burocràcies sindicals ha provocat un fort repudi i resistència a la base i a diferents sectorials de la CGT, que han cridat a unir-se a les armilles grogues. Ha arribat l’hora de reconstruir sobre noves bases el moviment sindical francès, recolzant-se en aquests sectors de la CGT, en una majoria de Solidaires (que es va negar a signar el miserable comunicat intersindical del 6 de desembre i finalment va cridar a participar a l’ “acte Vº” del 15 de desembre) i en l’oposició sorgida en les altres centrals.
10/ El moviment de les armilles grogues va deixar sense argument a tots aquells que el van presentar com una creació de l’extrema dreta. La seva composició, les reivindicacions socials i democràtiques que ha anat assumint, la seva resistència a delegar la seva representació, el seu funcionament democràtic de base, els seus enfrontaments amb les forces policials, impedeixen cap identificació amb l’extrema dreta.
El Rassemblement National de Marine Le Pen, per descomptat, busca influir en el moviment, al mateix temps que canalitzar-lo (va boicotejar per exemple l’Acte Vº del 15 de desembre), amb l’objectiu de capitalitzar-lo electoralment. És una batalla en curs que ha de ser lliurada i els resultats del qual dependran de la influència que guanyin els sectors del moviment obrer i juvenil que se sumin a la lluita.
11/ El moviment de les armilles grogues enfronta diversos límits fonamentals. El primer d’ells és la no confluència amb els obrers de les fàbriques i altres sectors sindicalitzats. Sense aquesta confluència no és possible paralitzar el país, incorporant al seu torn a la joventut i els suburbis de les grans ciutats. I si no es paralitza el país mitjançant una vaga general indefinida i reconduïble, no es pot fer fora Macron, començar a aconseguir reivindicacions substancials i obrir una via a un canvi revolucionari de la societat.
12/ El segon límit és la feblesa en l’organització i coordinació del moviment. Ha tingut èxit a fer fracassar les maniobres del Govern per a crear una representació falsejada i artificial i dur a terme negociacions tramposes. Però necessita avançar substancialment en la seva organització democràtica i coordinació. Una organització basada en assemblees i controlada per elles, delegats i delegades amb mandat imperatiu i revocables en qualsevol moment, constituint la base d’una coordinació a escala local, departamental i nacional. La crida de l’assemblea de Commercy a una “assemblea d’assemblees” és una iniciativa que va en aquest camí necessari.
La confluència amb els obrers de les fàbriques i altres sectors del moviment obrer organitzat i la joventut dels liceus i universitats, si avança, obligarà així mateix a fer nous passos en l’organització democràtica dels qui es vagin incorporant a la lluita i en la coordinació de la lluita comuna.
13/ El tercer límit és el programa, la qual cosa no ha d’estranyar donat el caràcter espontani del moviment, la seva heterogeneïtat i el fet que estigui format en gran mesura per sectors fins ara desorganitzats, sense experiència sindical o política prèvia. Per descomptat, des de la reivindicació inicial contra l’augment de les taxes sobre el combustible fins al moment actual, el progrés ha estat molt notable, en incorporar tot un quadre d’exigències econòmiques, socials i polítiques. No obstant això, el moviment es troba lluny de tenir un programa articulat i coherent i menys encara una perspectiva estratègica.
Les conquestes econòmiques i socials només poden ser parcials i efímeres mentre no s’expropiïn els bancs i les grans empreses, es posin sota control del poble treballador i comenci una planificació democràtica de l’economia. També sembla clar que cap reivindicació substancial podrà aconseguir-se sense fer fora abans Macron. I tot això ens porta al problema del poder polític. La solució està en noves eleccions en el marc de la Vª República per a elegir un altre president diferent de Macron? Què i a qui posem en lloc de Macron i els seus? Com podem garantir que sigui la classe obrera i el poble treballador qui controli les regnes del poder i que s’avança de manera ferma en el compliment de les reivindicacions?
14/ El Referèndum d’Iniciativa Ciutadana (RIC), que ha pres força en els últims temps, és vist per sectors de les armilles grogues com la gran palanca per a assegurar el compliment de la voluntat popular. És veritat que si avui existís aquesta possibilitat legal, un referèndum popular podria restablir, per exemple, l’impost sobre les grans fortunes o fins i tot desallotjar Macron de la butaca presidencial. D’altra banda, aportaria elements democratitzadors enfront del bonapartisme de la Vª República.
Però també hem de ser conscients que el RIC, en el quadre de la Vª República i de la institucionalitat burgesa, no és garantia que s’imposi la voluntat popular, com mostren els casos de Suïssa o Itàlia, perquè el poder segueix en mans del capital financer, dels aparells d’Estat i gestors polítics al seu servei. Ara, a més, existeix el risc que Macron i el seu govern utilitzin el parany d’unes “negociacions” sobre el RIC (ja suggerides pel ministre Bruno Le Maire) per a eliminar la reivindicació de Fora Macron i dividir i neutralitzar el moviment.
15/ Des d’una perspectiva estratègica, l’única garantia d’un canvi veritable és que el poder passi a les mans d’un Govern dels Treballadors sorgit de noves institucions, és a dir, d’una xarxa d’assemblees i comitès populars aixecades en els llocs de feina i vida del poble.
Avançar en l’organització i la coordinació democràtica del moviment de les armilles grogues així com en la seva confluència amb els obrers de les fàbriques i altres sectors sindicalizats i joventut escolaritzada, no només és necessari per enderrocar Macron sinó també per a crear les bases d’un nou poder verdaderament democràtic i popular.
16/ Tots aquests límits esmentats es podrien resumir en un: el retard en la formació d’una direcció revolucionària alternativa que, des del si de les armilles grogues, el moviment obrer i la joventut, orienti estratègicament el moviment per superar aquests límits i avançar en el camí del poder
Hem assenyalat abans el paper de la burocràcia sindical com el principal mur de contenció contra el moviment de les armilles grogues i també hem esmentat el rol de la France Insoumise, que no ofereix una alternativa real perquè no crida a la base sindical a la rebel·lió contra la burocràcia, no qüestiona la institucionalitat burgesa, no pretén expropiar al gran capital ni trencar amb l’Europa del capital (la UE i l’euro).
Quant a bona part de l’extrema esquerra francesa, al principi va rebutjar el moviment, enmig de sospites que estava manipulat per la ultradreta (va ser, per exemple, la posició oficial inicial de l’NPA, encara que no la dels seus portaveus Poutou i Besancenot, que van manifestar la seva simpatia). Després, en general, s’ha mantingut distanciada, en una barreja d’adaptació al quadre de l’esquerra oficial i d’elitisme intel·lectual. Segons el nostre parer, si algú ha defensat des del principi formal coherent una posició revolucionària a França, ha estat la Tendència Claire de l’ NPA.
17/ Si el moviment de les armilles grogues reflecteix una necessitat, és abans que res la de fer passos en la construcció d’una organització revolucionària que, per a ser-ho, ha de ser internacional, perquè no hi ha solució a la crisi a França si no és en el marc de la lluita per trencar amb la Unió Europea i dinamitar-la i construir uns Estats Units Socialistes d’Europa. El paper de França en aquesta batalla és decisiu.
18/ El moviment de les armilles grogues ha sorgit de les entranyes de la societat francesa, responent a una crisi profunda del capitalisme francès. Un capitalisme imperialista en decadència en el centre d’una Europa capitalista en declivi. Un capitalisme que pretén jugar un paper com a gran potència imperialista que no es correspon, no obstant això, amb la seva força econòmica real. Un capitalisme que, per a aconseguir-ho, s’aferra a l’imperialisme alemany i a la UE i carrega durament contra la seva classe obrera i el seu poble.
Però les armilles grogues s’han alçat i han posat contra les cordes al president dels rics. Han fet retrocedir Macron, la major bandera del qual era que mai cediria a les pressions del carrer. A l’any i mig de la seva elecció, la gran esperança del capitalisme francès i europeu, Macron, ha hagut de cedir i ha estat durament colpejat i deslegitimat. I amb ell la Vª República francesa.
El lloc central de França fa que el moviment de les armilles grogues impacti amb força en la crisi de la UE, al mateix temps que estimula al moviment obrer i popular del continent a la lluita massiva i a l’acció directa.
19/ El discurs de cap d’any de Macron mostra que no està disposat a llençar la tovallola i que utilitzarà totes les armes al seu abast per a revertir la situació. Per això va reivindicar les seves contrareformes (laboral, ferrocarrils,…) i va prometre continuar escometent en aquests pròxims mesos els seus plans contra les prestacions de desocupació, la reforma de les pensions i la de la funció pública.
Per guanyar és necessari posar en marxa un pla d’acció conjunta entre les armilles grogues, els sectors sindicals combatius que els donen suport i la joventut estudiantil. Un pla que, anant més enllà dels “Actes” dels dissabtes, defineixi una plataforma amb les reivindicacions més sentides i organitzi un pla de mobilització amb vagues, manifestacions massives i bloquejos, fins a fer fora Macron.
En aquestes primeres setmanes i mesos de 2019 veurem com avancem en aquest camí: si el moviment aconsegueix autodefensar – se de la repressió, si evita els paranys de Macron i el seu govern i els intents d’institucionalitzar-lo, si aconsegueix avançar en la seva organització i en el seu programa, si avança la confluència amb els obrers de les fàbriques, sectors del moviment obrer organitzat i la joventut estudiantil, que ha anunciat mobilitzacions després del reinici del curs. Veurem si, a l’escalfor d’aquesta batalla, es va configurant un embrió de direcció revolucionària i una alternativa sindical a la burocràcia.
Per part nostra, difondrem i recolzarem als nostres països la lluita de les armilles grogues, perquè el seu triomf és també el de la classe obrera i els pobles d’Europa, el nostre.
4/1/2019
PdAC (Partito di Alternativa Comunista – Itàlia)
Corriente Roja (Estat espanyol)
Em Luta (Portugal)
LCT (Lligui *Communiste donis Travailleurs – Belgique)
ISL (International)