L’aparell judicial i el règim s’acarnissa sobre activistes i lluitadors, però deixa lliures corruptes, policies i militars
L’Estat espanyol és un país que creix sobre la base d’una herència clarament franquista i que manté problemes democràtics profunds que ell mateix és incapaç de resoldre. Des de fa uns anys assistim a una onada repressiva que té per objectiu la persecució de tota forma de resistència i dissidència contra qualsevol discurs social, polític o cultural que qüestioni el règim. Així s’ha demostrat amb l’empresonament del raper Pablo Hasél, que s’afegeix a la llista d’artistes empresonats i represaliats, com Valtonyc (exiliat polític), els rapers del grup La Insurrecció o els titellaires. D’altres, són perseguits per lluitar, com Dani Gallardo que es va mobilitzar en solidaritat amb el poble català o Fran Molero, sindicalista.
Els últims anys, l’epicentre d’aquests atacs ha estat l’activisme independentista i antifeixista català, sobre el qual el règim i tot l’aparell judicial van descarregant una brutal venjança repressiva per haver encoratjat, organitzat o participat en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, que va qüestionar la integritat del règim i ha estat el seu principal element desestabilitzador.
Aquesta venjança s’ha expressat en milers de detinguts i desenes d’empresonats, en exiliats polítics, en tres mil activistes imputats i en desenes de càrrecs públics (regidors i diputats) inhabilitats. És tanta la por que es qüestioni el règim, que hem assistit a querelles de la Fiscalia als membres de la mesa de Parlament per haver permès debatre sobre la sobirania catalana i la Monarquia.
Però no només reprimeix la justícia espanyola. En innombrables ocasions, el Govern de la Generalitat ha enviat als Mossos d’Esquadra i a la BRIMO a reprimir les protestes, protagonitzant episodis de salvatge brutalitat policial, com les que hem vist en aquestes setmanes durant les protestes per la llibertat de Pablo Hasél. Així mateix, la Generalitat s’ha afegit incomptables vegades com a acusació particular contra activistes acusats de “desordres públics”.
La doble vara de mesurar d’aquest règim és que, mentre reprimeixen el dret a protesta emparant-se en lleis com la “Llei Mordassa” o articles del Codi Penal –que criminalitzen la protesta social i persegueixen a lluitadors socials–, polítics, monarca, policies i militars gaudeixen d’impunitat i no es castiga la corrupció monàrquica i institucional.
El govern de coalició és incapaç de complir el que promet
Lamentablement, tot i que PSOE i Unides Podem van prometre en el seu acord de govern derogar la Llei Mordassa, la realitat és que, no només no l’han derogat ni hi ha cap termini per fer-ho, sinó que l’han aplicat amb duresa. Només des del decret de l’Estat d’Alarma, al març de l’any 2020, s’han imposat 1.044.717 sancions en aplicació d’aquesta llei. A més, amb aquest govern, que va prometre avançar en la neteja i depuració democràtica, els i les preses independentistes condemnats per sedició segueixen a la presó, el Rei continua sense ser investigat, militars feixistes campen al seu aire i no hem avançat ni un mil·límetre en el dret a decidir dels pobles. Tota una declaració d’intencions d’un govern que diu ser “el més progressista i a l’esquerra de la història” però que, en realitat, sosté a la Monarquia i és un fidel garant de la unitat a la força.
La dura repressió que estem vivint és expressió de la incapacitat de govern de coalició de PSOE i Unides Podem de solucionar els problemes de fons d’aquest país, com la corrupció arrelada en l’aparell de l’estat, els centenars de desnonaments diaris, la precarietat generalitzada, l’atur estructural o la desindustrialització. També és expressió de la manca de drets i llibertats democràtiques, com el legítim dret a la llibertat d’expressió o a l’autodeterminació dels pobles. Mostra el veritable rostre d’unes institucions hereves del franquisme, que mai es van depurar, i que tenen la seva màxima representació en la Monarquia, lligada a l’Església i garant de la unitat forçada d’Espanya.
La misèria genera esclats socials
En aquestes últimes setmanes milers hem pres els carrers en diferents territoris de l’Estat, mobilitzant-nos contra l’empresonament de Pablo Hasél i per la llibertat d’expressió. La patronal es regira i demana contundència davant de “la violència desfermada als carrers”, la resposta dels governs autonòmics ha estat la de la porra i la mordassa, generant enfrontaments als carrers contra les unitats antiavalots, que representen l’ordre contra el qual ens mobilitzem.
Però aquestes explosions socials, lluny d’acabar-se, aniran a més. Si abans de la pandèmia les desigualtats i la precarietat ja eren notables, la gestió d’aquesta al servei de les grans empreses de l’IBEX 35 i la greu crisi econòmica en què estem immersos, ha augmentat brutalment la pobresa i la misèria d’un gran sector de la població. Ara, la tònica general són els ERTO i cada vegada més els ERO, l’augment brutal de la desocupació i la certesa que no hi haurà recuperació econòmica per als més pobres. No és casualitat que l’FMI alerti d’una onada d’esclats socials quan acabi la pandèmia i es consolidin les condicions laborals i de vida miserables que ens imposaran, a cop de retallades i privatitzacions. La violència de la qual parlen polítics, empresaris i mitjans de comunicació és en reacció a la misèria que es va gestant i expressa una resposta explosiva d’odi i descontent i condemnar-la és pura hipocresia. És evident que ningú accepta com a natural una situació d’injustícia tan flagrant i que genera insatisfacció i resistència.
Contra la repressió, que els sectors més conscients de la classe treballadora i la joventut organitzin la solidaritat activa
La classe treballadora i la joventut tenim molt a perdre si som passius davant la repressió, sigui contra qui sigui. Hem de condemnar enèrgicament els continus atemptats contra les llibertats i els drets fonamentals per part d’un règim al·lèrgic a les llibertats democràtiques, obedient als grans empresaris, amb un rei que ningú ha escollit i una unitat estatal imposada.
Hem de lluitar per l’amnistia per a tots i totes les preses polítiques i lluitadores represaliades. Per la llibertat i reparació per les preses polítiques, el retorn de les exiliades, l’arxivament de totes les causes judicials obertes i per la retirada de tots els càrrecs contra lluitadores. Cal exigir la immediata derogació de la Llei Mordassa, i els articles del Codi Penal que contemplen els delictes per “injúries a la Corona“, “enaltiment al terrorisme” o que protegeixen els “sentiments religiosos“. És urgent dissoldre les unitats especials antiavalots, depurar els comandaments policials i demanar responsabilitats per les brutalitats policials.
Nosaltres, a Corrent Roig, tenim clar que perquè la lluita sigui efectiva caldrà unificar políticament i organitzativament a tots els sectors afectats per la repressió policial i integrar els i les treballadores i les seves organitzacions. La dispersió de les represaliades i dels seus grups de suport ens porta a atomitzar cadascuna de les lluites i tindrem menys possibilitats de guanyar. Només la unitat de les organitzacions obreres i populars de tot l’estat contra la repressió ens obrirà les portes per aconseguir victòries i, a la fi, acabar amb el règim monàrquic i canviar les regles de joc.