Per May Assir
“(…) És la nostra obligació oferir a aquestes 600 persones un port segur. Complim amb els compromisos internacionals en matèria de crisi humanitària”.
Tweet de Pedro Sánchez publicat a inicis d’estiu després d’ordenar la rebuda del “famós” vaixell Aquarius, fet que va ser “aplaudit” pels governs europeus i va commoure a la població d’aquest país.
La il·lusió social és més que normal, ja que aquesta acollida es dóna en un context mundial ofensiu contra els i les immigrants: Els EUA de Trump empresona a nens immigrants, la Itàlia de Salvini prohibeix l’entrada de vaixells que rescaten immigrants als seus ports i la França de Macrón accelera l’expulsió d’ “aquells que no tenen dret d’asil”, és a dir, de la majoria dels i les immigrants.
Malgrat això, aquesta benvinguda no ha durat ni un bufo d’aire fresc. El passat 13 d’agost, l’ “Aquarius”, aquesta vegada amb 141 immigrants rescatats a bord, no va poder desembarcar als ports de l’Estat Espanyol perquè segons el Govern “no és el port més proper, i per tant, no el port més segur”.
Evidentment, per al PSOE la solidaritat amb els immigrants o la proximitat, la seguretat i l’obertura dels ports no depèn de la crisi humanitària sinó de l’estratègia mediàtica.
El PSOE mai va ser “humanitari” amb els immigrants
Amb Felipe González al capdavant del PSOE es va aprovar la llei d’estrangeria del 1985 que va convertir d’un dia per l’altre a milers de persones en “il·legals”, susceptibles de ser retornats als seus països d’origen, tancades en un Centre d’Internament, passant a ser persones de segona classe. La llei que va ser decretada com a requisit per a entrar a la Unió Europea i estrenar-se com a Frontera Sud d’Europa. La tanca de Ceuta (la primera de la Unió Europea) i els primers CIE van ser projectats i oberts per aquest mateix executiu.
Anys després, amb Zapatero els atacs no van cessar. Es van produir devolucions en calent, es van col·locar les fulles a les tanques filades. Es van establir contingents de detencions d’immigrants perquè a canvi la policia pogués guanyar-se dies lliures i un llarg etcètera de pràctiques pròpies del Guantánamo. [s’escriu així].
I per desgràcia, amb Pedro Sánchez les polítiques racistes continuen. El passat 29 de juny 28 països de la UE, entre ells l’Estat Espanyol, van arribar a un acord migratori que es resumeix en apostar per l’obertura de centres “voluntaris” per a migrants, per més repressió a la frontera sud i per negociar amb els països del nord d’Àfrica perquè els migrants es quedin allà. Un acord que reflecteix l’estratègia de convertir la UE en una fortalesa mentre que segueix espoliant els recursos de la resta del món.
Per si no fos suficient, Pedro Sánchez l’any passat va assegurar a la coneguda activista antiracista Helena Maleno que rebutjava rotundament les devolucions en calent. Doncs bé, només han fet falta dos mesos al govern perquè l’executiu hagi optat per defensar aquestes devolucions davant del Tribunal Europeu de Drets Humans: “No hi ha una expulsió sinó una prevenció d’entrada” (el mateix argument utilitzat pel PP).
El racisme institucional no es combat amb aigua tèbia
Aquesta actuació hauria de ser rebutjada pels partits institucionals que es reclamin “d’esquerres”. No obstant això, les úniques respostes amb els que s’ha trobat el Govern per part d’Units Podem ha estat “sol·licituds” de Pablo Iglesias de cessar les devolucions en calent o “voluntades” com la d’Ada Colau d’obrir el port de Barcelona.
Des de Corrent Roig tenim clar que quan hi ha una guerra declarada contra els i les nostres germanes, no hi han respostes tèbies que valguin.
No acceptem que existeixin persones de primera i segona classe. No acceptem ni una mort més. Exigim que es derogui l’acord migratori, la llei d’estrangeria, que s’obrin els ports i fronteres.