A moltes persones no els impactarà saber que avui dia el 50% de les noves infeccions de VIH es donen en homes gais. És el leitmotiv que escoltem des dels anys vuitanta i que hem assumit: si ets gai, és probable que et contagiïs. Malgrat haver millorat molt en la detecció i tractament d’aquest virus, continua sent la principal preocupació de les polítiques públiques per al col·lectiu LGTBI.
Però no és només la SIDA el que ens mata. Tampoc ho són les agressions. Un bon exemple d’això és la predisposició més gran per a sofrir osteoporosi, obesitat, càncer de mama i de cèrvix de les dones lesbianes i bisexuals, que s’explica per un menor accés als serveis de detecció del càncer.
Així mateix, la joventut LGTBI patim malalties específiques que res tenen a veure amb la morfologia del nostre cos o cervell, si no que són conseqüència directa de l’estigmatització i violència que sofrim des de l’escola primària. Els rols de gènere heteronormatius ens aboquen a una propensió a la depressió i a la dependència de substàncies com l’alcohol i altres drogues. (1,4) Sofrim unes taxes de suïcidi molt elevades, d’entre dues i cinc vegades més que la resta de joves. En l’Estat espanyol se suïciden 50 joves LGTBI cada any, i 950 més l’intenten. Lesbianes, gais i bisexuals tenim el doble de possibilitats de sofrir una malaltia mental que la resta de la població. Les persones trans estem especialment exposades a la discriminació, a la violència interpersonal i al suïcidi. Tant és així que alguns estudis apunten al fet que la meitat de les persones trans han pensat a llevar-se la vida.
És indiscutible que els homes gais són els que gaudeixen de més visibilitat i acceptació dins del col·lectiu. Encara així, tenim exemples de països com Holanda en què els gais tenen fins a deu vegades més possibilitats d’autolesionar-se que la resta d’homes, a més de triplicar-se les possibilitats de sofrir ansietat i trastorns de l’estat d’ànim. I això en un país en el qual el 90% de la població dóna suport a les polítiques pels drets LGTBI i on es va aprovar per primera vegada en el món el matrimoni igualitari.
La nostra salut està en venda. El 28J no és un dia de festa sinó de lluita i reivindicació
Com cada any, arriba el 28 de juny i els comerços, les empreses i institucions pengen la nostra bandera i ens diuen que és un dia per a celebrar com som. Que ja hem aconseguit els nostres drets, i que per tant som iguals a la resta de persones cisgènere heterosexuals. Ens criden a consumir en la gran festa del Pride. Empaperen els centres de les nostres ciutats gentrificades amb els cossos normatius d’homes i dones suposadament homo. Aquesta mercantilització de la nostra imatge i la nostra opressió porta a realitats com que el 42% dels trastorns alimentaris en homes són en gais, i que a més som els més propensos al consum d’anabolitzants. En poques paraules, les empreses que participen del Pride, només ho fan en el seu propi benefici.
A més, en l’actual sistema capitalista els nivells d’opressió estan afectats per la lògica de mercat. Un estudi comparatiu de la relació econòmica i el «clima homofòbic» de 200 països conclou que un augment en el 10% en el PIB d’un país suposa una reducció de l’1% en l’índex d’homofòbia. Una diferència cap a la baixa del 10% de despesa pública es tradueix en un 9% més d’homofòbia. Finalment, un país amb un 10% més en l’índex d’homofòbia es tradueix en la pèrdua d’1,7 anys d’esperança de vida en homes gai (falten dades per a lesbianes, transsexuals, bisexuals i intersexuals).
Aquestes diferències econòmiques entre els diferents països i l’opressió que sofrim el col·lectiu també es reflecteixen en les desigualtats entre les classes socials, també als països imperialistes. Per exemple, als EUA, el 40% dels joves sense sostre són LGTBI. i el 29% de les persones reconegudes dins del col·lectiu sofreix fam. A la Unió Europea, la taxa d’atur entre persones LGTBI és del 15%. Aquesta xifra augmenta fins al 80% d’atur per a les persones trans espanyoles. Tenim un 40% menys de possibilitats que ens cridin quan deixem un currículum. Els homes gais cobren menys que els heterosexuals. Les persones LGTBI estem sobrerepresentades entre el 40% més pobre de la població. I els més perjudicats per aquesta realitat som les persones LGTBI de classe treballadora.
El suposat avanç legislatiu no pot ocultar les necessitats encara insatisfetes del nostre col·lectiu. L’aprovació de la Llei trans que actualment es debat en el si del govern espanyol és tan sols un pas més cap a la despatologització de la nostra identitat. Necessitem depurar els tribunals de jutges masclistes i LGTBI-fòbics, formar als docents d’escoles i instituts en la sensibilització i acompanyament del col·lectiu, impartir educació sexual obligatòria a les escoles que respecti totes les orientacions sexuals i identitats de gènere per als nostres joves. Tampoc hi ha recerca científica suficient orientada a entendre més profundament el problema, per exemple, en l’estat espanyol no existeix una recollida de dades estadística específica per al col·lectiu. Això impedeix poder abordar la qüestió aplicant una política pública adaptada a les nostres necessitats.
Lluitar per les nostres necessitats específiques no pot quedar-se només a exigir millores legislatives. La llei 11/2014 aprovada pel parlament de Catalunya és una de les referents a escala estatal i europeu quant a les sancions contra la LGBTI-fòbia, però la seva aplicació ha estat insuficient i no ha canviat substancialment les condicions de vida del col·lectiu. Això es deu al fet que qualsevol llei, per molt avançada que sigui, si no té darrere recursos i garanties per a dur-la a terme, es quedarà en lletra morta.
La precarietat, l’atur, la impunitat davant les agressions LGTBI-fòbiques, la falta de recursos de formació per a combatre l’opressió del col·lectiu tant en centres d’estudi com a la feina, són les condicions que ens porten a ser un dels sectors amb majors problemes de salut mental. La privatització de la sanitat pública, les retallades en educació, l’augment de les ràtios a les aules, la falta de recursos per a oferir teràpia psicològica des de la seguretat social gratuïta i de qualitat són encara més traves per a superar aquestes dificultats. És per això que la lluita per la defensa del públic, i ara amb la crisi de la COVID-19 encara més, no és aliena per a les LGBTI de classe treballadora, sinó que és central.
Les dades no menteixen, la precarietat laboral però també en salut, és una plaga dins dels sectors oprimits. Els nivells d’opressió sí que depenen de la classe social. El conjunt de treballadors i treballadores ens hem vist afectades pel col·lapse del sistema sanitari públic, mentre el Govern era incapaç de confiscar a la privada, oferia ajudes milionàries a les empreses i no revertia les retallades en serveis públics realitzats arran de la crisi del 2008. Tota la classe treballadora, i amb molta gravetat les treballadores LGTBI, ens hem vist abandonades en aquesta crisi. Ens uneix una mateixa lluita, que és el combat per a exigir als governs que deixin de prioritzar el benefici privat enfront de la salut de la majoria de la població. Per això aquest 27 i 28J sortim a lluitar un any més, buscant la unitat de tota la classe treballadora, perquè si alguna cosa ha demostrat aquesta pandèmia, és que la defensa dels serveis públics és una lluita per defensar la vida de totes les treballadores i classes populars, incloses les oprimides.