Per Gustavo MachadoEn una escena famosa de la literatura espanyola, el noble El Quixot, dominat per la bogeria, lluita contra molins de vent, creient que són guerrers gegants.És un personatge que busca canviar el món, forçant-lo a ser a la seva manera i ficant-se en un embolic rere un altre. Tracta amb totes les seves forces de ser un heroi, però lluita en va contra el vent. Per a Marx, els reformistes són com El Quixot. En un text preparatori del capital, anomenat “Grundrisse”, anomena quixotades les accions dels reformistes. És una referència al personatge del Quixot. Per a Marx, intentar reformar el capitalisme és com llaurar en el mar. Però, què entenia Marx per reformisme?
Què és el reformisme
El que caracteritza el reformisme és la creença que és possible arreglar el capitalisme. La creença que el capitalisme no funciona perquè una o altra part està desajustada. Valdria amb arreglar el que està mal i tot el sistema funcionaria de forma racional, coherent i justa. En aquest sentit, els reformistes no parteixen de la societat tal com és, sinó de com hauria de ser. És curiós, llavors, que molts considerin el marxisme utòpic. Utòpic és creure que el capitalisme pot reformar-se, que és possible arreglar-lo. És el que veurem més endavant.
Un exemple molt interessant va ser l’influent socialista francès Joseph Proudhon. L’any 1848, la classe obrera es va entrar per primera vegada en lluita directa contra la burgesia: s’iniciava la revolució de 1848. Proudhon es va mantenir distant de totes les lluites i menyspreava a tots els seus líders. Per a ell, allò fonamental era implementar el seu projecte de reforma. Amb el seu projecte de societat ideal al cap, Proudhon no va gastar temps amb mobilitzacions, barricades i lluites de carrer en la revolució que succeïa. Va aconseguir ser elegit diputat i va presentar el seu projecte al parlament francès l’any 1848. Aquest projecte va ser rebutjat per 600 vots contra 2.
El seu projecte era el següent: substituir els diners per una espècie de val o bonus que remuneraria l’hora de treball. La mesura principal, per tant, era transformar les empreses en cooperatives de treballadors. Aquestes cooperatives, no obstant això, continuarien fent mercaderies i portant-les al mercat. El treballador seria, ara, patró i treballador al mateix temps. Proudhon vol mantenir la mercaderia i acabar amb els diners. Mantenir el capital acumulat en les empreses i acabar amb el capitalista. Això seria possible?
El capitalisme com a sistema articulat
Tota l’obra econòmica de Marx, principalment “El capital”, busca demostrar que no és possible resoldre els problemes del capitalisme a través de reformes, com volia Proudhon. En contraposició a les quixotades característiques dels socialistes utòpics i reformistes de llavors, en pretendre construir la societat del futur a través d’una “reforma a la borsa” o d’un banc emissor de bonus horari, Marx assenyala el caràcter radicalment contradictori i potencialment explosiu de les relacions socials capitalistes, en gestar en el seu interior les condicions que possibiliten la seva superació. La “competència genera concentració de capital, monopolis, societats anònimes”, “l’intercanvi privat genera el comerç mundial, la independència privada genera la total dependència de l’anomenat mercat mundial”, “la divisió del treball genera aglomeració, coordinació, cooperació” i, sobretot, “l’antítesi dels interessos privats genera interessos de classe”. Com es pot veure, el capital és una “massa de formes antitétiqus d’unitat social, el caràcter de la qual antitètic […] mai pot explotar-se per mitjà de metamorfosis silencioses” (MARX, 2011, p. 107).
Marx mostra com cada part del capitalisme està relacionada amb una altra. És un sistema irracional per naturalesa, contradictori, opressor i, per això mateix, incontrolable. Veiem!
El centre d’aquest sistema és la producció relacionada amb l’acumulació de riqueses per les empreses individuals. Empreses que són una propietat privada. No importa si són cooperatives o controlades per un capitalista o més d’un. Dins d’aquestes empreses, com a propietat privada, existeix un control de ferro de les activitats, funcions, horaris, amb l’objectiu de produir la major quantitat possible de riquesa i obtenir guanys.
Si, d’una banda, dintre de les empreses tot és rigorosament controlat, per un altre, no existeix cap control sobre la relació entre les empreses a la societat. Cada empresa produeix mercaderies per intercanviar-les al mercat i que siguin consumides per un comprador que ningú sap a priori qui és. Com tot s’intercanvia al mercat, sorgeix la necessitat dels diners, que permeten comparar tota aquesta multitud de mercaderies. Com es pot veure, si dins de l’empresa tot es registra, es divideix i es regula; fora d’ella regna la inseguretat total: res es pot preveure amb exactitud. Els vehicles produïts per una ensambladora es vendran? Els minerals extrets de les mines trobaran compradors? Pot ser que sí, pot ser que no. Ningú sap exactament quan ni on.
En aquesta immensitat d’empreses, existiran aquelles que es dediquen a la producció de mercaderies pròpiament dites: és el capital industrial. Aquí entren les ensambladores de vehicles, productores de calçat, aliments, etc. Però és necessari fer que la mercaderia arribi a les mans dels consumidors individuals, que són en la seva majoria treballadors. Per això existeix el capital comercial, responsable per distribuir les mercaderies. No obstant això, com que no existeix control de totes aquestes innombrables relacions entre les empreses, dos rams es desenvolupen per establir les condicions mínimes perquè el sistema continuï existint.
El primer és el capital financer bancari, que ofereix crèdit i préstecs amb una determinada taxa d’interessos. El crèdit és una forma particular de capital portador d’interessos. Part expressiva de les empreses que componen el capital industrial necessiten inversions gegants. Les seves instal·lacions són enormes i el sistema de maquines és molt car. D’aquesta forma, el capital bancari ha d’oferir-li al conjunt de les empreses, en forma de préstecs, el capital que possibiliti que el seu negoci funcioni: és el comerç dels diners. Contraposar, així, el capital bancari al capital productiu és un absurd, com indica Marx:
El sistema de crèdit completa el seu desenvolupament com a reacció contra la usura. Però això no ha de ser mal entès o interpretat com ho feien els autors antics, els pares de l’Església, Luter o els antics socialistes. El sistema de crèdit no significa res més que la submissió del capital portador d’interessos a les condicions i necessitats de la manera de producció capitalista. (MARX, 2017, p. 659-60)
Així, el sistema de crèdit és una exigència necessària de la manera de producció capitalista, sense el qual la reproducció del conjunt del sistema es torna impossible. Per això, Marx ironitza amb les reformes proposades per Proudhon, fonamentades en el crèdit gratuït:
Mentre el model de producció capitalista continui existint, perdurarà també, com una de les seves formes, el capital portador d’interessos, que de fet constitueix la base del seu sistema de crèdit. Solament aquell escriptor sensacionalista, Proudhon, que volia mantenir la producció de mercaderies i abolir els diners, va ser capaç d’imaginar el monstruós crèdit gratuït, aquesta pretesa realització del desig pietós, des del punt de vista de la petita burgesia. (MARX, 2017, p.667)
Avui en dia, com se sap, la major part dels corrents que creuen que és possible domesticar el capitalisme fan el contrari: sacralitzen el capital productiu i demonitzen el capital bancari sense adonar-se de la connexió necessària entre ells.
Però la principal institució és l’Estat. L’Estat garanteix un patró monetari, com a dòlar i real, que sigui acceptat tant pels venedors com pels compradors dins d’un país. Per regular la competència entre les empreses, l’Estat determina una jornada de treball i els drets mínims per a cada treballador. Com la força de treball és una mercaderia venuda i comprada al mercat, una lluita entre treballadors i capitalistes defineix el patró mínim de drets. L’Estat institueix aquest patró per a totes les empreses. Defineix també les condicions de compra i venda de les mercaderies d’empreses de diferents països i, per tant, negocia amb altres Estats. Com podem percebre, l’Estat no és capaç de controlar el mercat, sinó d’establir les condicions mínimes perquè aquest funcioni. Per això mateix, per garantir que l’economia capitalista no se surti de la línia, els capitalistes poden, a través de l’Estat, concentrar les seves forces per reprimir qualsevol amenaça al sistema. Per aquesta raó estan les forces armades, el dret, els jutges i les lleis. Per això hi ha constants canvis en les formes polítiques de l’Estat, de manera que puguin adequar-se a les necessitats del moment, considerant que cal garantir la manutenció del sistema i de les classes socials paràsites.
En aquest sentit, res pot oposar-se més a la concepció marxista que la idea de transformar la societat, apropiant-se de l’Estat capitalista. En aquest sentit, Marx diu:
Les formes jurídiques, en les quals aquestes transaccions econòmiques apareixen com a actes de voluntat dels involucrats, com a exterioritzacions de la seva voluntat comuna i com a contractes l’execució dels quals pot ser imposada per l’Estat a les parts contractants, no poden determinar, com a meres formes que són, aquest contingut. Elles solament poden expressar-lo. Quan correspon a la manera de producció, quan li sembla adequat, aquest contingut és just; quan ho contradiu, és injust. L’esclavitud, sobre la base de la manera de producció capitalista, és injusta, així com el frau en relació a la qualitat de la mercaderia. (MARX, 2017, p. 386-7)
Com es pot veure, la crítica a la societat burgesa, exposada per Marx, no es fonamenta en una condemna moral d’aquesta, tampoc en una ètica universal de l’home, cimentada en principis eterns de justícia. Abans d’això, els pressupostos per a les relacions de producció socialistes apareixen en el si de la pròpia societat burgesa. Si “no trobéssim vetllades en la societat [burgesa] , tal com és, les condicions materials de producció i les corresponents relacions d’intercanvi per a una societat sense classes, tots els intents per explotar-la serien quixotades”. (MARX, 2011, p. 107)
El reformisme no és un mal menor
Tot el sistema, per tant, està dirigit a garantir l’origen i la font de tota la riquesa dins de les empreses. Això és: que l’amo de l’empresa s’apropiï de part de la riquesa produïda pels seus respectius treballadors i que continuï fent el mateix any rere any.
La il·lusió dels reformistes, per tant, és creure que algunes de les parts d’aquest sistema poden alterar-se en la seva naturalesa i fer que el conjunt funcioni d’una altra manera. Que és possible, com pensava Proudhon, abolir els diners i mantenir la mercaderia. Acabar amb els capitalistes i mantenir l’acumulació de capital dins de les empreses.
De la mateixa manera que Proudhon, avui en dia, innombrables organitzacions creuen que és possible humanitzar el capitalisme. O sigui, resoldre els problemes de la classe treballadora sense destruir en el seu conjunt el sistema que produeix aquests mateixos problemes. Alguns, com Ciro Gomes al Brasil, creuen que el problema és el capital bancari i financer. El seu programa defensa el capital productiu i industrial contra el capital que comercialitza diners. Uns altres creuen que a través de l’Estat és possible transformar la societat i transferir la riquesa produïda pels més pobres, fomentant polítiques del consum de les famílies. Existeix també un vessant nacionalista. Ells creuen que la solució és afavorir a les empreses nacionals, privades o estatals, contra les empreses estrangeres. Com podem veure, tenim diversos tipus de reformisme.
Tots aquests programes reformistes poden fins i tot tenir raó en diverses de les seves crítiques a aquest o un altre problema particular. No obstant això, quan intenten alterar el sistema, utilitzant els seus propis engranatges, són empassats per aquest. Això passa perquè totes aquestes parts ( mercaderia, diners, treballadors i capitalistes, capital industrial, bancari i el propi Estat) estan articulades entre si i formen part d’un mateix sistema. Alimenten els mateixos engranatges. Per això, Marx va lluitar contra els reformistes nacionalistes, com l’italià Mazzini, capdavanter de la unificació italiana en un únic Estat. Va lluitar també contra els reformistes sindicalistes que es limitaven a les pautes salarials i a l’ocupació en els límits del capitalisme i de les lleis instituïdes per l’Estat.
Però el principal problema, per a Marx, no és únicament el fet que les idees reformistes estiguin equivocades. El problema principal és que tals idees són disputades dins de les organitzacions dels treballadors. Quan són posats en pràctica, tals projectes de reforma, porten a la desmoralització per mostrar-se impotents en la consecució de les seves finalitats. D’aquí la necessitat d’un programa clar que apunti cap al sentit de destrucció del capitalisme i el seu Estat i la impossibilitat de reformar-lo. Per això, el reformisme no era, per a Marx, un mal menor. Es tractava de concepcions que havien de ser derrocades i destruïdes dins de les organitzacions obreres.
Per això, tota la seva obra econòmica no va ser escrita amb un interès merament teòric. El seu primer manuscrit sobre El Capital, els Grundrisse, va ser escrit justament amb la crisi europea i la impossibilitat d’una revolució. En aquest sentit, Marx informa a Engels: “Estic treballant com un boig, nit endins, per reunir els meus estudis d’economia per poder almenys comprendre els contorns clarament abans del diluvi [el diluvi és la revolució europea que Marx va preveure]”. Per què Marx vol concloure un estudi d’economia en el moment en què s’acosta una revolució? La resposta està en una altra carta enviada al seu amic Joseph Weydemeyer on diu el següent: en aquest escrit es destrossa el socialisme proudhonià en els seus fonaments, actualment de moda a França, que pretén deixar subsistir la producció privada i organitzar l’intercanvi de productes privats. Vol la mercaderia però no els diners. El comunisme ha de desfer-se abans de tot el que ve d’aquest germà fals”.
La lluita de Marx contra els reformistes, per tant, va ser la lluita contra els germans falsos del comunisme. Al final, no són suficients les bones intencions. Un camí equivocat porta el moviment a la desmoralització i a la derrota. Com dirà Marx al Capital: “el camí per a l’infern està ple de bones intencions”. És necessari un programa que tingui com a objectiu destruir el capitalisme a les seves bases. Si no és així, estarem lluitant contra el vent.