Memoràndum a Grècia: vuit anys que no deixen cap altra sortida que la lluita obrera

El primer ministre grec, Alexis Tsipras, va assegurar que el país sortirà del règim del memoràndum de rescat a l’agost d’aquest any després de vuit anys de dures retallades i ajustaments econòmics, que semblen convertir-se en la seva aclamada normalitat i estabilitat sota el nom de “recuperació econòmica”.

El nou memoràndum (el tercer, votat pels parlamentaris de SYRIZA i ANEL, després de l’acord d’agost de 2015 i els prerequisits de maig de 2016) sacrifica en l’altar del superàvit fiscal qualsevol augment del PIB que pogués existir. La reducció del PIB en un 0,5% al primer trimestre de 2017 acaba amb les projeccions optimistes de reducció de la desocupació, que s’havien incorporat al pressupost d’aquest any. No és cap coincidència que el creixement projectat del PIB de 2017 en el mig termini es limiti a un 1,8%, molt per sota del 2,7% previst al pressupost estatal. Encara queda un quart memoràndum, que inclou mesures que s’han recollit als objectius pressupostaris a mig termini del Programa 2018-2021, sens dubte destructiu per al poble treballador grec.

Per poder explicar un present al qual no s’hi dóna para atenció, és important comentar que el 2016 Syriza va reunir al Consell de Ministres per a preparar la cimera extraordinària de la UE prevista de cara a una reunió a la qual previsiblement es presentaria una nova oferta de reformes per als prestamistes internacionals.

Es jugava un partit molt important: el de quin seria la relació de Grècia i el govern de Syriza amb la Unió Europea i la Troika; es va dir en tantes ocasions en aquells últims mesos que estàvem davant “la reunió més decisiva” que sonava a exageració mediàtica. Però aquesta va ser veritat. A nivell institucional era en aquest moment o mai. Estava en joc seguir servint o no als interessos de l’imperialisme.

Sempre insistim que si el govern de Tsipras hagués buscat canviar la situació del país realment hauria hagut de recolzar-se en la lluita i mobilització del poble grec per deixar de pagar el deute i sortir de la Unió Europea, dins la qual no hi ha sortida per a la classe treballadora ni marge polític-econòmic-social per a defensar i complir un programa d’emergència social que realment solucioni les necessitats (que es converteixen en reivindicacions) de la classe obrera, com són revertir l’explotació, la injustícia, la misèria i la pobresa.

D’aquell dia depenia que Grècia seguís sent una colònia econòmica de la banca europea i mundial, i el fet que Grècia trenqués, va poder deslligar una onada de mobilitzacions a altres països en veure que sí que es pot, perquè el poble grec va dipositar a les urnes el vot a Syriza per a trencar amb el bipartidisme però també ho va fer contra el BCE, l’FMI i la CEE, la qual cosa és la Troika. Un vot d’il·lusió però també d’exigència, per la qual cosa el govern Tsipras ha de respondre a les expectatives que va crear al poble (perquè sense el poble Syriza no hagués guanyat les últimes eleccions generals gregues) i complir el seu programa, no donar excuses de mal pagador ni girs a la dreta com ha fet Podemos.

Si no hi ha exigència al seu moment, després no es pot tenir la mateixa legitimitat per a poder denunciar les mesures i reformes de Tsipras, qui ha complert a fi per randa tot el que se li ha demanat des d’Europa sense dir ni piu. Varoufakis es va desmarcar just a temps, però la seva proposta de ‘’pla B’’ no deixa de ser una proposta light de democratització de les institucions de la Unió Europea, evidentment sense renunciar a la seva figura.

Sectors com a Anticapitalistes van dipositar la seva confiança en Syriza sense asteriscos: insinuaven fer l’experiència amb aquest jove i nou govern, encoratjant un “vot de confiança”.

Nosaltres, en contraposició, volem lluitar i mobilitzar sempre, i independentment, per ‘’molt d’esquerres’’ que sembli aquest govern denunciar les seves lamentables accions de repressió i retallades de llibertats democràtiques, així com el furt de drets conquistats.

Així, ens trobem a una esquerra perduda a Nicaragua, incapaç de veure l’evident i recolzant i justificant fins a límits insospitats les violentes intervencions policials de la dictadura Ortega al poble treballador.

Durant tot un temps, el gruix de l’esquerra europea (Podemos, Esquerra Unida, el Bloco de Esquerda, el Front de Gauche o Die Linke) va presentar a Tsipras i a Syriza com els grans herois de l’esquerra i com a model a seguir davant d’una socialdemocràcia lliurada al neoliberalisme i en caiguda lliure. Avui dia, sabem que Tsipras ha aprovat les noves exigències criminals de la Troika, entre les quals es troben: nova destralada a les pensions públiques, una nova reforma fiscal, noves retallades a les prestacions socials, deterioració dels drets laborals, venda forçada a preu de saldo del patrimoni públic al capital estranger, traspàs dels crèdits morosos dels bancs grecs (100.000 milions) a “fons voltor” estrangers… Tsipras, el sicari dels capitalistes europeus del que Pablo Iglesias ens va intentar convèncer (sense mai repudiar) que era l’esperança per als pobles.

Davant aquest panorama, cal posar per davant la sobirania de Grècia enfront de la submissió a la Troika i a les polítiques d’austeritat que realment vénen del fet que tots els diners del país es destinin a pagar el deute, fet que implica retallades, privatització, acomiadaments, abaratiment de salaris, desnonaments… Així és com s’explica la conjuntura actual, la situació político-econòmica de Grècia després de sotmetre’s als interessos de Merkel i companyia, després de no mantenir-se ferma.

És a dir, que no hi ha absolutament RES per a les qüestions realment importants, com la qüestió de l’habitatge, ocupació, dona, sanitat, educació, pensions…

En general, són necessàries mesures profundes que veritablement resolguin les necessitats la gent, i a la conjuntura político-econòmica actual de Grècia, això és impossible.

Quan tens un deute, el normal és que la quantitat a pagar vagi decreixent amb el pas dels mesos.

En aquest cas és just al contrari: passen els mesos i les colònies econòmiques de la UE (Estat Espanyol, Grècia, Portugal, Xipre, Itàlia) cada vegada deuen més a la Troika pels alts tipus d’interès, fet que es resol amb retallades en educació, sanitat, dependència, reforma laboral… Al final, queda un deute extern etern, impagable, fins al punt on ‘’els grecs suporten un deute que gairebé triplica el valor del seu PIB i que els obligarà a obrar un “miracle econòmic” per a pagar-lo abans de 2060’’, com comenta un article econòmic del diari digital Infolibre.

Això evidentment ha comportat conseqüències terribles, i una crisi político-econòmica i social molt preocupant, per si no n’hi hagués prou, amb mig milió de joves grecs emigrant a l’estranger, desencadenant un sever impacte en l’economia hel·lena. Així, el 4 de febrer de 2016 Grècia va viure la tercera vaga general durant el govern Tsipras, només un any després de la seva investidura. Les protestes dels incessants pensionistes també han estat ben presents.

I això ho estem veient molt bé a l’Estat Espanyol, Xipre, Portugal, Itàlia, i esperem que mai més a Grècia, i és que com comenta Begoña Ramírez a Infolibre, ‘’el rescat a Grècia deixa un país empobrit que seguirà encadenat a un deute titànic durant dècades’’, de fet molts dels plans comentats es comencen a aplicar a partir de 2019.

Partint del fet que la UE és una presó de pobles i una màquina d’explotar als treballadors i treballadores, el govern grec no pot ser un mer gestor social de les retallades i la misèria. Syriza no va voler ser el canvi, sinó el recanvi a l’anterior, que ja estem veient tot el que suposa el neo-reformisme que es declara “ni d’esquerres ni de dretes” i que creu que des de les institucions es pot revertir la situació.

Per això sempre insistim tant en la qüestió del no pagament del deute i la ruptura amb la UE, i per a això no n’hi ha prou amb posicionar-se públicament i que aixequin la bandera de la insubmissió. Volem fets i no paraules, volem que es recolzin en la lluita per a avançar.

Tsipras a tot moment ha dit que el seu mandat és de negociació i no de ruptura, i que la reestructuració del deute és necessària per a la sortida de la crisi. Al senyor Tsipras cal dir-li que el deute ni es negocia ni es reestructura: el deute és il·legítim i NO ES PAGA. El poble (amb grans vagues generals a l’esquena) els ha passat per sobre, així com a les direccions dels vells aparells, perquè les mobilitzacions a Grècia tenen un ritme accelerat i ara mateix el govern grec segueix estant molt més a la dreta que la classe obrera.

Les coses no s’arreglen als despatxos, s’arreglen al carrer, que és el nostre terreny, el terreny dels i les revolucionàries. El que sí que és necessari ara més que mai és aixecar un pla alternatiu des de la mobilització, al caliu de les lluites, amb un programa internacionalista i de classe, d’emergència social que inclogui la ruptura amb la Unió Europea i l’euro i la suspensió del pagament del deute.

Ara més que mai és necessària la ruptura, no la “democratització” de les seves institucions, amb la UE del capital, una presó de pobles i màquina d’explotar als i les treballadores. L’única forma de parar la reculada social és trencar amb la UE dels banquers i lluitar per una Europa dels treballadors i els pobles.

Davant del tercer rescat i la submissió del govern Tsipras davant la Troika i la UE, davant de la pujada d’impostos i baixada de les pensions, davant el ‘paquetazo’ en forma de privatització i retallades, enfront de la traïció a l’OXI…

LLUITA OBRERA, EL POBLE NO DEU RES A EUROPA NI AL GOVERN!

DAVANT ELS INTERESSOS DE LA TROIKA I DEL CAPITAL, MAI CEDIR!!!