El 22 de juny el Consell de Ministres aprovava els indults als 9 dirigents independentistes “per utilitat pública” i el 23 de juny sortien de la presó.
A Corrent Roig celebrem l’excarceració dels i les dirigents independentistes, ja que és de justícia i, de fet, mai van haver de ser perseguits per la seva actuació en el referèndum de l’1 d’octubre. No obstant això, els indults deixen molt a desitjar, ja que són parcials, només retiren la part de la pena que és estrictament necessària per a la sortida de presó, anul·len els drets polítics dels i les indultades, inhabilitant-los per ocupar càrrecs públics pels mateixos anys de condemna i estan condicionats a la seva actitud política.
Però, encara que els indults, que han estat «beneïts» per la cúpula de l’Església catòlica i la Patronal, es venguin com una mostra de bona voluntat del govern de PSOE-UP, aquests no són gratis i suposen un cop dur per a més de 3.000 persones represaliades, abandonades totes a la seva sort per tots dos governs i sobre els quals carreguen ara la repressió política a l’independentisme.
La contrapartida dels indults seria que ERC i Junts asseguressin l’estabilitat al Congrés, enterressin definitivament les aspiracions independentistes i oblidessin a la resta de presos i preses i processades. Els indults suposen un pas més en l’estabilitat política catalana, per donar pas a la plena normalitat autonòmica i tornar la política institucional catalana a la cleda constitucional.
Reprèn la taula de diàleg amb sentència ferma: “mai hi haurà referèndum”
L’objectiu del Govern Sánchez és doble: d’una banda, avançar en el desmantellament del moviment independentista i obrir el camí a un nou «encaix» de Catalunya en la Constitució monàrquica (inversions a Catalunya, finançament de la llei de dependència i la despesa del gran fons de recuperació europeu) i, d’altra, facilitar la governabilitat, mitjançant l’aprovació dels nous PGE, el suport a la gestió dels fons europeus, així com la reforma de les pensions i les noves retallades que s’acosten.
En aquest panorama, destaca la reunió de Sánchez i Aragonès en la qual es va acordar reprendre la taula de diàleg al setembre, paral·lela a les declaracions del Govern que «mai hi haurà referèndum» i que «és absurd parlar del dret d’autodeterminació perquè aquest no existeix» (Sánchez). Junqueras, per la seva banda, ha complert la seva part, manifestant públicament la seva oposició a la via unilateral d’autodeterminació. ERC, en realitat, ni tan sols planteja aixecar-se de la taula de diàleg, ja que “mai ens aixecarem dels àmbits on hi hagi possibilitat de diàleg i negociació”. Però ERC no està sola: destaca l’aval polític que Junts per Catalunya i la CUP li han donat per mantenir el teatre de la taula de diàleg durant, almenys, 2 anys (curiosament fins a la convocatòria de les noves eleccions generals espanyoles).
Lluitar per l’amnistia i l’autodeterminació exigeix mobilitzar-nos
L’excarceració dels i les dirigents independentistes hauria d’anar acompanyada de l’amnistia general que els alliberés a elles i a totes les preses per lluitar, que anul·lés els procediments judicials de les més de 3.000 processades a Catalunya, rehabilités a les desenes de càrrecs públics inhabilitats i permetés a totes les exiliades tornar a Catalunya sense por de ser perseguides per la justícia.
Nosaltres, a Corrent Roig, tenim clar que perquè la lluita sigui efectiva caldrà unificar políticament i organitzativament a tots els sectors afectats per la repressió policial i integrar les treballadores i les seves organitzacions. La dispersió de les represaliades i els seus grups de suport ens porta a atomitzar cadascuna de les lluites i tindrem menys possibilitats de guanyar. Només la unitat de les organitzacions obreres i populars de tot l’estat contra la repressió ens obrirà les portes per aconseguir victòries i, a la fi, acabar amb el règim monàrquic i canviar les regles de joc.
Però no podem deixar en mans de la política institucional la lluita per l’amnistia general. Aquesta no serà el resultat del diàleg buit amb Sánchez que no alberga més que falses esperances. Cal reprendre un pla de lluita col·lectiu que posi en el centre la mobilització multitudinària a Catalunya i solidària en tot l’Estat en defensa de l’amnistia.
