La situació de l’habitatge a l’Estat espanyol és una mostra sagnant que el negoci de bancs i fons voltor es dona a costa dels nostres drets i necessitats bàsiques. El preu mitjà de venda del metre quadrat és avui un 35% més car que fa 10 anys (en la Comunitat de Madrid la pujada arriba fins al 68%) i el preu del lloguer s’ha disparat de mitjana un 78% en el mateix període.
Per: Corriente Roja Estatal
Mentrestant, el salari mitjà es va incrementar menys d’un 24% en l’última dècada, gràcies a la reforma Laboral de Yolanda Díaz que parcialitza l’ocupació i retalla els salaris i als acords entre la patronal, CCOO i UGT, per a la contenció salarial en els nous convenis. Un milió i mig de llars destinen més del 40% dels seus ingressos al lloguer (el doble que per a alimentar-se). Segons dades del Banc d’Espanya, la meitat de els i les llogateres està en risc de pobresa. Moltes dones víctimes de violència de gènere es veuen obligades a viure amb el seu agressor o amb familiars i/o amistats, perquè els és impossible aconseguir habitatge digne propi en la qual començar una nova vida. Pitjor encara ho tenen els i les migrants que sofreixen formes explícites de discriminació i racisme a l’hora de buscar habitatge. Almenys 33.000 persones viuen sense llar en l’Estat espanyol.
Només el 2023, va haver-hi 26.659 desnonaments, la majoria d’ells a llogateres. A ells se sumen els desnonaments “invisibles”, sense intervenció judicial, per una pujada inassumible del preu del lloguer, la no renovació de contracte, o per pressions immobiliàries. Denunciem l’activitat de connivència amb el Ministeri de l’Interior i la Policia d’organitzacions de caràcter paramilitar com Desokupa i confiem en la classe obrera mobilitzada i organitzada per a acabar amb elles. “No són morts, són assassinats” cridem cada vegada que algú que ha estat desnonat se suïcida.
Una llei estatal insuficient que no blinda l’habitatge com un bé públic
Som el país de la UE amb més habitatges buits (3.4 milions). Tan sols el 2.5% del Parc d’Habitatge és públic, i calen 1.4 milions més per a arribar a la mitjana de la UE, que és del 9.3%. La despesa pública en vivenda és d’un miserable 0.2% del PIB. Els habitatges protegits van caure de 90.531 en 2008 fins a 13.022 el 2022. La taxa de menors de 35 anys emancipats va baixar del 69.3% el 2011 al 31.8% actual.
Amb aquest panorama, la Llei de Vivenda estatal no prohibeix els desnonaments, ni obliga els propietaris a oferir un lloguer social abans del desnonament. És un “colador” amb el qual els propietaris escapen al control dels preus de lloguer de mil formes (al·legant reformes mínimes, incloent-hi l’IBI en el lloguer, mitjançant falsos «lloguers de temporada »…) i ni tan sols té un règim sancionador que castigui el seu incompliment.
La Llei deixa la declaració de zones tensionades o la consideració d’un gran tenidor (baixant la propietat de 10 a 5 habitatges) en mans de comunitats autònomes i ajuntaments, fins i tot sabent que en alguns llocs com la Comunitat de Madrid la trumpista Ayuso sempre ha mostrat la seva oposició frontal a aquesta i rebutja limitar els preus del lloguer al·legant que “és un atemptat contra la propietat”.
A Madrid, l’anomenada Operació Campament de l’Ajuntament és un pla urbanístic aprovat amb els vots a favor de PP, PSOE i VOX en el qual només un 7% de l’habitatge proposat serà pública (de lloguer regulat). Dels 10.700 habitatges que inclou el 40% seran habitatges a preu de mercat, i un 53% habitatges protegides en propietat, que en 15 anys es convertiran en habitatges lliures alimentant els cicles especulatius del mercat. Queda en evidència l’acord estratègic en matèria d’Habitatge entre PSOE i PP, pilars del règim i lacais dels bancs i fons voltor.
A Andalusia, el govern de Moreno Bonilla es nega a declarar zones tensionades a ciutats com Màlaga, cinquena ciutat de l’Estat espanyol amb el lloguer més car, i on el 94% dels habitatges de lloguer estan per sobre del 30% del salari mitjà que és el topall que marca la Llei d’Habitatge. A Màlaga província hi ha 152.000 habitatges buits i 41.000 habitatges d’ús turístic. El govern andalús amb majoria absoluta, està tramitant una nova llei autonòmica amb la qual pretén regular el que anomenen “inquiocupació” i impulsar la construcció de nous habitatges a preu de mercat, com a principal solució. Una llei aporofòbica més preocupada a perseguir als qui no poden pagar un habitatge en el mercat lliure, que a ajudar-los a aconseguir habitatge, malgrat que els problemes amb “ocupes” són mínims a Andalusia (en 2023 es va registrar el nombre més baix de denúncies de l’últim lustre) i al fet que hi ha un creixent malestar ciutadà per l’impacte dels immobles turístics.
A Catalunya, on sí que s’hi s’aplica la declaració de zones tensionades segons dicta la Llei de Vivenda, el govern de Salvador Illa acaba d’anunciar que els preus del lloguer han baixat entre el 3% i el 5%. No obstant això, les dades ofertes pels portals immobiliaris contradiuen aquesta informació i indiquen que han pujat un 4.7% en el segon trimestre de l’any, que va ser el primer en el qual es van implantar els topalls al lloguer. A Barcelona, que és la capital amb les rendes més cares, el lloguer va pujar entre juny i agost un 12,1% respecte al mateix període de l’any anterior. També la província va experimentar una pujada de preus similar en el citat període. El 2023, Catalunya va ser el territori on més desnonaments es van executar, 7148; un 26.8% del total.
Un dret que hem de conquerir!
Habitacions en el rebost de la cuina, zulos sense finestres, comissions il·legals d’agència emmascarades, requeriment de sis mesos de fiança a l’entrar, anuncis estafa i l’exigència de pagar fins a 30 euros per a veure el pis net! Aquesta és la realitat a la qual s’enfronten centenars de treballadors i treballadores diàriament a l’Estat espanyol.
Aquest govern no pot ser conseqüent per a abordar el drama de l’habitatge, perquè depèn del suport electoral de de petits i mitjans propietaris que han fet del “rendisme“ una forma de vida. I perquè governa per als bancs i fons voltor, que s’omplen les butxaques especulant amb l’habitatge. Qualsevol mesura que prengui serà cosmètica sense anar a l’arrel del problema. Valgui d’il·lustració la ridícula crida de la ministra d’Habitatge perquè els amos siguin solidaris amb els seus inquilins. Exigim la seva dimissió com a responsable política, fins i tot sabent que no serà suficient per a solucionar el problema.
Una política social d’habitatge exigeix aplicar el pla de xoc que reclamen els moviments per habitatge digne: prohibició efectiva de tot desnonament que afecti persones amb baixos ingressos que manquin d’alternativa residencial digna; renovació obligatòria dels contractes de lloguer social sense que l’Administració complementi el pagament que ja paga el/la llogatera per elles. Juntament amb això defensem:
- Confiscació dels pisos buits de bancs i fons voltor, incloent-hi els habitatges de la SAREB (entitat creada amb diners públics en 2012 durant la crisi financera i immobiliària).
- Devolució per part de la Banca de tots els diners públics que va suposar el rescat bancari després de la crisi de 2007, podent ser retornat també en forma d’habitatge.
- Una càrrega impositiva molt major a tots els que especulen amb els seus habitatges, començant per les grans societats, bancs i fons voltor.
Es tracta d’aconseguir els recursos necessaris per a crear un Parc Públic d’Habitatge, digne de tal nom.
Per a imposar aquest pla de xoc hem de garantir una gran manifestació el 13 d’octubre que obri el camí d’una mobilització continuada i que sigui part de les grans manifestacions que tenen lloc contra el turisme massiu i pel dret a l’habitatge a Canàries, Balears, Barcelona, Màlaga, Cantàbria…
És fonamental que la classe treballadora participi i s’organitzi de manera independent als partits parlamentaris i la burocràcia sindical de CCOO i UGT, apuntant directament contra un model productiu basat en el turisme massiu (el 2023, per primera vegada més de 85 milions de turistes van visitar el país), que ha portat a un augment vertiginós i desproporcionat dels habitatges per a ús turístic, a més de promoure mà d’obra precària i superexplotada i exhaurir els recursos naturals, especialment l’aigua, en un escenari de sequeres i d’una desertificació cada vegada major.
Contra els seus privilegis, els nostres drets!
Mai més gent sense casa ni cases sense gent!