Al moment en què Rajoy, després del vot del PNB als pressupostos, pensava que podria gaudir d’un període de certa tranquil·litat per recompondre la desastrosa situació del PP, va arribar l’empresonament de Zaplana i, just després, la primera sentència del cas Gürtel. Tots dos fets han llançat al govern de Rajoy a la lona.
Per Corriente Roja
La crisi del PP i del govern Rajoy arriba a un punt insostenible
Zaplana, expresident de la Generalitat valenciana i exministre d’Aznar, simbolitza el pou de putrefacció en què el PP va convertir els governs i ajuntaments, amb les comunitats de Madrid, València i Balears com a bandera.
La sentència sobre la Gürtel és brutal. En aquesta, l’Audiència Nacional ha hagut de reconèixer l’existència d’un “autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional” associat als dirigents del PP. Descriu una corrupció continuada en la qual identifica 134 delictes econòmics. Dóna per provada la “caixa B” del PP (“una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial existent almenys des de l’any 1989“), que Bárcenas -el tresorer de Rajoy- manejava a la seva voluntat. Estableix que els dirigents del PP, inclòs Rajoy, van mentir en les seves declaracions. I acaba condemnant al PP per la seva “participació a títol lucratiu” en la trama corrupta, la qual cosa equival a reconèixer-lo com una organització criminal. Si aquesta condemna no té efectes penals és únicament perquè els delictes reconeguts no havien estat encara inclosos en el Codi Penal.
Davant d’aquesta situació i amb noves sentències en l’horitzó, ja no serveixen les explicacions que fins ara donava Rajoy i que ha tornat a repetir en aquesta ocasió: “ningú no sabia res de l’adreça del PP”; “els condemnats van actuar a títol particular i ja no són militants del PP”; “només eren casos aïllats”.
El descrèdit del PP i de Rajoy han arribat a un punt insostenible i el govern ha quedat totalment desestabilitzat. Per això, fins als mitjans del règim (El Mundo, El País…) i grans empresaris aposten ja per eleccions anticipades.
La moció de censura de Sánchez (PSOE)
És en aquesta conjuntura que Sánchez (PSOE) ha vist l’ocasió de presentar la moció de censura i de sortir així de la irrellevància a la qual el condemnava la seva actuació de sotmès patètic del PP en defensa del 155 i de l’espanyolisme més ranci. Era també el moment de postular al PSOE com el partit necessari per salvaguardar el règim monàrquic en dificultats.
Acompanyant la moció de censura, el PSOE ha declarat que a “patriotes”, defensors d’una Espanya unida per força, no els guanya ningú i que pactaran amb els independentistes. Han reivindicat fins i tot les seves recents acusacions a Quim Torra de “racista i supremacista” i les seves propostes de reforma legal per “aixecar un mur enfront de l’independentisme català”. No obstant això, en aquesta ocasió, no tenen inconvenient per acceptar els vots independentistes del PDeCAT, ERC o Bildu per a fer president a Sánchez.
Cs aspirava a substituir al PP a les eleccions generals de 2020. Ara han quedat descol·locats i temorosos que els critiquin de protectors del PP. Demanen al PSOE que retiri la moció i pacti una altra amb ells, una moció “instrumental únicament per aconvocar eleccions, “sense dependre dels vots d’independentistes i populistes”.
Els dirigents d’Units Podem han compromès el seu suport sense condicions a la moció de Sánchez. “La prioritat -diu Iglesias- és desallotjar al PP del govern” i, fet això, “aplicar un programa social”. El problema català ni tan sols l’han esmentat, només amb una llunyana referència al “diàleg territorial”. Iglesias s’ha ofert fins i tot a formar govern (“Sánchez pot optar per un govern en solitari, amb 84 diputats o bé negociar amb Units Podem un govern amb 156”).
Respecte als diputats independentistes d’ERC i del PDeCAT (abans Convergència) tot assenyala la seva disposició a recolzar la moció del PSOE, amb l’esperança d’entreobrir vies per institucionalitzar el conflicte català. Igualment Bildu ha anunciat el seu vot favorable amb semblants esperances.
Però no està clar encara ni la veritable determinació del PSOE ni si la seva moció de censura tirarà endavant. Sense explicar els vots de Cs, si sumaran els del PSOE, Units Podem, Compromís i els independentistes catalans i bascos, els números encara no són suficients i els vots del PNB es converteixen en imprescindibles. El PNB, no obstant això, no ha decidit encara la seva posició.
Un règim en crisi en plena deriva autoritària
La descomposició del PP és un reflex de la profunda crisi del règim monàrquic: amb els seus partits tradicionals (el PP i el PSOE, la seva “pota esquerra”), les seves institucions parlamentàries i el seu aparell judicial fortament desacreditats. Un descrèdit que s’estén a la burocràcia sindical que li dóna cobertura, ofegant al moviment obrer. El règim es troba desestabilitzat a causa del moviment independentista català, que va arribar a qüestionar la unitat forçada espanyola, i s’enfronta a una profunda indignació social, que creix cada vegada que el Govern parla de que bé que va l’economia…
La reacció del règim ha estat emprendre, amb el rei al capdavant, una profunda deriva autoritària, bonapartista. La seva major expressió és l’aplicació de l’article 155, l’enfortiment de l’espanyolisme més reaccionari, la recentralizació de les competències autonòmiques, la judicialització de la vida política, l’augment de la repressió i, cobrint-ho tot, un atac generalitzat a les llibertats democràtiques.
Part substancial d’aquesta deriva autoritària és la competició entre el PP i Cs per veure qui és més dur i més “patriota”. Una competició darrere de la qual es camufla l’intent de Cs de substituir al PP com a referent de la dreta espanyola i en la qual, el PSOE, el pilar de “esquerra” de la Monarquia, no ha tingut cap escrúpol per entrar-hi.
Aquesta deriva autoritària respon no només al tancament de files en defensa de la unitat forçada d’Espanya, sinó també a la incapacitat del règim de desactivar la creixent indignació social davant la generalització de la precarietat, els salaris i pensions que no arriben, uns serveis públics degradats i una desigualtat social insultant (l’1% més ric posseeix el 25% de la riquesa i acapara el 40% de la nova riquesa que es produeix, mentre el 50% més pobre només obté el 7% -dades d’Intermon-Oxfam-).
Canviar sis per mitja dotzena?
És en aquest context que hem d’entendre la moció de censura. Els dirigents d’Units Podem la presenten com una gran oportunitat per lliurar-nos de Rajoy i del PP i aplicar, de pas, un “programa social”. De la mateixa manera, ERC alimenta l’esperança que un govern Sánchez serviria per destensar i començar a obrir una via negociadora al conflicte català.
Però les coses, per desgràcia, no funcionen així. En veritat, si el PSOE presenta la moció de censura -surti o no aquesta- és per salvar les seves pròpies butaques i per postular-se com una opció necessària davant l’enfonsament del PP i l’obligada reconfiguració política del règim monàrquic.
Cal tenir clar que, en el cas de triomfar la moció, un govern del PSOE no modificarà la part substancial de la política econòmica de Rajoy, dictada per la UE i els grans empresaris de l’Ibex 35. Va ser el PSOE (Zapatero) qui va prendre la iniciativa de canviar l’article 135 de la Constitució perquè el pagament del Deute públic als banquers fos la “prioritat absoluta” de l’Estat. Tampoc Sánchez va a derogar la reforma de les pensions que ells mateixos van fer aprovar i que està a la base de la deterioració del sistema. No va a derogar la reforma laboral del PSOE i només estan disposats a suavitzar la del PP “d’acord amb la patronal”. Ni va a impedir la continuïtat dels desnonaments (60.000 l’any passat) perquè no s’interposaran davant dels bancs ni dels “fons voltor”
Un govern Sánchez podria aprovar algunes mesures socials menors de cara a la galeria i amb vista a guanyar vots a curt termini, però fins i tot això depèn de les exigències de la UE i els grans empresaris i, sobretot, del transcurs de l’economia, ara que la tan falsa com fràgil recuperació està amenaçada per núvols de tempesta. Sánchez, com ha fet Rajoy, mai desacatarà el mandat de la UE i els banquers.
Podria canviar les formes de Rajoy cap a Catalunya, però no modificar la seva política, que comparteix amb el PP i Cs: seguirà -a les ordres del rei- negant el dret a decidir, tancant files amb els jutges davant la repressió, amenaçant amb el 155 i avançant en la involució autonòmica.
Potser podria suavitzar la Llei Mordassa, però no canviarà el delicte de terrorisme que va aprovar colze a colze amb el PP i que permet als jutges encausar per terrorisme una baralla de bar a Altsasu o un tall de carretera a Catalunya.
Sota les seves regles de joc no hi ha solució. El que necessitem són eleccions a unes Corts Constituents, una sortida obrera i democràtica
Posar esperances en la moció de censura de Sánchez és infondre falses il·lusions. És una política que ha de ser criticada, igual que cal fer amb la instrumentalització de la mobilització social per una determinada esquerra que ara mateix no sembla tenir una altra obsessió que millorar la seva posició de sortida davant les properes cites electorals. Això és enormement negatiu perquè la força del moviment és la seva mobilització massiva, la seva organització democràtica i la seva independència: la subordinació a operacions electorals únicament neutralitza i mata aquesta força.
Per això cal seguir la lluita per una pensió mínima d’1.084 euros i unes pensions garantides pels pressupostos de l’Estat, com reclamen les Marees i Coordinadores Pensionistes. Per la derogació de les reformes laborals i de pensions, per salaris dignes, un SMI de 1084 Euros i la fi de la precarietat, per la igualtat real de les dones, per la reversió de les retallades i privatitzacions. Per la llibertat dels presos polítics i els condemnats per lluitar i per exercir la llibertat d’expressió. Contra la repressió i pel dret a decidir.
Avui, en un momento on, des de l’esquerra parlamentària, sense excepció, i des de la burocràcia sindical s’aposta per reconduir les lluites i els organismes que en hi van sorgint, com les Coordinadores i Marees de pensionistes, a la cleda electoral, és necessari que l’activisme obrer i jove no ens deixem enganyat. No hi ha cap sortida que no construïm la classe obrera i la joventut des del carrer i amb la lluita.
Diuen que les dues paraules-mentida més grans són fàcil i gratis. Construir una sortida obrera i democràtica enfront de l’actual crisi política, econòmica i social no és gens fàcil, i encara menys, gratis. Cal dir la veritat: sota les actuals regles de joc, fer fora a Rajoy i posar a Sánchez és com canviar sis per mitja dotzena. És l’enèsima drecera “pragmàtica” que porta a la perdició de sempre. Demanar eleccions ja, com avalen personatges com Alfonso Guerra, és apostar per un govern presidit per Ciutadans. És sortir de Guatemala per ficar-nos a Guatepeor.
Amb les seves lleis electorals, amb els seus tribunals, amb la constitució monàrquica que estableix mecanismes que fan impossible la seva reforma en un sentit progressista, no hi ha possibilitat que cap resultat electoral signifiqui un canvi real pel poble treballador.
Les eleccions que fan falta davant la crisi del règim són eleccions a Corts Constituents: lliures de la camisa de força de la constitució monàrquica i on el poble pugui canviar d’arrel les regles de joc. Amb lleis electorals realment democràtiques, on el vot de cada persona valgui el mateix, hi hagi accés real als mitjans de comunicació, els diputats/des tinguin un sou que no superi el d’un treballador/a qualificat/a i siguin sempre revocables pels seus electors. Unes Corts Constituents que depurin els aparells de l’Estat, sotmetin la monarquia a la voluntat popular i respectin el dret de les nacionalitats a decidir lliurement la seva vinculació amb la resta de l’Estat. Unes Corts Constituents que no tinguin por a qüestionar el domini dels grans empresaris de l’Íbex i la submissió a la UE.
Per a Corrent Roig és una batalla constant per una sortida obrera i democràtica. Una batalla per aixecar una Unió Lliure de Repúbliques i un Govern dels Treballadors recolzat en comitès populars. Una batalla pels Estats Units Socialistes d’Europa. Una estratègia, en definitiva, enfront dels defensors del règim i del capitalisme, per una revolució socialista.