Per Antonio R.
Que la Monarquia no travessa pel seu millor moment ve de lluny; la imatge d’un rei caçant elefants a l’abril de 2012 en plena crisi econòmica, i després que es reformés l’article 135 de la Constitució per a garantir el pagament del deute; el cobrament d’una comissió per cada barril de petroli importat gràcies a la seva bona relació amb el monarca saudita; l’escàndol del cunyat de Felip VI, Iñaki Urdangarín i la infanta Cristina en el cas Nóos; el cas Corinna i l’amenaça per part d’aquesta de denunciar al monarca i a l’ex director del CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència) per amenaces i assetjament; Zagatka i Lucum, les dues fundacions sota sospita a Suïssa relacionades amb el Rei emèrit i que nomena com a beneficiaris als seus tres fills,… són alguns dels exemples que exemplifiquen que no ens trobem davant d’un cas aïllat de la corrupció personal d’un monarca, sinó que ens enfrontem a un sistema edificat sobre una corrupció estructural i generalitzada d’un endarrerit capitalisme espanyol.
Mentre tot això anava sortint a la llum, molts han estat els intents per blanquejar la família Borbó i restablir el prestigi d’aquesta institució, ja fora amb tot el blindatge polític-judicial necessari, així com amb el silenci i la complicitat per part d’alguns mitjans de comunicació.
Un exemple d’això va ser l’abdicació de Joan Carles I al juny de 2014, promoguda per la classe dominant per tractar de neutralitzar la falta de legitimitat d’un règim desafiat per una crisi econòmica que començava a mostrar la seva cara l’any 2008 i una marea de protestes que es venien succeint des del 2011: 15M, les vagues generals, les Marees ciutadanes, les Marxes de la dignitat del 2014 o la lluita del poble català. Amb això, s’intentava netejar la imatge de la institució i apuntalar la legitimitat de Felip VI. En això cal destacar l’important paper de la burgesia intentant preservar la figura de Felip VI com a solució política d’emergència en cas que el descontentament social posés en risc la continuïtat del seu sistema de dominació.
No obstant això, i encara que en un primer moment aquestes decisions van poder servir de bàlsam perquè la institució tornés a recuperar la lluentor perduda, cada dia els resulta més complicat tractar de convèncer al poble que les corrupteles i escàndols de l’emèrit, res tenen a veure amb l’actual institució i formen part del passat. L’actual monarca ha continuat perdent suport amb el pas dels últims anys, fins al punt que la pandèmia del coronavirus ha contribuït a empitjorar la seva imatge pública.
Encara està molt recent l’eixordador repic d’atuells que el passat 18 de març es va produir des dels balcons de gairebé totes les ciutats de l’Estat espanyol, mentre Felip VI es dirigia a tot el país. Una reacció que va deixar patent la indignació i el rebuig cap a la institució monàrquica, mentre el país enfrontava els pitjors dies d’una pandèmia que ja s’ha cobrat avui dia milers de víctimes i deixa un panorama laboral i econòmic d’incalculables conseqüències. Un discurs, el del monarca, on no va haver-hi cap esment al seu pare i a la multimilionària xifra que aquest va acumular en comptes bancaris secrets. Uns diners que la fiscalia suïssa continua investigant, i que van ser suposadament rebuts per l’Aràbia Saudita en concepte de “donacions” per l’ajuda que el rei emèrit va prestar en les gestions del país àrab amb empreses espanyoles i la reducció del preu de determinats serveis d’aquestes.
Felip VI, el PSOE, el PP i Vox al rescat de la Monarquia
Felip VI s’ha vist obligat a prendre la mesura cosmètica de declarar que renunciava a l’herència que li pogués correspondre del seu pare, així com retirar-li la quantiosa assignació anual de 194.000 euros a Joan Carles I. Com recollien alguns mitjans alternatius en aquests dies, salvar la Monarquia bé mereix «matar al pare», encara que això tampoc resulti suficient per calmar els ànims, ja que no deixa de ser una manera de reconèixer obertament el caràcter delictiu de les activitats de Joan Carles I.
Tampoc va servir de molt que una majoria de la Mesa del Congrés dels Diputats, constituïda per PSOE, PP i Vox, vetés el 10 de març la creació d’una comissió d’investigació sobre la fortuna de Joan Carles I de Borbó, en un intent absolutament miserable de tapar un nou escàndol. O el gir que Podemos, una formació que es declara republicana, ve donant respecte a la Monarquia modulant el seu missatge quan se li presenta la menor ocasió. Pablo Iglesias, en una conferència recent en el Congrés afirmava: «La Monarquia no està en crisi, ho diu un republicà». La seva asseveració no es va quedar tan sols aquí, també va valorar de manera molt positiva el “perfecte català” que la Princesa Leonor va demostrar en el seu primer acte oficial a Catalunya com a hereva, amb motiu dels Premis Princesa de Girona: «Crec que va posar-se bé a Catalunya escoltar a Leonor parlant en perfecte català. És un detall cap a la gent que pensa i parla en aquesta llengua». I que va quedar també plasmat en la valoració que des de la formació morada es va realitzar del Missatge de Nadal del Rei. «Enfront d’un Felip VI que el 2017 decidia lligar el seu destí a les dretes, crec que ahir vam veure a un cap de l’Estat que rectificava parcialment, que moderava el seu discurs i que d’alguna manera demostrava tenir un millor olfacte polític que el que va tenir llavors», en paraules de Pablo Echenique.
I finalment, el patètic i vergonyós comunicat de premsa que va difondre la Casa Reial intentant explicar els fets. Una nota que va afegir la sensació que la Casa Reial intentava burlar-se dels ciutadans i les ciutadanes i va deixar patent la complicitat de Felip VI en el botí obtingut en anys de malifetes.
Les enquestes donen l’esquena a la Monarquia
Aquests dies han tornat les enquestes sobre aquesta institució i no és la primera vegada que el resultat reflecteix que la corona baixa punts en la seva valoració. Fins i tot per sota de l’Església Catòlica i els polítics. I tot això, malgrat que en el congrés el PP va nomenar com a figures més rellevants de la lluita contra el coronavirus a la Monarquia, la Policia, la Guàrdia Civil, l’Exèrcit i fins i tot al propi Amancio Ortega.
Ja queda molt lluny aquell notable que va obtenir el gener de 2018 (superant els anys daurats del rei Joan Carles a la dècada dels 90), en plena crisi catalana, quan Felip VI va convertir el seu discurs televisiu (el 3 d’octubre de 2017), en una autèntica declaració de guerra.
La puntuació que Felip VI obté entre els espanyols i les espanyoles es troba en un franc declivi. Enfront del notable (7,3 sobre 10) que va aconseguir al gener de 2018, la seva puntuació s’ha anat desplomant. Febrer de 2020, és sens dubte, un punt d’inflexió amb un 6 sobre 10. A partir d’aquí la caiguda ha continuat accentuant-se el mes de març amb el decret de l’Estat d’Alarma, on la nota aconseguida va ser un 5,6 per a acabar amb el primer suspens del seu regnat (4,8 sobre 10) durant aquest mes d’abril, segons l’última enquesta elaborada per Sociomètrica per al diari El Español.
Lamentablement no podem contrastar aquestes dades amb el CIS perquè, malgrat les promeses de l’actual Govern, l’institut sociològic contínua sense preguntar als ciutadans i ciutadanes sobre aquesta institució. Per a conèixer l’última dada, hem de remetre’ns a l’any 2015, quan la Corona va obtenir un 4,4 sobre 10, encara que Felip VI va aconseguir que el 52,8% dels espanyols aprovés la seva gestió. Ara, amb la caiguda de popularitat, aquestes dades es podrien haver ressentit sensiblement.
Trencar amb un entramat institucional i econòmic heretat de la dictadura
No és d’estranyar el descrèdit i creixent desagafo cap a una institució esquitxada per nombrosos escàndols i que, en un moment tan dramàtic com el que estan patint milers de famílies al país, s’atreveix a comparar la misèria i les incomoditats del confinament, mostrant a les pantalles de televisió a les princeses dient «portem, com a milions de nens, més d’un mes a casa i sense anar al cole per aquesta pandèmia, intentant seguir amb la vida de la millor manera possible». Un veritable insult i un despropòsit, que va provocar immediatament la indignació i va fer que les xarxes socials s’omplissin de comentaris sobre la nul·la semblança de viure el confinament a la Zarzuela a com el viuen i pateixen els fills i filles de la classe obrera.
I arribats a aquest punt, a la classe treballadora no ens queda una altra sortida que imposar un pla de xoc social i sortir al carrer a exigir un Pla de rescat als i les treballadores i el poble. Per això, avui es fa més necessari i urgent que mai acabar amb una institució parasitària com és la Monarquia. Milers de persones han signat en aquests dies una petició a la plataforma ´Change.org` perquè el rei emèrit “transfereixi tots els diners que té a les societats off shore” al ministeri de Sanitat. La falta de mitjans i de diners és un dels mantres que més s’han repetit durant la pandèmia del COVID 19. No obstant això, queda absolutament demostrat que amb els diners del pressupost de la Casa Reial i els més de 2.000 milions de la fortuna de Joan Carles I es podrien haver comprat milions de mascaretes i respiradors en un moment d’emergència social com el que vivim. Com tantes vegades hem dit no manquen diners, sobren lladres i corruptes.
El poble treballador necessitem trencar amb aquest entramat institucional i econòmic que heretem de la dictadura franquista. Ja és hora de decidir si volem Monarquia o República. De si volem mantenir l’statu quo o volem obrir un procés constituent, de protagonisme obrer i popular, que triï unes Corts Constituents per a una nova Constitució que blindi el pa, el treball, el sostre i la igualtat, les pensions, els drets socials i les llibertats democràtiques. Aquesta és una de les tasques que tenim per endavant.
No és només la corrupció d’un monarca, és la corrupció d’un sistema
Altres operacions especulatives del capitalisme espanyol on va intervenir la mà de Joan Carles I:
- La trama Gürtel.
- El cas Malaya.
- L’especulació urbanística a la República Dominicana.
- La venda del Banco Zaragozano, propietat dels renombrats financers Alberto Cortina i Alberto Alcocer, al Barclays Bank l’any 2003.
- La construcció de l’AVE a La Meca duta a terme per un consorci d’empreses espanyoles encapçalades per OHL, etc.
Tot això li va servir a Joan Carles I i a la seva família per acumular una fortuna que, segons el diari The New York Times, s’acosta als 2.000 milions d’euros.