Per Xabier G
Expliquen sempre els vells morenistes, aquells que van compartir una part de la seva vida política i personal amb Nahuel Moreno (un dels majors dirigents trotskistes internacionals després de la mort de Trotsky), que el “vell” o “Hugo” era d’aquesta o de l’altra manera. Que si reia molt alt, que si era gran i corpulent, que si era molt atractiu, que si, d’altra banda, era una enciclopèdia humana, era humil en comparació dels grans dirigents trotskistes de la seva època, o era especialment autocrític.
Anècdotes que en general, tendeixen a aclaparar a tot aquell que no va arribar ni a conèixer-lo. Hi ha qui, com és el cas d’un servidor, no només no va arribar ni a néixer quan ell estava viu. Tampoc quan va existir el vell MAS (Moviment Al Socialisme, l’organització trotskista més gran del món) i quan la seva organització internacional, la Lliga Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (LIT-QI) penjava d’un fil i eren pocs els quadres que encara defensaven la seva existència. Al final, tots som fills de la història i vivim i interpretem el període històric que ens toca viure. Alguns treuen unes conclusions més o menys encertades, uns altres es deixen portar per l’esperit del moment i fan de l’impressionisme la seva filosofia política, i uns altres es refugien en la teoria i les lliçons dels vells mestres, com qui s’aferra a un salvavides en una tempesta.
Però el llegat teòric Marx sempre preval quan s’acaben les modes polítiques de torn i mai ha estat tan palpable la seva afirmació que la realitat és tossuda, i al final podem veure que tot acaba xocant amb ella de manera inevitable.
Llavors un jove trotskista avui, nascut a la dècada de l’ensulsiada i la capitulació, a la dècada del viratge oportunista de pràcticament totes les organitzacions de l’esquerra, en la dècada del rearmament del capitalisme i la claudicació a la democràcia burgesa, es pregunta: Què va ser dels vells morenistes? D’aquells que explicaven incomptables anècdotes de “Hugo”?
Hi ha qui els veu pel carrer Corrents a Buenos Aires el 25 de gener (data de la seva mort), donant pamflets reivindicant la seva figura històrica i organitzant una visita al cementiri de Chacarita per deixar l’ofrena floral de cada any.
També se’ls veu esmentant en algun repàs històric de la seva organització, la influència que va tenir el seu llegat, però al mateix temps, rebutjant categòricament elements centrals del seu pensament polític.
Hi ha els que el recorden amb molt afecte com al seu mestre polític, però que s’aboquen a una altra meta política totalment diferent i centrada en la realitat exclusiva del seu país.
Després estem els joves que només vam conèixer a Moreno a través dels llibres. Que vam aprenendre sobre trotskisme en gran part gràcies a la seva gran obra i a la seva discussió permanent amb Ernest Mandel. I m’atreveixo a dir que per a un jove avui, és fins a còmode llegir a Moreno, perquè suposa veure una interpretació trotskista i ortodoxa amb el marxisme revolucionari sobre els fets més recents de la història. Fets i discussions que encara avui dia estan present al debat en les organitzacions d’esquerra. Però clar, aquells que només ho vam conèixer pels llibres, tendim a ser bastant cautelosos a l’hora de parlar de Moreno, especialment a l’hora de parlar amb aquells que van compartir mate, xerrades i infinitat de trobades personals amb ell. Un s’educa en allò de “millor no parlar del que un no va viure” i al final acaba no ficant-se molt en la discussió amb aquests sectors.
Fins que un dia, pensant i discorrent, arriba a la conclusió que ja n’hi ha prou de deixar-se impressionar amb els vells morenistes. Per la mateixa raó per la qual Trotsky assenyalava quina era l’obra més important de la seva vida, que no va ser ni el seu paper en la Revolució Russa, ni el seu paper creant i organitzant a l’exèrcit d’obrers que va derrotar a 14 potències imperialistes que venien a posar fi al triomf històric del proletariat rus. Trotsky deia que l’obra més important de la seva vida era la construcció de la Quarta Internacional, una organització que no arribava ni als 5000 militants a tot el món, i que vivia sufocada pel triomf de l’estalinisme i del nazisme.
I aquesta va ser la seva major obra, precisament perquè va prioritzar, per sobre de totes les altres la construcció d’una organització internacional, el seu principal objectiu.
I per ventura amb Moreno no passa el mateix?
És important reivindicar la seva figura històrica i el seu llegat polític, però encara més important és reivindicar la necessitat primària de tot partit trotskista, la internacional. I va ser precisament la LIT-QI el llegat més important que ens va deixar Nahuel Moreno, que lluny de voler proclamar-se una “Internacional” en si mateixa, com fan algunes organitzacions, es va posar com a objectiu primari la reconstrucció de la Quarta Internacional. I resulta que l’obra i el llegat més important de Moreno va ser salvada pels pèls per un grapat de militants!
Per un trotskista avui, i més si es considera morenista, es fa molt important escoltar a tots els seus vells alumnes, però més enllà de tot impressionisme pel que fa a la seva figura, es fa més important encara defensar la seva principal obra i la tasca prioritària i fonamental de tota organització trotskista.
La realitat, com dèiem, és tossuda. Avui, precisament per la inexistència d’una Internacional, veiem com la majoria de les organitzacions trotskistes acaben caient en el nacional trotskisme (la construcció d’un partit trotskista simplement a un país), capitulant a les pressions de les noves organitzacions reformistes de la burgesia, deixant-se influír per la nefasta influència del castro-chavisme o directament es deixen portar per les pressions de l’estalinisme i la seva insultantment simple reducció de l’anàlisi política a un camp progressiu “bo” i un camp dolent.
Sense el rigor d’una Internacional, no només es fa gairebé impossible no acabar deixant-se portar per les pressions del moment, pressions dels moviments socials o pressions d’altres organitzacions polítiques, sinó que, en última instància, es fa directament impossible arribar a la màxima “proletaris de tots els països, uniu-vos!”. Que és, sens dubte, la principal i més reconeguda proclama de Marx.
I la pregunta és molt simple, com s’uniran si no existeix cap internacional?
