AUTOR: CORRIENTE ROJA (EDITORIAL PR Nº66)
És ja incontestable que la segona onada del coronavirus està en ple creixement. Després del grandíssim esforç fet per la població fins a aconseguir aplanar la corba, estem tornant a la casella de sortida. Ens van dir que hauríem de sacrificar-nos per frenar l’epidèmia i “salvar l’economia”, però a la vista està que ni una cosa, ni l’altre.
Les raons d’aquest fracàs les hem de buscar en les mesures “a mitges” i incoherents que estan prenent des dels governs centrals i autonòmics. Es limiten les reunions socials, però els i les treballadors/es omplim apinyats els metros, trens i autobusos pel camí de la feina. Es tanquen els parcs, però les aules estan plenes de nens i nenes sense guardar les distàncies mínimes de seguretat.

Malgrat que hi va haver mesos per preparar la “desescalada”, no es va reforçar la Sanitat, l’Educació, ni els transports públics… hi havia més pressa perquè l’IBEX 35 tornés a facturar, que per implementar les mesures que són necessàries en aquesta situació d’emergència. I és que aquestes mesures són incompatibles amb el capitalisme: en un context de crisi econòmica i endeutament elevadíssim, és impossible invertir a la vegada en serveis públics i en “rescatar” a les grans corporacions pagant-les els ERTEs amb diners públics o posant a la seva disposició desenes de milers de milions del “fons de recuperació”.
La fi de l’insuficient “escut social”, segueixen les ajudes milionàries a l’IBEX 35
Per rematar l’escena, malgrat que la situació d’emergència social continua (les cues de la fam donen una bona mostra d’això; el tant mencionant Ingrés Mínim Vital ha tingut un impacte nul), el mal anomenat “govern progressista” retira “l’escut social“, ja de per si escassíssim. S’ha acabat la moratòria del pagament hipotecari o del tall de subministraments bàsics (com aigua o llum). Mentrestant, s’estenen els beneficis extraordinaris perquè grans empreses, que s’embutxaquen anys darrere any beneficis astronòmics, tinguin ajudes multimilionàries per aplicar ERTEs.

Un cas especialment sagnant és la continuïtat dels desnonaments. Per molt que el govern declari que “estan prohibits”, és senzillament mentida. El CGPJ xifra exactament 1.383 desnonaments executats entre el 4 I el 30 de Juny. Mentre milers de famílies es veuen al carrer o es veuen obligades a amuntegar-se a habitatges de familiars o amics, bancs i fons voltors acumules més i més habitatges buits.

Després diuen que el virus és culpa dels migrants i en el súmmum de la segregació classista, es confina de manera selectiva els barris obrers de Madrid. A servir cafès o netejar cases sí que podem anar als barris del centre, però no podem anar-hi lliurement. Ens deixen sense sanitat, sense habitatge, ens obliguen a viatjar en transports saturats, a portar els nostres fills a les aules plenes, hem de treballar sí o sí en les condicions que faci falta per sobreviure… i després a més ens culpen i ens confinen. Ja prou!

El virus no entén de classes socials, però el govern i la patronal, sí. La fallida de l’educació, el col·lapse de la sanitat, l’amuntegament del transport públic, els confinaments selectius, els desnonaments, l’explotació i la precarietat laboral… ens afecten a la classe treballadora. Els rics tenen educació i sanitat privada, viuen en xalets o mansions, no han d’anar a treballar perquè són els directius de l’empresa.
És necessària que responem amb mobilització i lluita
Acceptar aquesta situació significa condemnar-nos a la precarietat, a l’explotació, a l’epidèmia. S’han de canviar radicalment les polítiques que han aplicat, és necessària rescatar a la classe treballadora i combatre de manera efectiva l’epidèmia:

  • És necessari reforçar de manera massiva els sistemes sanitari i educatiu, i això significa injectar diners. Si no hi ha suficient, sabem on trobar-ho: que la Casa Reial torni el que amaga a paradisos fiscals “offshore”, que la banca torni els 60.000 milions del rescat, que apliqui l’impost d’emergència a les grans fortunes.
  • És necessari per a tots els treballadors no essencials, prohibint els acomiadaments i obligant les empreses a donar permisos remunerats. És necessari prohibir els desnonaments i obrir en règim de protecció tots els habitatges en mans de grans tenidors.

Ja ha quedat totalment clar que el govern central de coalició no caminarà en aquest sentit. Confiar en ells, contemporitzar amb la mobilització per no “donar problemes extres” com fan CCOO i UGT és, més que un error, un crim.Encara que la resposta obrera i popular no està al nivell que necessitem, existeixen sòlids punts de suport des d’on empènyer.

La resposta de Vallekas al confinament, les mobilitzacions de sanitaris i el sector educatiu, o les lluites obreres com les d’Alcoa o Alestis són el terreny des del qual l’esquerra revolucionària poden treballar per estimular i unificar les lluites, donant un marc i objectius comuns, amb mesures que serveixin per enfrontar fins al final l’epidèmia i per rescatar a la classe treballadora.