Corriente Roja

El tancament de la factoria de Nissan a Barcelona (Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca), deixa a l’immediat al carrer a 3.000 treballadors/es directes i fins a 20.000 indirectes. És a dir, 23.000 famílies que van al carrer.

Però més enllà d’aquest fet dramàtic, deixa de manifest la hipocresia i la farsa de les multinacionals i dels governs, tots els governs! que les emparen. I posa a més, negre sobre blanc, que les promeses i anuncis del govern de coalició i de la seva ministra de Treball no són certs: ni han prohibit els acomiadaments, ni els ERTOs salven els llocs de feina.

Com han denunciat en nombroses ocasions els i les treballadores, Nissan porta anys vegetant enmig de la deixadesa i la falta d’inversió. Ha anat tancant o reduint a la seva mínima expressió factories, com va fer a Àvila (2017), aplicant deslocalitzacions (Tànger 2006), “plans de viabilitat” (amb el vistiplau d’una submisa burocràcia de CCOO, UGT i USO) que es traduïen en pèrdues d’ocupació, baixades substancials de salaris (fins a un 14% a l’acord d’Àvila) i un ERTO darrere l’altre.

I mentre això passava, l’empresa continuava rebent ajudes públiques milionàries a fons perdut. Nissan va rebre finançament procedent del Fons Europeu de Desenvolupament Regional durant el període 2007-2013. La Junta de Castella i Lleó li va aportar 40 milions d’euros d’ajudes públiques i, no obstant això, la factoria d’Àvila va ser desmuntada. Des de l’any 2009 ha rebut ajudes de l’Estat i de la Generalitat per valor de 179,7 milions d’euros (25 d’ells de la Generalitat). I falta quantificar, com a mínim, allò aportat a l’empresa en exempcions fiscals i en l’estalvi milionari de salaris i cotitzacions a la Seguretat Social que han fet amb cada ERTO.

La política de la multinacional nipona ha estat cristal·lina: utilitzar les rebaixes de salaris dels treballadors/es i la pèrdua d’ocupació i drets, més la generosa ajuda dels diferents governs a costa de l’erari públic, per a executar els plans de reestructuració mundial de negoci de l’aliança Renault–Nissan–Mitsubishi.

Ara el govern “amenaça” a Nissan amb cobrar-li les ajudes de l’ERTO derivat de la crisi del coronavirus i li diu que si se’n va li costarà 1.000 milions d’euros; més que la inversió de 300 milions d’euros que li costaria mantenir les factories de Barcelona. Es pretendria així obrir una “negociació” en la qual, en el molt improbable cas que Nissan perllongués temporalment la seva estada, seria a costa de més pèrdues de drets, salaris i ocupació i més diners públics per a les butxaques de la multinacional nipona.

Si Nissan se’n va, ha de ser sense tocar una sola màquina, ni un cotxe, ni un euro. L’Estat ha de nacionalitzar la factoria per a defensar la feina de 23.000 famílies i recuperar els diners públics que va anar fent a la guardiola de Nissan. La mateixa guardiola, per cert, a la qual va ficar la mà l’expresident de Nissan, Carlos Ghosn, per a emportar-se 39 milions d’euros, per la qual cosa va ser detingut i processat l’any 2018.

La crisi del coronavirus ha posat de manifest les conseqüències de les retallades sanitàries, però també la dependència del turisme i l’extrema feblesa d’una indústria totalment depenent dels plans de les multinacionals estrangeres. Al mateix temps, la crisi ha demostrat que existeixen condicions perquè la indústria es reconverteixi i posi la seva producció al servei de la societat, fabricant, en aquest cas, mascaretes o respiradors. Per què una Nissan en mans públiques i controlada pels qui saben produir i saben el que produeixen, els treballadors/es, no pot reconvertir la seva producció o part d’aquesta? Per què sortirà més car això que continuar donant milions als bancs o als lladregots d’una multinacional?

La lluita dels treballadors/es de Nissan exigeix tot el suport del sector de l’automoció, igualment amenaçat, i de tots els treballadors i treballadores. I també exigeix dir les coses pel seu nom: no se salvaran l’ocupació i els drets a la Nissan, ni a Alcoa o a totes les que preanuncien la mateixa destinació, sense aturar el problema de fons, exigir al govern la immediata nacionalització de Nissan i de totes aquelles multinacionals que vulguin tancar.

Necessitem un pla de reconstrucció al servei dels treballadors/es i el poble. Un pla que exigirà passar a mans públiques i sota control dels treballadors/es les empreses i indústries fonamentals, entre les quals l’automoció, per a fer una reconversió que les posi al servei de les necessitats socials i de la lluita contra l’emergència climàtica i mediambiental, on l’augment de la productivitat signifiqui treballar menys i no més atur i precarietat.