Per Roberto Laxe

Un ampli sector de l’esquerra, la “vella” i la “nova”, s’ha adherit a aquest mantra: “no donem munició a l’enemic”, perquè està fort i té el “full de ruta” d’acabar amb tots els governs “progressistes” dels últims 20 anys, entre ells el de Nicaragua d’Ortega i Murillo.

Què vol dir això de no “donar munició a l’enemic”?. Acceptar tots aquests règims, acceptar les seves polítiques, menysprear l’activitat dels treballadors/es, de la joventut d’aquests països, als quals se’ls considera simples peons de les conspiracions imperialistes?

Aquesta lògica condueix a claudicar, facin el que facin, davant aquests governs. El nicaragüenc va lliurar els drets de les dones com l’avortament a l’altar de l’Església amiga d’Ortega / Murillo; els drets sobre les terres dels camperols, expropiats en l’altar del capital xinès. Els drets socials de la població treballadora, amb la modificació de la Seguretat Social que va suposar la rebaixa de les pensions, i detonant de les actuals mobilitzacions.

Condueix a claudicar davant un règim que lliura al país al FMI i el BM. En el 2007, el president Daniel Ortega, va reconèixer que el seu Govern va aconseguir una gesta “en temps rècord”, un acord amb el Fons Monetari Internacional, “per combatre la pobresa”. Però com és públic i notori, el FMI no fa regals.

Perquè ara l’imperialisme es mou

L’imperialisme yanki i europeu van estar contents amb Ortega i el seu govern mentre la crisi no els posava contra les cordes. Però la crisi detonada en el 2007 és de la qual no deixen canya dreta, i en aquest interregne de reculada econòmica s’han anat afermant altres potències econòmiques, com Xina, que entren en la competència.

Un aclariment per a despistats, per a Lenin el “Imperialisme” no és el “Imperi d’una nació” (els EUA) com pretenen els castro chavistes; sinó que l’imperialisme és el capitalisme en la seva fase actual de desenvolupament. Per això la crisi ha exacerbat totes les contradiccions *inter capitalistes, en la seva frenètica lluita per l’acumulació de capital i una sortida de les crisis que els sigui favorable.

L’imperialisme yanki no té gens contra Ortega, tret que ha obert les portes de Nicaragua al capital xinès i en concret a la construcció d’un canal alternatiu al de Panamà. Milers de km2 han estat expropiats als camperols perquè una companyia xinesa pugui construir aquest canal; però l’imperialisme ianqui no té “amics”, té “súbdits”; i si un súbdit canvia de “amo”, reacciona virulentament.

Donar munició o preparar-nos per al futur

Garcia Linera, que no és trotskista, sinó vice de Bolívia, va dir fa un any, “En política (…) les accions de l’adversari no són les úniques que expliquen els resultats finals (…) sinó que són les nostres pròpies accions o inaccions, (…) les que converteixen les agressives accions de l’adversari en condició eficient, produint un tipus de resultat favorable a uns i contrari a uns altres.”

Que no intenti el castro chavisme buscar raons de la derrota d’aquests governs en la conspiració, ocultant miserablement com “les seves accions i omissions” van ser les que “van donar munició a l’enemic”, enfrontant-los als seus pobles en lluita.

Les mobilitzacions a Nicaragua es van convertir en un referent per a tota la regió centreamericana, animant-les; els que defensen el mantra de “no donar munició”, aïllant al poble nicaragüenc dels seus camarades d’Hondures, Costa Rica, Guatemala… , en lluita contra els seus governs; com ja van fer amb el poble sirià o el libi i la revolució àrab, autoanomenats com a “pro imperialistes”.

Centreamerica és, des de sempre, una regió on la lluita de classes supera ràpidament les fronteres. La tasca que s’imposa és trencar amb els mantras reaccionaris del neo estalinisme castro chavista que impedeixen la lluita independent de la classe treballadora i els pobles contra els seus governs, es qualifiquin com es qualifiquin, i per la Segona Independència, el socialisme, a Centreamerica.