Existeix una estranya unanimitat en el recolzament a l’acord de tancament de Nissan. Per CCOO és “un acord equilibrat que atén les aspiracions mantingudes per la plantilla”. Per UGT és un “dia històric”. Per USO “un gran acord”. Per la direcció de Nissan es “la millor decisió per totes les parts”. Per la gran patronal de Foment “posa en valor el diàleg, la negociació i el pacte”. La ministra d’indústria (Reyes Maroto del PSOE) l’elogia i fa un especial reconeixement a CCOO-UGT-USO. El president Torra (independent a la llista de JxC) i el vicepresident Aragonés (ERC) ho celebren. L’Alcaldessa Colau (Comuns) parla d’”una victòria molt important”.
Sorprèn en canvi veure a la CGT en aquesta coral, compartint la mateixa posició que CCOO-UGT-USO, davant dels quals es presenta, no obstant, com un sindicat alternatiu. Crida també l’atenció, encara que sigui anecdòtic, que una força considerada d’”extrema esquerra”, com Anticapitalistes, es sumi a la celebració, il·lusionada perquè en “mantenir els llocs de feina un any més”, dona temps per posar en marxa un pla de reconversió sostenible que asseguri els 25.000 llocs de treball, com el que presentem juntament amb la CGT i la CUP nacional” (sic).
El que diuen les direccions sindicals
El caps sindicals declaren, com va dir Javier Hernández d’UGT en una assemblea improvisada poc abans de concloure l’acord que “no hi haurà un sol acomiadament”, que amb la nova empresa (la instal·lació de la qual es dona per segura) “tots els que vulguem tindrem feina” i que “les indemnitzacions seran collonudes, quantioses, al mateix nivell que les prejubilacions”. USO diu que l’acord “salva tots els llocs de feina”. CCOO, més prudent en la forma, diu que el tancament de les factories “ha sigut contrarestat amb una alternativa sindical que ha prioritzat la reindustrialització de les plantes per evitar acomiadaments traumàtics i garantir el màxim de llocs de feina”. CGT, per la seva part, subscriu l’acord i el bateja com a “primera fase de la reindustrialització de les nostres fàbriques”.
El contingut real de l’acord
Però el que hi ha darrera d’aquests discursos és una cosa ben diferent. Els punts centrals de l’acord són:
El tancament cert de Nissan
- La promesa incerta de reindustrialitzar les plantes, l’abast de la qual i les seves condicions ningú pot acreditar i que, si ens atenim a les experiències de Sony a Viladecavalls o Delphi a Sant Cugat, no ofereixen dades per a cap optimisme.
- Unes bones prejubilacions i indemnitzacions per a la plantilla de Nissan (les subcontractes no estan incloses). Encara que és ben sabut que les indemnitzacions, al final, són “pa per avui i fam per demà”.
- Quan els dirigents sindicals expliquen que “no hi haurà acomiadaments”, estan dient que no hi haurà acomiadaments “traumàtics” fins a finals de 2021. Però sí que hi haurà en canvi, i en abundància, acomiadaments “voluntaris”, després que Nissan –amb el recolzament sindical- hagi declarat que seran condició per tenir “preferència” en les futures contractacions.
- El més greu de l’acord és el que no està escrit: l’abandonament a la seva sort dels 20.000 treballadors/es de les subcontractes i proveïdors de Nissan, un autèntic crim.
- De la mateixa manera, l’acord deixa les mans lliures a les patronals del sector per procedir a acomiadaments, reestructuracions i un empitjorament general de les condicions salarials i laborals. Més encara quan la patronal ha vist la passivitat còmplice amb Nissan del Govern PSOE-UP i de la Generalitat de Torra i Aragonés.
No hem de consentir que venguin la derrota com una gran victòria
Nissan representa el 3% del PIB català i és responsable, entre plantilla, subcontractes i proveïdors, de la feina de 23.000 treballadors/es i les seves famílies. És una empresa central en el sector de l’automoció, el qual, al seu torn, representa el 10% del PIB.
La lluita de Nissan no era només la dels 2.525 treballadors/es de la plantilla, sinó també la dels altres 20.000 directament amenaçats, la de tota l’automoció i la de tota la classe treballadora catalana. La seva lluita era una senyal tant per tota la classe obrera com per a la patronal i pels governs i la seva sort era determinant pel futur de l’automoció i la indústria. Des d’aquest punt de vista, l’acord és una derrota enorme. En realitat, una derrota anunciada des del principi si s’imposava, com així ha sigut, l’estratègia de la burocràcia sindical.
Una estratègia sindical orientada a organitzar la derrota
L’estratègia de les direccions sindicals ha estat dirigida des del principi a organitzar la derrota i salvar la cara, art en els que són virtuosos mestres.
Havien basat oficialment tot en la pretensió que Nissan fes marxa enrere, quan era patent que la decisió de tancar les plantes de Barcelona responia a un acord ferm i irrevocable de l’Aliança Renault-Nissan per repartir-se el mercat internacional. Les burocràcies sindicals eren perfectament conscients d’això però, al igual que el Govern central i el de la Generalitat, es van negar rotundament a plantejar la nacionalització a l’empresa, que havia rebut més de 180 milions en subvencions oficials i es beneficiava de lloguers simbòlics. No obstant això, només la nacionalització permetia no només salvar tots els llocs de feina amenaçats, sinó també comptar amb una gran empresa pública que, sota control dels propis treballadors/es, prengués el comandament en la tasca de la reconversió ecològica del sector de l’automòbil i salvés els llocs de feina.
Ningú diu que això fos fàcil. Al contrari, era una lluita molt difícil, que havia de vèncer enormes resistències i en la que la victòria no estava en absolut assegurada. Però era una lluita obligada per guanyar. Una lluita que exigia unificar als treballadors/es de la plantilla amb els de les subcontractes i els proveïdors, forjar un front comú amb el sector de l’automoció i la resta de la classe treballadora, convertir el conflicte en un problema social i polític de grans dimensions.
Però res d’això es va intentar. Els buròcrates sindicals exalten en els seus comunicats la “lluita exemplar” de Nissan. Però la realitat és que els comitès de Nissan no han fet en aquests gairebé tres mesos ni una sola crida a manifestar-se junts amb els treballadors/es de les subcontractes i els proveïdors. S’han negat a convocar una gran manifestació central a Barcelona. No han organitzat vagues, ni tan sols parcials, entre els proveïdors i el sector de l’automoció. I molt menys una vaga general. L’ocupació de les fàbriques era una cosa que no tenia lloc dins de la seva ment. I les mateixes convocatòries que han realitzat no sempre tenien objectius clars, eren anunciades amb pocs dies d’antelació, mancades de preparació i tenien lloc en uns horaris i circumstàncies que feien molt difícil que s’hi sumés la població.
L’única sortida que s’ha ofert a la plantilla de Nissan ha sigut aconseguir unes bones prejubilacions i indemnitzacions. L’acord de tancament no és res més que això. L’any de pròrroga sense acomiadaments “traumàtics” i la incerta promesa de reindustrialització serveixen, davant de tot, per salvar la cara de la burocràcia sindical.
CGT s’enfonsa com a sindicat alternatiu
CGT tenia una magnífica oportunitat de demostrar que era un sindicat de classe i combatiu davant l’oficialisme. No obstant això, el que hem vist ha sigut la seva bancarrota com a sindicat alternatiu.
Als dos dies de l’anunci oficial de tancament, el sindicat va publicar un comunicat on deia: “CGT ha deixat molt clar que l’únic full de ruta que contempla com organització és la mobilització sense límit contra la decisió de Nissan. En aquest sentit, CGT ha recalcat que es prendran les decisions que siguin necessàries per evitar els acomiadaments, des de l’ocupació de la fàbrica, la paralització del polígon a la Zona Franca o les pressions als Governs de torn perquè la nacionalitzin o socialitzin sense cap tipus de por a les conseqüències d’aquestes accions”. Paraules valentes que en realitat van resultar ser un discurs buit, doncs CGT no va prendre cap iniciativa pràctica en aquest sentit.
En nom de la “unitat” per dalt amb els buròcrates, CGT ha signat tots els comunicats dels comitès d’empresa, no ha organitzat la lluita de les subcontractes, no ha treballat per organitzar una gran manifestació central, ni per bloquejar la Zona Franca, ni per impulsar una vaga general. Ans al contrari, en el comunicat final on dona el seu suport a l’acord de tancament, la Federació estatal del Metall es mostra “orgullosa de l’exemplar lluita” que s’ha portat des dels comitès d’empresa de Nissan i de la “unitat d’acció” amb els caps de CCOO-UGT-USO.
I ara què?
L’acord debilita enormement la posició de la plantilla de Nissan, deixa als treballadors/es de les subcontractes i proveïdors als peus dels cavalls, facilita els plans de les patronals de l’automoció i de la patronal en general i deixa les mans lliures al govern Sánchez per continuar endavant amb un “pla de reconstrucció” fet a mida de les necessitats de les empreses de l’Ibex i de les multinacionals estrangeres. Com les de l’automòbil, que condemnen les plantes espanyoles a muntar cotxes de combustió, mentre reserven les activitats de major valor tecnològic i la producció del cotxe elèctric pels seus països d’origen.
Ara es tracta d’extreure lliçons de la derrota i treballar ja per organitzar la resistència unificada dels treballadors/es de les subcontractes i proveïdors i donar vida en aquest procés a un sindicalisme de classe combatiu i alternatiu a la burocràcia de CCOO i UGT.