LIT-CI 25 octubre 2015
Les monstruositats que ve cometent l’estat sionista -en particular el bloqueig de Gaza i la repressió assassina contra aquell que intenta auxiliar la població d’aquest territori- no són un “raig en el cel serè”. Israel va ser concebuda i va nàixer com a un instrument de l’imperialisme en l’Orient Mitjà, apadrinada per les potències imperialistes i Stalin.
La seva fundació va consistir en una successió d’assassinats en massa de palestins i en el robatori de les seves terres, confinant una gran part de la població nativa en campaments de refugiats a Gaza, Cisjordània i Líban. Van obligar a una marxa massiva l’exili per reduir la població àrab, sotmesa a tot tipus de vexacions, en el territori del nou estat sionista.
La població jueva va ser assimilada a les forces armades de forma permanent: els joves com a militars actius i els més adults a la reserva. És a dir, els jueus que anaven a Palestina a la recerca de la seva alliberació de l’antisemitisme es transformaren, per obra del sionisme, en opressors del poble palestí. De víctimes del nazisme, el sionisme els convertí en força de xoc de la contrarevolució, amb mètodes racistes i genocides idèntics als dels nazis o al del ara desaparegut règim de l’apartheid sud-africà.
Ara, aquesta fera rabiosa que és el sionisme, està encara més agressiva perquè ve d’un seguit de derrotes militars i polítiques que han desembocat en el seu creixent aïllament.
Tan extrema és la situació que molts jueus, alguns nascuts a Israel, horroritzats pels crims, han trencat amb el sionisme. Entre ells Ilan Pappé (nascut a Haifa el 1954), el més conegut d’una camada d’historiadors “revisionistes” israelians que s’atreveixen a qüestionar l’estat sionista. Pappé és autor de diversos llibres; el títol del més recent dels quals ho diu tot, “La neteja ètnica de Palestina” (2006). Aquí Pappé narra com l’any 1948 els palestins van ser expulsats pels sionistes (sostinguts per Anglaterra i França, juntament amb els Estats Units i Stalin) a força de massacres. Quedant-se no només amb les terres que els hi havia assignat el Tractat de Partició de 1948, sinó ocupant terres de tots els seus veïns (el Líban, Síria, Jordània, Egipte), en successives guerres.
Pappé començà a qüestionar al sionisme quan va ser soldat a la guerra del 1973 contra els àrabs. Es convertí després en professor universitari a Israel. Però les contínues persecucions que va patir dins del país el portaren a emigrar a Anglaterra, on avui és professor en la Universitat d’Exeter.
Entre els seus mèrits, Pappé té el d’haver qüestionat “el procés de pau” orquestrat pels Estats Units a partir de la dècada dels noranta, davant d’una creixent resistència palestina.
A l’hora de plantejar la seva proposta alternativa a la de l’imperialisme, en un reportatge del 2004 (*), Pappé deia: “Per mantenir aquest apartheid israelià necessitem un Estat policial militar ineficient per tot el que no sigui mantenir-nos en guerra perpètua. Aquest Estat no serveix per procurar-nos prosperitat als ciutadans. (…) L’única sortida no estúpida: reconciliació, pau justa i un Estat que respecti qualsevol identitat religiosa i no només una. A partir d’aquí, pot arribar la prosperitat. (…)”
Més endavant, en una altra entrevista, l’any 2005 (**) Pappé explicava perquè no és viable la solució dels “dos estats”: “Hem de mirar un mapa per entendre-ho. El 50% del territori, a Cisjordània, és propietat dels “assentaments”. Cap govern israelià els abandonarà. Que els hi pots oferir als palestins com a Estat? Una gran presó a la franja de Gaza, rodejada per un mur electrificat? Una petita cantonada dins de Cisjordània? Una vegada tota Palestina era seva. Creu que acceptaran una pau que els ofereix el 10% i que aquest 10% estigui dividit en dos camps? No té cap sentit! Això no és un Estat. És un guetto, no un Estat! L’única alternativa és un Estat únic.”
I afegia: “Ja tenim un Estat. Tota Palestina està controlada per Israel. La qüestió és que s’ha de canviar la naturalesa d’aquest Estat, perquè, com li he dit, en aquest Estat hi ha gent que viu sota ocupació, discriminació, apartheid, i hi ha gent que hi viu en una ‘autotitulada’ democràcia”.
Són reivindicables, valentes i meritòries les postures i la lluita de Pappé i altres com ell, però aquí discrepem profundament. És impossible canviar la naturalesa de l’Estat sionista. Com el mateix Pappé diu, aquest estat policial-militar va ser creat i només serveix com a instrument al servei dels interessos imperialistes, en guerra perpètua.
A diferència del que succeeix en els estats capitalistes “normals”, siguin aquestes imperialistes o semicolonials, lamentablement no hi ha manera que la població jueva israeliana se sumi a aquesta tasca. En la seva gairebé totalitat –inclosa la classe obrera israeliana- està compromesa amb l’expropiació de les terres, la neteja ètnica i l’opressió constant dels àrabs palestins. Per aquesta raó no pot haver-hi una revolució dins del país que, encapçalada pel poble treballador, derroqui els governants sionistes i transformi Israel en un estat socialista o, almenys, un país capitalista laic i no feixista.
No es pot transformar l’estat d’Israel. Ha de ser destruït. Per una altra part, així com la creació del monstre sionista va ser obra de la contrarevolució mundial, la seva destrucció només serà obra d’una lluita internacional unificada, que tingui al capdavant els palestins i altres pobles àrabs, però que compti amb l’acció solidaria dels treballadors i pobles de tot el món i, en particular, de les potències imperialistes. Que si més no obligui a Washington a retirar el seu suport a Israel. La destrucció de l’estat sionista requerirà un procés internacional almenys tan ampli com el que va ajudar a l’expulsió dels EUA de Vietnam.
El creixent aïllament d’Israel i l’onada de boicots contra l’estat sionista i d’accions solidaries amb el poble palestí que estem veient avui a molts països, inclòs els Estats Units, són avenços importants en aquest sentit.
(*) Solidaridad.net , 21 de gener del 2004
(**) Revista Pueblos, 16 agost 2005, Siscu Baiges