La joventut som un dels principals sectors que vam pagar la crisi del 2009. Les reformes laborals del PP-PSOE ens van imposar un nou patró d’explotació, més flexibilitat en els horaris i en els acomiadaments, drets laborals a la baixa i convenis de vergonya. Tot això serveix com a base per crear i ampliar una escletxa salarial entre diferents generacions de treballadors/es i sectors oprimits. No sorprèn a ningú trobar en les empreses diferències de sous i horaris entre “els/les d’ETT” i els/les veterans/es, entre la plantilla i els subcontractats, o empreses senceres funcionant via falsos autònoms, com Glovo o Deliveroo.
A més, l’encariment de les universitats i la seva privatització, va suposar que milers d’estudiants de famílies treballadores haguéssim de deixar els estudis de tal forma que els/les fills/es de les treballadores ens veiem condemnades a treballar on ningú vol. La precarietat laboral i l’eliminació del treball indefinit per la joventut (acomiadaments barats, ERTO/EROs) esbotzen l’estabilitat que ens permetia planificar un futur. Ara ens toca viure més rere mes, pagant lloguer amb preus abusius, o quedant-nos a casa dels nostres pares sense possibilitat d’independitzar-nos. En qualsevol cas, estem condemnats a una vida de precarietat.
La crisi del 2008 va deixar un atur juvenil del 40% fins a dia d’avui. A pesar de que la nostra precarietat es camufli fent-la passar com els “inicis sempre són durs, benvingut a ser adult”, nosaltres ens fem grans i la seguim patint. Sabem que és molt real, que va més enllà i que estem vivint pitjor que els nostres pares. Només organitzant-nos per lluitar ens salvarem d’una misèria pitjor que la dels nostres avis.
La situació actual marcada per la crisi de la COVID-19
Més enllà del drama sanitari i les mesures que s’han adoptat per fer-li front, el govern també ha pres mesures laborals, totes elles, centrades en garantir l’estabilitat empresarial i que la crisi sanitària afecti el mínim possible als grans empresaris.
No és estrany notar com d’abandonats estan els autònoms i propietari de petits negocis, i principalment els/les treballadors/es assalariats/es. El panorama laboral està afectant sobretot als treballadors/es dels sectors més precaris, que empalmen feina rere feina, amb treball informal o cobrant mig sou en un sobre, i ni tant sols tenim un 70% del sou cobert per un ERTE o possibilitat de seguir treballant des de casa.
Els nombres són dramàtics, mig milió de petits autònoms acudint als préstecs per cessament d’activitat. I, a finals de març, teníem quasi tres milions de treballadors/es patint ERTOs pactats per la burocràcia sindical i el govern. Aquests nombres encara no han parat de pujar.
Però, el que no recullen aquests nombres són els acomiadament en els treballs informals, els períodes de prova “no superats” i altres accions que ens fan perdre el sou. S’hi ha de sumar també els tripijocs de “et faig un ERTO però segueixes treballant normal (treballant informal) perquè estem passant un mal moment i tots ens hem de sacrificar”. No són fets aïllats aquestes setmanes.
El Govern de coalició clama “que ningú quedi enrere”, però, en realitat, està mostrant la seva veritable cara i per a qui governa. Amb la col·laboració directa de CCOO i UGT, les seves polítiques ens estan portant a la misèria.
Les mesures del govern tenen com a únic objectiu garantir el lucre capitalista i carregar sobre les nostres esquenes la factura de la crisi del COVID-19. L’obtenció de l’atur a pesar de no tenir el mínim cotitzat o el no descomptar-lo, la moratòria d’hipoteques i lloguers, o la parada dels desnonaments formen part d’algunes concessions puntuals i mesures que alleugen en major o menor mesura els efectes de la crisi a les capes més afectades. Però no ens deixem enganyar per les engrunes! Sabem que totes les concessions que fagi el govern ara mateix són provisionals i amb el clar objectiu de prevenir i calmar l’esclat social de lluita i mobilització que ha de sorgir a mesura que les condicions de l’Estat d’Alarma i confinament es relaxin. En tot cas, el seu propòsit central és el mateix que el de la crisi del 2008: atacar el problema ràpidament regant a les grans empreses i bancs amb ventes de deute públic que pagarem els/les treballadors amb noves lleis laborals. Més desigualtat!
Volen que paguem la crisi de la COVID-19 amb més del mateix
La joventut no som un sector de risc sanitari davant la crisi del COVID-19, però sí que estem en risc de pobresa i precarietat. Som els que, davant les adversitats, durant el confinament hem hagut de garantir els serveis sanitaris, la producció a les fàbriques, la funcionalitat dels serveis bàsics com la neteja, els supermercats i les tasques de cures. Inclús, a pesar de decretar la parada de les activitats no essencials les treballadores de Glovo, d’Amazon, Correus i altres sectors han seguit en actiu. Mentre nosaltres posem en risc la nostra salut anant a treballar, els rics, la patronal i els grans banquers, estan a resguard a les seves mansions amb el 100% del sou i sense veure perillar la seva vida ni els seus ingressos.
No només fan falta mesures sanitàries, també necessitem mesures econòmiques que no ens facin pagar la crisi!
Necessitem un pla de xoc que garanteixi que ningú es quedi enrere perquè hem de sortir d’aquesta vius i sense empobrir-nos. Un pla que posi el focus en els/les més perjudicats/es i que subministri els recursos necessaris a tot el que necessiti, perquè ningú es quedi pel camí.
Recordem com vam sortir de la crisi del 2008, i veient l’abans i el després de la situació de la joventut hi ha una pregunta que fa por: sense un pla de xoc així, com quedarem després d’aquesta nova crisi, ara que plou sobre mullat? Quin futur ens espera?
És necessari construir una esquerra revolucionària i rupturista
Si hi ha quelcom que ha quedat palès amb la situació actual, és que els/les treballadors/es i al joventut que formem part tenim la capacitat de gestionar-ho tot i, per tant, de parar-ho tot.
És necessari que el conjunt de la classe treballadora ens organitzem des de JA per parar i revertir les mesures que any rere any ens han anat imposant més misèria i precarietat. La joventut treballadora com un dels sectors més explotats no podem quedar enrere. Aquesta lluita és per recuperar el nostre futur que els govern de torn, els grans banquers i la patronal ens han robat.
És imprescindible organitzar-nos amb els/les companys/es dels nostres curros, per exigir material de protecció (EPIs), combatre els acomiadament i els ERTOs, exigir contractacions dignes, acabar amb el sistema d’uberització laboral i amb les ETTs. Anar construint una lluita conjunta, unificant les reivindicacions de la joventut treballadora amb el conjunt d’explotats i oprimits fins a un canvi real que ens permeti a la joventut tenir un futur.
A Corrent Roig estem convençuts/es que, si no ens organitzem per una rebel·lió, que no permeti als de dalt seguir governant i que no permeti als d’abaix prendre control de les nostres vides, serem la joventut, les treballadores i les oprimides les que pagarem la crisi amb més precarietat, amb menys oportunitats i fins i tot amb les nostres vides.
Som les filles de la crisi, serem les mares de la revolució!