Núria Campanera
sobre el debat de la CUP-CC entorn la investidura
Si hi rumiem una mica, no ens costarà gaire recordar algun acte de campanya de la CUP-Crida Constituent de les passades eleccions del 27S. Se’n van fer molts, en territoris ben diferents i amb gent ben diversa, alguns d’ells tan abarrotats que força gent va quedar fora del recinte. El creixement de la CUP-CC com a força rupturista i d’esquerres era evident.
La CUP-CC durant la campanya electoral
No costa gaire recordar algunes de les consignes principals de la campanya, com la ja coneguda “independència per canviar-ho tot”. O algunes emotives paraules de l’acte final de campanya a Llefià (Badalona), on l’actual diputada Gabriela Serra, explicava: “Porto aquest mono blau com a símbol, com a reconeixement de la classe obrera i la classe treballadora d’aquest país, de les classes populars, que mai, mai, mai han cedit”. O l’ex-diputada Isabel Vallet, que deia: “Nosaltres, en aquesta guerra que està jugant el capitalisme contra les nostres vides, estem disposades, estem preparades a tendir-li un pols, un pols tenaç, un pols compromès, un pols a més a més conscient, i ho farem com ho hem fet sempre, el dia 27 votant a la CUP-CC i el dia 28 organitzades als carrers”.
Les crítiques a la candidatura Junts pel Sí i als seus partits integrants van ser clares al llarg de la campanya, així com el categòric i reiterat “No investirem Artur Mas”. I si anem encara més lluny, pocs dies abans de la consulta del 9N, la llavors diputada Isabel Vallet deia: “CiU no pot seguir liderant el procés” perquè “no destruirem la Transició de la mà dels que la van pactar”.
Malauradament, l’actuació de la CUP després de les eleccions contrasta vivament amb aquests discursos i declaracions. Just quan els resultats electorals donaven la millor oportunitat per a desemmascarar CDC i posar ERC entre l’espasa i la paret, la CUP s’ha ficat tota sola a la gola del llop, entrant en un procés negociador opac (“discret”), inacabable i extenuant, amb la voluntat “d’arribar a un acord”, tot assumint que “no farem un pla de xoc ambiciós”. Fins i tot quan a l’Assemblea del 29 de Novembre a Manresa (dos mesos després de les eleccions) una majoria es va decantar per anar a eleccions el mes de Març si Junts pel Sí persistia a proposar Artur Mas com a president, s’ha continuat “collats a la mesa de negociació”.
Les línies vermelles de Junts pel Sí i el “pla de xoc”
S’ha continuat negociant malgrat que “les 20 mesures de l’anomenat ‘pla de xoc’ presentat per Junts pel Sí són en realitat una burla a les necessitats més bàsiques de la població treballadora. De totes elles només tres serien actualment aplicables i, d’aquestes, dues són ja una obligació legal del Govern. Set més depenen de l’aprovació dels propers pressupostos, subjectes a les restriccions de Madrid i Brussel·les. I 10 mesures més hauran d’esperar… a assolir la independència. La reforma laboral se seguirà aplicant i ni tan sols serà eradicada dels convenis col·lectius dependents de la Generalitat.
D’altra banda, ni que signin acords de garantia de compliment en un paper garantirà que compliran a l’hora dels fets les mesures acordades. I encara que les complissin, el pagament del deute seguirà sent prioritari i, per tant, les mesures socials pactades s’haurien de dur a terme amb les engrunes que quedin i amb les limitacions que poden imposar l’Estat i la Troika mentre no hi hagi una ruptura real amb l’un i amb l’altra…” (Manifest “Ni investir Mas, ni avalar la gestió de la misèria”, firmat per diferents organitzacions de l’espai “Per la Ruptura” cridant a votar No a la investidura de Mas)
Aquest manifest assenyala també que “Artur Mas, per boca de Francesc Homs, ha deixat clares quines són les “línies vermelles” de Convergència i Junts pel Sí per a un pacte de governabilitat. La primera és la investidura del propi Mas, el polític “business friendly” que simbolitza les retallades, les privatitzacions, la corrupció i la repressió de les lluites socials. La segona és el “compromís inequívoc” amb la Unió Europea, és a dir, la submissió als dictats de la Troika i al pagament del deute. La tercera és l’anomenada “seguretat jurídica”, que implica evitar la ruptura amb la legislació espanyola i, més concretament, la preservació dels interessos patronals protegits per aquesta legislació. La quarta és la cerca de la independència a través d’una via “negociada” amb l’Estat, rebutjant qualsevol ruptura unilateral, és a dir, deixant la porta oberta al pacte fiscal o a una altra sortida sense ruptura. I la cinquena és un compromís d’estabilitat parlamentària del govern Mas que, com ja han avançat en les negociacions passa perquè la CUP-CC voti a favor els seus pressupostos”
I quant al problema nacional, el Manifest també és molt clar quan diu: “Les al·legacions presentades al Tribunal Constitucional per la Mesa del Parlament en relació a la suspensió de la resolució inicial del Parlament, retraten Junts pel Sí de cos sencer. El punt substancial de la resolució del Parlament era justament no reconèixer el Tribunal Constitucional com a òrgan competent en els assumptes que afecten a la sobirania catalana. Però la Mesa del Parlament (Junts pel Sí) va sol·licitar després a aquest mateix tribunal ‘deslegitimat i sense competència’ que retirés la suspensió perquè la resolució només era ‘una voluntat, aspiració o desig’, ‘una simple instrucció indicativa’, ‘sense força legal’. Si davant la primera escomesa de l’Estat la reacció de Junts pel Sí és tan covard, no costa gaire imaginar com reaccionaria si el govern espanyol intervingués la Generalitat, començant pels Mossos d’Esquadra.”
Investir Junts pel Sí i després passar comptes?
No podem permetre que el “No volem triar” tan corejat en campanya electoral es converteixi en una fal·làcia, que la bandera que l’alliberament nacional i l’alliberament social sempre van de la mà es converteixi en una proclama buida de contingut. No es pot avantposar un enfocament “patriòtic” a la lluita per l’alliberament social. El problema nacional només té sortida si va subordinat a la lluita social revolucionària i s’enfoca des d’una òptica de classe i no de “país”. De fet, el “país” és ben diferent segons la classe i el sector social que se’l miri. El projecte “independentista” de la burgesia catalana és el d’una província alemanya del Sud amb autonomia político-cultural.
Com es pot arribar a proposar Neus Munté, Romeva o Pi-Sunyer com a “president/a de consens”? Com es pot arribar a defensar “una presidència coral” i “un govern que posi en sintonia les diferències” o dir que “No volem vencedors ni vençuts”? No existeixen candidats de “consens”. Cada candidat representa uns interessos de classe determinats, antagònics amb altres interessos. El súmmum de tot plegat és aquell sector de la CUP que està disposat a investir Artur Mas amb l’argument que s’ha d’evitar a tot preu una segona volta electoral el mes de març.
La història contemporània ha demostrat amb escreix que la burgesia catalana és orgànicament incapaç d’encapçalar la lluita per la República catalana. Li té més por a la mobilització massiva del poble treballador i a la desestabilització social que això comporta que a tots els Rajoy del món. La història ens ensenya que cada cop que han perillat els seus interessos com a classe (la Setmana Tràgica, la crisi de 1917, la vaga de la Canadenca de 1919, el pistolerisme, la dictadura de Primo de Rivera o l’aixecament feixista de 1936) la burgesia catalana no ha dubtat a tancar files amb l’Estat en la repressió del poble treballador català. També va ser una peça clau durant la transició. Tampoc les classes mitjanes tenen la força social ni la determinació política per enfrontar una escomesa violenta de l’Estat. Només els sectors més conscients de la classe treballadora, juntament amb els sector més plebeus de les classes mitjanes, poden assegurar la lluita per la llibertat nacional. I això només és possible si la lluita va associada a la perspectiva d’un canvi substancial en les seves condicions de vida… i a la cerca de la solidaritat activa per part del poble treballador espanyol.
Seguir sent una força rupturista i anticapitalista o esdevenir una Esquerra-bis
Pensem que és just aquest dilema el que enfronta actualment la CUP. Investir Artur Mas com a president qüestionaria la continuïtat de la CUP com a força rupturista i anticapitalista i la convertiria en una Esquerra Republicana bis, renunciant a tota possibilitat d’arrelar a la classe treballadora. I succeiria el mateix en el cas, força improbable, que investís un altre candidat de Junts pel Sí que no fos Mas, per exemple Romeva, Pi-Sunyer o Muriel, ja que tots ells defensen el mateix programa, les mateixes línies vermelles que assenyalava Francesc Homs i hem esmentat abans.
És necessari deixar de banda una visió que entén la política des d’un punt de vista purament parlamentari i, a més, a curt termini. Hem de ser conscients que la proclamació de la República catalana no està a tocar perquè la direcció del moviment sobiranista continua segrestada pel partit de la burgesia catalana (amb la complicitat necessària d’ERC) i perquè la seva base social principal són les classes mitjanes, que no se la jugaran, en particular els sectors més acomodats, si l’Estat intervé amb contundència. I perquè el poble treballador, ara per ara, no associa la lluita per la República catalana amb un canvi substancial de les seves condicions de vida. I també perquè una part significativa de la classe treballadora interpreta la independència com un trencament dels lligams de fraternitat amb la classe treballadora de la resta de l’Estat.
Aquesta realitat social no pot ser substituïda pel somni que pactant al parlament amb Junts pel Sí s’arribarà a “punts de no retorn” en el procés independentista. Només cal veure les al·legacions de Junts pel Sí (Mesa del Parlament) al Tribunal Constitucional arrel de la Resolució inicial aprovada pel Parlament. Arguments com el que diu que “unes eleccions anticipades no permetrien tornar a cap negociació amb avantatge amb l’independentisme hegemònic” responen al mateix plantejament parlamentarista, curt-terminista i, sobretot, mancat de tota visió de classe.
El futur de la CUP està en joc. No ha de cedir a les pressions de Junts pel Sí. Ha de recuperar el full de ruta anterior a les eleccions del 27S i prendre en consideració l’espot electoral que deia “anem lents perquè anem lluny”. Queda encara molta feina per articular la força social que asseguri el triomf de la lluita nacional i la transformació social. Tot s’ha de subordinar a crear aquesta força.