El 20 de setembre de 2017 va encetar-se un moviment popular de resposta a l’ofensiva repressiva desplegada per l’Estat espanyol per aturar, fos com fos, el referèndum d’autodeterminació convocat pel Govern de la Generalitat. Però la repressió, en comptes d’aturar-la, va esperonar la resposta, que va convertir l’1 d’Octubre en un veritable aixecament popular que, recolzat en una enorme mobilització espontània i en l’autoorganització al voltant dels CDR, va assegurar la celebració del referèndum de l’1 d’Octubre.
Un aixecament popular no desitjat pel Govern de Junts pel Sí
El Govern de JxSí, ni esperava ni volia l’aixecament que es va produir. Comptava que l’1-O no aniria més enllà d’una gran mobilització popular (fortament reprimida) i que això li permetria recular “dignament” i començar negociacions amb el Règim, en busca d’un nou “encaix”.
Això explica que no haguessin restablert la Sindicatura Electoral per proclamar els resultats de l’1-O. Tenen el mateix significat les instruccions de l’ANC de fer cues massives i ordenades davant els col·legis però no oferir cap resistència a la policia espanyola quan vingués a retirar les urnes. O les revelacions de Marta Rovira segons les quals durant el matí de l’1-O el Govern s’havia plantejat suspendre el referèndum, però que no ho va fer en constatar que la gent no els obeiria i continuaria endavant.
La vaga general del 3-O (convocada per una plataforma unitària i encapçalada pel sindicalisme alternatiu) també va ser contra la voluntat del Govern de JxSí i d’ANC-Òmnium. La direcció independentista no volia cap desbordament popular i molt menys que la classe treballadora aparegués amb veu pròpia. Per això van contraprogramar la vaga general convocant una “aturada de país” que, amb la col·laboració de CCOO-UGT, s’havia de fer en consens amb els empresaris.
La República era a tocar, però va ser traïda pel Govern de JxSí
L’aixecament de l’1-O i la vaga general del 3-O van incorporar sectors populars i obrers que fins llavors havien estat aliens al moviment i van mostrar l’enorme força de la mobilització massiva i l’autoorganització popular. Durant aquests dies la República va estar a tocar. Aquest era el sentiment, la convicció compartida, de centenars de milers de persones mobilitzades i disposades a lluitar per defensar-la davant l’Estat.
Era el moment de proclamar la República i de defensar-la col·lectivament davant la reacció que calia esperar d’un Estat que havia quedat temporalment estabornit.
Tanmateix, el Govern Puigmemont-Junqueras va deixar passar els dies crítics sense fer públics els resultats de l’1-O i proclamar la República, tot permetent que l’Estat recuperés l’alè i organitzés la contraofensiva, amb el Rei al capdavant i amb el suport de la gran patronal, la UE i els partits de la unió forçosa.
El 10 d’Octubre, Puigdemont va anunciar una República que va durar exactament 8 segons. Més tard, el 27 d’Octubre, el Govern va fer que el Parlament aprovés una declaració que, com ha dit Carme Forcadell, era “exclusivament política, simbòlica i no es va publicar al Butlletí del Parlament. No tenia efectes jurídics ni pràctics”. Però el que sí tenia efectes era l’aprovació, el mateix dia, de l’article 155 cessant el Govern de la Generalitat i entregant totes les seves competències a Rajoy.
La resposta del Govern va ser lliurar a Rajoy les institucions sense cap resistència, començant pels Mossos d’Esquadra. Els consellers van abandonar les conselleries, Puigdemont va marxar a Brussel·les i l’ANC va cridar a “anar de compres, a la muntanya o a visitar els avis”. Després, ràpidament, van legitimar les eleccions del 21-D, convocades a l’empara del 155, i van acceptar el retorn a la cleda constitucional.
Les il·lusions que havien venut durant tant de temps, d’obtenir una independència indolora amb l’ajut de la UE, van quedar en evidència com un enorme frau. La monarquia espanyola, quan va arribar l’hora de la veritat, va mostrar cruament que és hereva del franquisme i està disposada a tot per preservar “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú i indivisible”. I la UE, presentada com a la gran esperança dels catalans, tampoc va dubtar a donar ple suport a la repressió de l’Estat, deixant en evidència que és una maquinària antidemocràtica del gran capital europeu contra els treballadors i els pobles d’Europa.
La direcció independentista va justificar la capitulació dient que no havien comptat amb tot això i va donar el seu argument suprem: “si el preu de la República era desviar-se dels mètodes pacifistes i parlamentaris, ells renunciarien a l’objectiu”.
L’objectiu de la direcció independentista burgesa: un “estat propi dins de la UE”
Per entendre aquesta impotència i la capitulació de la direcció independentista cal partir del seu objectiu estratègic: un “estat propi dins de la UE”. La pertinença a la UE ha estat sempre la base del seu projecte. Fins i tot ara mateix continua sent-ho, malgrat el rotund rebuig de la UE, que ha recolzat i recolza incondicionalment la repressió de l’Estat espanyol.
El contingut de la república catalana defensada per la direcció independentista és, en essència, passar de dependre de Madrid a fer-ho directament de Brussel·les i Berlín. Estan parlant d’una república capitalista sense cap canvi estructural, sense qüestionar-se els interessos del gran capital, seguir amb els mateixos amos. Estan parlant d’una república que, més enllà d’una autonomia cultural i lingüística, tampoc seria sobirana perquè en tots els temes clau dependria de les decisions preses a l’Europa del capital.
Uns mètodes acords amb l’objectiu: parlamentarisme i pacifisme a ultrança
Si l’objectiu era arribar a aquest “estat propi dins la UE”, els mètodes havien d’estar-hi d’acord. Per això, la direcció independentista ha buscat des dels inicis un procés recolzat en mobilitzacions massives perfectament controlades, festives, cíviques i sense reivindicació social. El seu objectiu no ha estat mai enfrontar la Monarquia espanyola, sinó fer-hi pressió per obrir una negociació amb la mediació de la UE o algun dels seus governs. Per suposat, si no era possible assolir un “estat propi dins la UE”, ja es negociarien els 46 punts que Puigdemont li va presentar a Rajoy l’abril de 2016.
És per això que la revolta popular de l’1-O i la vaga general del 3-O, desbordant àmpliament el control de l’ANC, van suposar un problema gros per a la direcció independentista, ja que significaven un xoc directe amb l’Estat Espanyol i, indirectament, amb la UE. La situació creada, amb centenars de milers de persones al carrer, posava a l’abast la conquesta de la República catalana. Era el moment precís de proclamar-la i defensar-la. El problema era que això qüestionava frontalment la continuïtat del règim monàrquic, obria les portes a un procés revolucionari, creava les condicions per a l’entrada en lluita de la classe treballadora amb les seves reivindicacions. Però això no entrava en els plans de la direcció independentista burgesa. El mal menor era, abans que el procés quedés fora de control, trair el moviment.
Però sense autoorganització popular i autodefensa col·lectiva mai no hi haurà República catalana
La vida ha demostrat que la monarquia espanyola està disposada a reprimir en massa per impedir l’autodeterminació i que, en aquesta tasca, compta amb el ple suport de la UE i els seus governs. Ha demostrat també que el pacifisme i la submissió a les vies parlamentàries de la direcció independentista no porta a la República catalana sinó a la derrota política del moviment independentista. El govern de JxSí va preferir renunciar a la lluita per la victòria que donar pas a l’autoorganització i l’autodefensa popular.
La direcció independentista oficial no va estar sola en la defensa del pacifisme. L’esquerra independentista també s’hi va afegir, defensant-lo amb un llenguatge més radical (“resistència pacífica contundent”). Va ser sobre aquesta base que van formar la plataforma EnPeuDePau.
Per suposat, nosaltres condemnem tota violència individual i gratuïta, perquè mai ha servit per fer avançar l’autoorganització popular sinó que, a l’inrevés, facilita les tasques repressives de l’Estat. Però dit això, cal defensar el ple dret del moviment a organitzar la seva autodefensa col·lectiva, que li permeti protegir-se i neutralitzar la ferotge repressió de l’Estat. No era inevitable acabar amb més de mil ferits el dia 1-O!
No hi ha República Catalana sense un procés revolucionari encapçalat pel sector més conscient de la classe obrera, autodefensat i part de la lluita conjunta contra la Monarquia
Els mètodes sempre van vinculats als objectius que es persegueixen. Si el pacifisme i el parlamentarisme són consubstancials a l’objectiu burgès d’un “estat propi dins la UE”, l’autoorganització popular i l’autodefensa col·lectiva van lligades a la lluita per una República que satisfaci les reivindicacions centrals de la classe obrera i del poble treballador.
Aquests mesos han demostrat que d’independentisme burgès i petit burgès és incapaç de lluitar de manera conseqüent i fins al final per la República catalana. Senzillament, no volen encetar cap procés revolucionari de masses, sense el qual és impossible guanyar la República. Prefereixen rendir-se a veure amenaçat l’actual ordre social.
La vida ha demostrat que la República catalana només serà possible si la lluita per establir-la té al capdavant els sectors més conscients de classe treballadora; si forma part d’una lluita conjunta per fer fora la Monarquia espanyola; si és vista no com una consigna “separatista” sinó com a base per a una lliure unió de repúbliques; si va directament associada a l’aplicació d’un programa d’emergència social i si no té por d’enfrontar-se a l’Europa del capital. La República catalana serà una República dels treballadors, recolzada en l’autoorganització democràtica del moviment i en la seva autodefensa col·lectiva, o no serà.
