Per Corriente Roja L’espectacle del joc dels pactes mostra que el 26M va tancar un llarguíssim cicle electoral però no la inestabilitat política. I encara queda per veure les Comunitats i el plat fort: el Govern central.
El passat dia 15, data de la seva constitució, va resultar molt difícil veure un Ajuntament on no es produís alguna protesta, quan no un escàndol. Els Pactes arribaven en els minuts del descompte i sobre la base de votacions esperpèntiques. No ha faltat un Alcalde de Vox amb el vot del PSOE, ni un de Podemos amb el vot de Ciutadans i PP. Hi ha hagut per a tots els gustos, encara que n’hi ha que destaquen, com per exemple, veure al PP, que va perdre més vots que mai, tenir Alcalde a Madrid o a Ada Colau proclamar-se alcaldessa de la mà de Manuel Valls.
L’esperpent ha fet sentir-se a no pocs/es “estafats”. Perquè quan les promeses i “compromisos” moren al sacrosant altar de l’aritmètica; quan els programes no obliguen a res, “són suggeriments” segons la Llei Carmena, i el tocar “govern”, encara que sigui de conseller de l’ajudant del sotssecretari del Ministre, és sinònim de l’anomenat “pragmatisme” que justifica tot, llavors, la qual cosa se sap des de sempre, es torna “escandalós” i descarat. D’aquesta manera, del “li diuen democràcia i no ho és” es passa, a la ja batejada “Timocracia”.
La patronal, els bancs i la Troica volen “estabilitat institucional”
Però ni el resultat ni els governs que es conformin tenen garantida aquesta estabilitat que reclamen els del barret fort. Són sabedors que les perspectives econòmiques, la situació política, en particular amb Catalunya i les nacionalitats i el quadre internacional no auguren tranquil·litat. I el que és pitjor, per les escletxes de les crisis econòmiques i polítiques no resoltes, amenaça amb colar-se el descontentament social. Per això el reclam patronal és unànime: “des de CEOE reiterem la necessitat que s’aconsegueixi un entorn institucional que asseguri l’estabilitat social i política”.
El quadre econòmic i polític és ombrívol. Una economia cada vegada més dependent de l’exterior, un deute públic que se situa en 1.200.258 milions (el 98,7% del PIB); amb una creixent crisi industrial; més de 3,2 milions d’aturats i una subocupació creixent de la mà de la precarietat, els contractes a jornada parcial i salaris de misèria.
En el que va d’any, el nombre de treballadors/es afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació (ERE) va créixer un 64,2% més que en el mateix període de 2018, amb un augment notable de les suspensions de contractes. Destaca en això el sector industrial amb un 156,8% més d’afectats/as per Expedients de Regulació d’Ocupació, que es van donar fonamentalment en empreses de fabricació d’automòbils, encara que no són les úniques, només cal recordar la situació dels treballadors/es de Alcoa.
Les demandes per acomiadament presentades davant els Jutjats socials durant el primer trimestre del 2019 ha estat la xifra més alta en cinc anys. Cal afegir, com han denunciat els propis treballadors/es de l’Administració Pública, que més de 700.000 veuen amenaçats els seus llocs de treball, per un ERE encobert subscrit pel Govern amb la burocràcia sindical de CCOO i UGT
A aquest quadre econòmic i social cal agregar un quadre polític on a l’irresolt tema de Catalunya i de les nacionalitats s’afegeix la inestabilitat institucional a la qual hem fet referència i les turbulències del panorama internacional amb epicentre en el Brexit.
Sánchez, el govern de la Motxilla austríaca….
El Govern de Sánchez durant el seu mandat no va complir amb la derogació de la reforma laboral, ni de la Llei Mordassa, ni amb la plataforma (que deien donar suport) de la lluita de les i els pensionistes. Més encara, el 4 d’abril el PSOE es va abstenir en la votació del Parlament Europeu que aprovava el “reglament del producte paneuropeu de pensions individuals (PEPP)”, la clau per a eximir als Estats d’un pla de pensions públiques dignes i substituir-les per fons privats de capitalització.
Tant en l’Agenda del canvi com en el Programa de reformes remès pel govern Sánchez a la Unió Europea, apareix com a proposta la denominada Motxilla Austríaca. Una proposta que no és nova, la va intentar imposar Rodríguez Zapatero enmig de la crisi (2010), va formar part del frustrat acord de legislatura PSOE-Ciutadans.
L’anomenada Motxilla Austríaca, és un fons privat de capitalització, és en aparença un “simple” “compte d’estalvi individual” que acompanya al treballador/a al llarg de la seva vida. En realitat es tracta d’anar liquidant el sistema públic de repartiment i substituint-lo per un fons privat de capitalització. A Àustria, d’on presa el nom aquest model, no existeix ni el sistema públic de pensions, ni la indemnització per acomiadament. Cada treballador/a va carregant a la seva “motxilla” tots els anys l’1,5% del seu salari brut, estigui en la mateixa empresa o hagi canviat. Aquesta quantia equival a uns 9 dies de salari per any treballat. Però aquesta “motxilla” no està quieta, no és una guardiola, sinó que pertany a un fons de capitalització.
Aquesta obra de l’enginyeria capitalista es podria resumir així: els treballadors/es es quedaran sense pensió pública o com a màxim quedarà una assistencial.
I què dir de la cèlebre “derogació de la reforma laboral”, doncs res de res perquè la Motxilla Austríaca és precisament la gran reforma laboral, cridada a suprimir l’actual indemnització per acomiadament. Una Motxilla que és un gran negoci de Bancs i especuladors en tractar-se de grandíssims fons de capitalització.
… i de la retallada als drets democràtics
Van capitalitzar el vot de la por per a “frenar a l’extrema dreta” mentre es presenten com a garants del règim monàrquic i amb ell de les retallades a drets democràtics elementals.
Per citar alguns exemples, el Govern Sánchez manté els CIEs i amb ells les morts de les Samba d’aquest món. L’informe Discriminació d’Origen denuncia la política que el Govern Espanyol exerceix prioritzant l’entrada als Centres d’Internament a persones magrebines, especialment marroquines i algerianes, “pel fet que són més fàcils de deportar i identificar que les persones subsaharianes”.
Recordem una vegada més la vigent Llei Mordassa que van prometre derogar quan estaven en l’oposició. I recordem que la solució “socialista” a Catalunya passa per negar en rodó el dret a decidir mentre mantenen als presos polítics. Però obviem per un instant el tema Catalunya, el democràtic Govern Sánchez, garant de la unitat d’Espanya, per què no permet el dret a decidir sobre monarquia o república?
Un govern de col·laboració, de cooperació, contra els treballadors/es i el poble?
Si una cosa és innegable en els resultats electorals ha estat la patacada de Podemos. D’alguna manera, aquestes eleccions conclouen el cicle que es va obrir el 15-M. Primer van treure la lluita dels carrers i van institucionalitzar el moviment de la mà de Podemos i, complerta la missió, ha arribat la seva immolació i la recuperació relativa dels vells partits del règim, PSOE i PP.
Aquesta és l’enorme aportació política de Pablo Iglesias i els i les dirigents de Podemos al règim polític.
Ara la UE, la patronal i el mateix Sánchez avisen dels plans que s’aveïnen i Pablo Iglesias insisteix, vol posar a Podemos al Govern encara que sigui de conserges. Els que van venir a acabar amb el bipartidisme i la casta, imploren un lloc a la Mesa al costat del Pare.
El veritable programa que representa Sánchez no serà senzill d’aplicar i és probable (i esperem que així sigui) que enfront del mateix s’aixequin protestes, sortides al carrer, vagues…. I al PSOE ho saben i no desconeixen la seva pròpia feblesa, necessiten, per tant, cobrir-se el flanc esquerre amb la burocràcia sindical i l’aparell de Podemos.
I és en això on es demostra el veritable crim de tots els que es barallen per ser els socis de Sánchez. Els que diuen enfrontar a la dreta li faran el favor de la seva vida, deixar-la com a única “oposició” al govern de la Troika.
Organitzar l’oposició d’esquerres al govern patronal
Les i els pensionistes renunciaran a exigir la pensió mínima de 1.084€; pujades de l’IPC i pensions garantides pels Pressupostos Generals de l’Estat? S’empassaran sense més la Motxilla Austríaca? Els/les treballadores temporals de l’Administració Pública renunciaran a defensar els seus llocs de treball i a exigir la fixesa en el lloc de treball? Els treballadors/es d’Alcoa i tots els que enfronten ERES o tenen contractes precaris renunciaran a continuar exigint la derogació de les reformes laborals? Es tiraran resignadament a l’esquena la susdita Motxilla?
I les dones s’empassaran seguir amb l’escletxa de gènere, inclosa la de les pensions? Es resignaran a continuar sumant dones a la xifra d’assassinades i que es regategin recursos econòmics, mitjans pràctics per a combatre la violència masclista, mentre es regalen “declaracions”?
I què dir dels i les catalanes, canviaran d’actitud i acceptaran submisos la presó per als seus presos i que de dret a decidir res de res?
No sabem quan ni quants, però res fa augurar que Sánchez i la Troika que representa puguin aplicar els seus plans sense la menor oposició de les veritables víctimes.
Sánchez ja ha avançat per on aniran els seus plans futurs. Per això, cridem a no tenir cap confiança en el seu pròxim govern. Per contra, amb la Marea Pensionista, diem que “governi qui governi els drets es defensen”. La tasca del període pròxim no serà una altra que organitzar una oposició d’esquerres, de classe i democràtica al pròxim govern Sánchez.
Nosaltres/es cridem a les Marxes de la Dignitat, a la Coordinadora en Defensa del Sistema Públic de Pensions, a les organitzacions del sindicalisme de classe alternatiu, a les organitzacions feministes, d’estudiants, als col·lectius d’immigrants, Stop Desnonaments… a fer els primers passos per a unificar-nos entorn de la lluita per les demandes que hem posat al carrer, el Pa, Treball, Sostre, Igualtat i Dret a Decidir.
Corrent Roig posarem tota la nostra obstinació a contribuir a la unitat d’acció i a conformar aquesta oposició de classe i democràtica al govern.
Com assenyalem en la nostra declaració després de les eleccions: “Més enllà de l’actual desconcert que recorre a amplis sectors d’activistes, la lliçó estratègica del 26-M és clara: Cal posar-se a treballar per a construir un nou 15-M, més profund, més obrer i popular, controlat per la base i unificat a través de la seva organització democràtica, mitjançant una xarxa de delegats/des elegides i revocables”.