ORGULL LGTBI I REVOLUCIÓ

Ara que les lluites s’incrementen davant els atacs del capitalisme, no podem oblidar la lluita conjunta amb els treballadors i treballadores, i de la vital importància de col·lectius com el LGTB, que pateixen de forma molt dura la “cultura homofòbica”, les retallades imposades al poble, etc.

Stonewall i FLG

El 28 de juny del 1969, s’iniciaren a Nova York una sèrie de revoltes contra la repressió cap als homosexuals que han marcat fins als nostres dies la lluita LGTBI i han suposat la posterior instauració d’aquell dia com el Dia Internacional de l’Orgull en defensa dels drets de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals.

Durant aquells anys, la majoria de bars freqüentats per homosexuals estaven controlats per les màfies i exposats a constants batudes per part de la policia, i es duien a terme nombroses detencions, acompanyades gairebé sempre d’humiliants interrogatoris. Però la matinada del 28 de juny del 69, a Stonewall, un local situat al centre de Nova York, la policia es va trobar, en una de les seves habituals batudes, amb un bloc de resistència d’homosexuals farts d’aquesta situació. Unes dues-centes persones van començar a amuntegar-se al bar, cridant, increpant i envoltant la policia, que va acabar demanant ajuda a l’esquadró de forces de xoc de Nova York. A partir d’aquell moment, el nombre d’homosexuals que enfrontava tal repressió va començar a créixer, iniciant-se una gran revolta que va durar tres dies i que va acabar amb la retirada de la policia.

Aquesta resposta del col·lectiu va suposar una gran victòria en la lluita contra l’opressió LGTBI i es va seguir amb accions similars durant tot aquell estiu, en les quals es manifestava el rebuig ferm a la col·laboració dels propietaris d’aquells bars alhora que s’enfrontava l‘acció repressiva policial. Aquesta onada de revoltes va culminar a EEUU amb la creació del Front d’Alliberament Gai (GLF), grup revolucionari en defensa de l’alliberament sexual.

El GLF reivindicava l’orgull de ser homosexual, defensava la “sortida de l’armari” i lluitava per canviar els fonaments d’una societat opressiva i malalta per poder arribar a aconseguir l’alliberament sexual. Centraven les seves accions al carrer, ja que era on la seva organització havia nascut, i duien a terme campanyes contra empresaris de “l’oci homosexual”, ja que aquests explotaven a gais i lesbianes amb preus extremadament elevats, i amb la col·laboració de la policia.

Per altra banda, en un marc d’ascens en la lluita de classes, el GLF va saber situar-se dins del context revolucionari. Va saber entendre que l’opressió és producte del capitalisme i va unir-se a les batalles que es donaven contra aquest, sumant-se a les protestes generalitzades i coordinant forces amb el moviment feminista i amb les protestes de la població negra per la igualtat de drets.

Resulta irònic que el dia de l’Orgull hagi nascut de l’enfrontament contra les actuacions repressives policials i contra la permissivitat dels “empresaris gais” cap a aquesta repressió, i que els actuals empresaris que formen part de l’anomenat “mercat rosa” afirmin estar amb la causa

LGTBI, promocionant les seves fonts de riquesa a la manifestació de l’Orgull, quan viuen i es lucren a costa de l’abús cap a aquest col·lectiu quan tracten d’equiparar la identitat afectiva-sexual amb el consum dels seus productes.

Discriminació al col·lectiu LGTBI

Des d’una gran multitud de punts i mitjançant una infinitat de formes se’ns tracta d’inculcar la idea que la igualtat de drets del col·lectiu LGTBI és ja un fet i que no té sentit continuar la lluita. Aquest bombardeig de missatges no és més que un intent de la classe dominant per adormir aquesta lluita històrica i per mantenir-la allunyada de la resta del moviment de la classe treballadora contra el sistema. Però sobren les raons per fer patent que sota el capitalisme mai s’arribarà a aconseguir el veritable alliberament sexual.

No poques institucions burgeses defensen i difonen actituds i rols discriminatoris cap al col·lectiu LGTBI. L’Església Catòlica, l’Exèrcit i els partits polítics conservadors realitzen constantment una campanya ferotge contra aquest col·lectiu, negant la diversitat sexual existent i realitzant declaracions que equiparen les pràctiques sexuals homosexuals amb actes anormals, delictius o patològics. Exemples clars els tenim a l’Església, amb les seves constants declaracions d’intolerància cap al col·lectiu LGTBI, al govern del PP, que té presentat un recurs d’inconstitucionalitat, encara no resolt, cap a la legalització del matrimoni homosexual.

Per altra banda, la burgesia “progressista” porta a terme polítiques dirigides fonamentalment cap a les classes mitjanes i petit-burgeses, en les quals defensen models de diversitat sexual, però sempre en cercles allunyats de la classe treballadora. Així, es difonen clixés homosexuals on, per exemple, només hi tenen cabuda persones adinerades, amb un cert estatus econòmic i inserides al “mercat rosa”.

Tota aquesta discriminació es materialitza en nombrosos aspectes de la vida diària de gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals i intersexuals:

-Laboral: Un informe publicat per l’Organització Mundial del Treball el maig del 2007 afirma que els treballadors/es poden patir discriminació al seu lloc de treball si consta o se sospita que són gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals.

Aquesta discriminació es materialitza amb accions que van des de l’acomiadament o la denegació de l’accés al lloc de treball, fins a mitjanes salarials inferiors o denegacions de prestacions a la parella del mateix sexe (cura de la parella malalta, pèrdua d’un familiar, prestacions educatives, segurs de malaltia…). A més, aquest tipus de discriminació es reprodueix amb diferents formes d’assetjament: bromes estigmatitzants, comentaris tendenciosos, assetjament verbal, intimidació i fustigació, arribant fins i tot al xantatge o les amenaces.

-Àmbit afectiu: Per als homosexuals, per exemple, fins i tot als països on la legislació està més “avançada”, com el cas de l’Estat Espanyol, el simple fet d’expressar mostres afectives en públic (petons, abraçades…) suposa un acte que sovint provoca burles, insults i altres tipus d’humiliacions. Aquest atac fa que molts homosexuals no tinguin altre remei que expressar-se emocionalment només en ambients privats, entorns “propers” o “guetos homosexuals”, provocant així frustracions, desordres emocionals i psicològics, que en molts casos condueixen a la depressió i fins i tot al suïcidi.

-Àmbit educatiu: Una investigació finançada pel Ministeri de Treball mostra com el 60% dels adolescents LGTBI pateixen assetjament a les escoles i instituts, convertint les seves vides en un autèntic infern. El silenci i la invisibilització de la diversitat afetivo-sexual a les aules, ja eliminada pel programa educatiu per part del Govern, genera en ells greus problemes personals.

-Accés a l’habitatge: A les grans dificultats de la classe treballadora per a trobar una casa on viure, cal afegir les pròpies del col·lectiu LGTBI. Per exemple, el fet de lligar erròniament transsexualitat amb prostitució suposa un gran obstacle a l’hora de llogar un pis. Una cosa semblant passa amb parelles gais o lesbianes, per als qui la simple recerca d’habitatge es converteix en una infinitat de dificultats i humiliacions.

-Repressió i violència física: Un estudi realitzat fa poc pel Centre d’Investigacions Sociològiques de l’Estat Espanyol, en el qual s’han enquestat a 540.000 joves d’entre 15 i 29 anys, reflecteix que més del 75% ha escoltat o presenciat insults i burles a persones per la seva condició sexual, el 38.9% ha escoltat o presenciat signes de marginalitat cap a aquest col·lectiu (deixar de parlar-los, per exemple), el 23% ha escoltat o presenciat amenaces i al voltant del 18% ha escoltat o presenciat algun tipus d’agressió física (des de llançament d’objectes fins a pallisses). A tot això cal sumar els nombrosos assassinats cap a persones pertanyents a aquest col·lectiu que es donen arreu el món pel fet de visualitzar la seva orientació sexual o identitat de gènere.

Col·lectiu LGTBI en la conjuntura actual

Ens trobem davant d’un panorama en el qual l’atur i la precarietat laboral es barregen amb l’atac als drets de la classe treballadora i dels sectors populars. Tot això justificat constitucionalment mitjançant la prioritat del pagament del deute de la Banca, transformat artificialment en deute públic, i executat pel govern de torn mitjançant reformes laborals i retallades en la Sanitat, l’Educació i els Serveis Socials.

La intervenció recent del país per la Troika (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) ens han introduït en una espiral d’empobriment i ruïna que no només significarà accelerar el desmantellament de l’anomenat Estat del Benestar, sinó que potenciarà una ofensiva contra els drets fonamentals de la societat en general, ofensiva a la qual no escapa el col·lectiu LGTBI.

Davant el creixent qüestionament de les velles institucions que mantenen el sistema, el capitalisme intentarà evitar a qualsevol preu la seva descomposició mitjançant nombroses mesures, entre les quals es troben totes aquelles que defensin a ultrança la supremacia de la família tradicional (unitat bàsica sense la qual el capitalisme no pot mantenir-se) enfront de la resta d’opcions de relacions existents. Així, estem començant a viure una nova fase d’atac als drets que defensen l’existència d’altres tipus d’unions afectives-sexuals, drets aconseguits amb multitud de lluites durant molts anys. Per exemple, les persones transsexuals ja veuen com sistemàticament se les qüestiona, des de declaracions del PP en pro de l’austeritat, l’accés gratuït als tractaments que requereixen en el seu procés transsexualitzador. Les dificultats per accedir a la fecundació assistida a la Sanitat Pública per a dones lesbianes i bisexuals també constitueix un atac al seu dret a la maternitat: si fins ara havien estat freqüents les excuses utilitzades per limitar el seu dret a la reproducció assistida al sistema sanitari públic per la seva condició sexual, l’aplicació de les retallades ho farà materialment impossible. Per altra banda, la no aplicació del Pla Nacional del

Sida suposarà retrocedir en la prevenció del VIH: la lluita contra l’estigma i la discriminació es veurà molt afectada, en privar-la dels recursos que la mantenen. A més, les retallades en Educació suposaran un estímul per a la perpetuació de la ideologia discriminatòria cap als tipus d’orientació sexual diferents a aquell institucionalment establert, propiciant la no-visibilització de la diversitat afectiva-sexual.

Així doncs, la defensa dels drets LGTBI necessita avui dia ser dotada de continuïtat i força, havent de partir de la seva pròpia organització cap a la conquesta de l’alliberament sexual. Però l’experiència històrica demostra que, perquè aquesta auto-organització arribi a aconseguir victòries, necessita la cooperació i la coordinació amb la resta de sectors oprimits i explotats. Només així s’aconsegueix de forma eficaç combatre contra la discriminació. No podem pensar que la societat, explotada amb missatges estigmatitzants, lluiti per la llibertat sexual sense el treball i l’organització dels qui pateixen la repressió a causa de la seva identitat de gènere o orientació sexual. Però tampoc podem imaginar que s’arribi a la plena llibertat sexual en la societat des de la lluita aïllada del col·lectiu LGTBI.

Per tot això, la defensa i el desenvolupament d’un pla que defensi els drets del col·lectiu LGTBI és inseparable de la reivindicació de la suspensió del pagament del deute dels banquers, element clau en la crisi capitalista i argument per justificar les retallades que afecten la classe treballadora en general, i a aquest sector en particular. La lluita per l’alliberament afectiu-sexual només pot ser entesa com a peça integrant en la lluita pel socialisme, exigint un pla de rescat als/les treballadors/es i als sectors populars, enderrocant les barreres de la discriminació construïdes des del sistema capitalista. Per un dia de l’Orgull revolucionari, és necessari defensar la unió en les lluites.

La classe treballadora contra l’homofòbia. Aquestes breus paraules van ser inspirades en una carta feta des de CO.BAS, un sindicat alternatiu de base, cap als delegats, delegades i activistes del mateix sindicat a Madrid, el 14 de gener del 2015. En aquella carta es defensen els drets LGTBI, necessaris per lluitar contra l’explotació i l’opressió que viu la classe obrera, argumentant que es necessita una lluita conjunta i unida per part de tots els treballadors i treballadores per acabar amb les opressions homòfobes.

Per un món en què siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures!

Hi ha paraules com maricon/maricona, bollera, tortillera, marieta, i moltes altres que no han parat d’escoltar-se; tot i que, actualment, la majoria de persones “accepten” el col·lectiu LGTBI. En teoria, la societat ja creu vàlida l’homosexualitat, la bisexualitat, la transsexualitat i la intersexualitat; o, si més no, aquest és el discurs que ens venen als carrers. A l’hora de la veritat, ens trobem que, dia rere dia, dones i homes amb una orientació sexual o una identitat de gènere diferents pateixen discriminació per no formar part de la sexualitat hegemònica heterosexual, per no viure una sexualitat per gust i consum de la ideologia que se’ns imposa.

La classe treballadora, que ja de per sí és la classe explotada pel capitalisme, se sotmet a diverses opressions que la fragmenten fins al punt de destruir aquells lluitadors i lluitadores que s’implicarien en la lluita d’unes millors condicions de treball i de vida. El masclisme, el racisme i l’homofòbia són algunes de les malalties que causen la mort de la unió i de la lluita dels treballadors i treballadores.

L’homofòbia, en aquest cas, és l’opressió que separa a homes i dones de la lluita pel simple fet de tenir una preferència sexual diferent a la resta. Les burles, l’assetjament o la discriminació cap a una persona homosexual, bisexual, transsexual o intersexual ataquen la pròpia integritat, causant fortes lesions psicològiques -i inclús físiques- que porten els treballadors i treballadores a patir fortes depressions i altres conseqüències perquè no se’ls accepta tal i com són. Com se sentiria qualsevol persona si se li negués la seva forma de ser?

La desigualtat, en aquest moment de crisi capitalista en què el sistema es deteriora cada cop més, ha causat una gran diferenciació entre classes socials. Els qui abans eren rics, ara ho són un 60% més, i la taxa de les persones en el llindar de la pobresa també s’ha disparat. En aquest augment sobtat de la desigualtat econòmica, també es pot assenyalar un increment de les opressions. L’opressió rebuda pel col·lectiu LGTBI ens porta a trobar-nos amb casos de rebuig i insults cap a transsexuals que passegen pels carrers de Barcelona, comentaris pejoratius cap a persones bisexual anomenant-les vicioses, o al veure per les notícies casos de violència contra homosexuals que defensen el matrimoni igualitari a Rússia, suïcidis en diverses parts del món de persones que no són acceptades pel seu entorn, i milers d’altres casos que podríem citar.

Per aquest motiu, no s’ha de permetre que qualsevol persona gai, lesbiana, bisexual, transsexual i intersexual sigui rebutjada o exclosa de la resta. No podem deixar que el sistema i la seva ideologia opressora continuï causant estralls entre els proletaris i proletàries. Tots els treballadors i treballadores han d’entendre els seus companys, lluitant juntament amb ells contra l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia. Si no es posen a la pell de l’altre, la burgesia seguirà beneficiant-se de les divisions entre la classe obrera i això no es pot seguir permetent. Hem de lluitar contra tota discriminació que comporti la divisió de la majoria, ja que afavoreix a la minoria, és a dir, als burgesos i burgeses. Hem d’unificar la lluita, la nostra lluita!

No podem esperar a una revolució socialista per combatre i superar les opressions que ens ataquen, hem de lluitar aquí i ara per un món igual i lliure d’opressions.

Mobilitzem-nos contra tota repressió que ens impedeixi ser com som!

Unim les lluites per acabar amb aquest sistema que ens oprimeix!

Lluitem contra el masclisme, el racisme, l’homofòbia i l’explotació

En els últims mesos ens arriben contínuament notícies sobre protestes pels drets LGTBI en llocs llunyans i dispars com a la Rússia, Uganda, Brasil o França. Encara que a cada zona la lluita respon a una situació d’opressió concreta, amb una reivindicació específica, sabem que a totes elles existeix un denominador comú: l’opressió del sistema capitalista cap a la llibertat afectiva-sexual, com una eina més de la classe dominant per a dividir la classe treballadora.

Com totes les formes d’opressió, aquesta tracta de justificar-se socialment i culturalment inculcant a la nostra classe una ideologia que, en aquest cas, ataca a la diversitat afectiva-sexual mitjançant prejudicis (antinatural, malaltia, desviació, perversió…). Fins i tot en aquelles zones en què la lluita LGTBI ha aconseguit importants avenços, es “ven” el col·lectiu oprimit de forma estigmatitzant (consumista, feble, promíscua…).

A continuació, basant-nos en l’informe “Homofòbia d’Estat” publicat per l’ILGA (International lesbian, gay, isexual, trans and intersex association) i elaborat per Lucas Paoli Itarborathy, ens centrarem en com materialitzen legalment els governs les diferents formes d’opressió a escala internacional, per a poder contextualitzar les lluites que allà s’estan donant.

Delicte d’Estat

La il·legalitat de les pràctiques homosexuals es torna extremadament vulnerable al col·lectiu LGTBI, no només perquè impedeix la lliure expressió afectiu-sexual en si, sinó perquè contribueix a enfortir, sense cap impunitat, la pràctica de formes variades d’abús cap a aquest i el converteix en un sector de la classe treballadora més exposat encara a l’explotació, sense drets tan fonamentals com el d’associació o propaganda.

Les pràctiques homosexuals són il·legals a 78 països (més del 40% dels membres de l’ONU), amb càstigs que varien segons el país (des de fuetades a penes de presó, passant per multes o fins i tot amb penes de mort). Per exemple, les penes de presó aprovades pels governs d’Algèria o Marroc van des de pocs mesos a diversos anys, afegint multes de considerable quantitat econòmica.

Però la repressió d’Estat més brutal la trobem a Mauritània, Sudan, Nigèria, Somàlia, Iran, Aràbia Saudita i Iemen, on els seus governs recolzen la pena de mort.

Una de les lluites que ha travessat fronteres és la del moviment LGTBI a Uganda, on la lluita contra la proposta parlamentària de la pena de mort cap als homosexuals s’ha convertit en el centre de la mobilització, ja que la presidenta del govern, Rebecca Kadaga, està tractant d’endurir la seva penalització cap a la pena màxima (fins ara les lleis castiguen amb presó els actes sexuals entre persones del mateix sexe).

Lluites LGTBI contra l’odi i la violència

En aquells països on el moviment ha aconseguit superar l’etapa d’il·legalitat, la situació de discriminació i opressió varia enormement. A 169 països (més del 75% de membres de l’ONU), la incitació a l’odi basada en l’orientació sexual no està prohibida.

Aquesta situació fomenta l’increment d’actituds opressives cap al col·lectiu LGTBI.

En alguns d’aquests països, com a Ucraïna o Rússia, el sentiment homòfob creix i els seus governs segueixen sense plantejar-se mesures contra aquesta situació.

Al contrari, els seus parlaments es dediquen últimament a llençar i debatre propostes de lleis que penalitzen tota la propaganda i manifestació homosexual. El moviment LGTBI a Ucraïna ha aconseguit, de moment, paralitzar la proposta de llei que prohibeix a homosexuals expressar públicament la seva condició de gai o lesbiana. A Moscou s’han prohibit manifestacions de l’Orgull durant 100 anys (“marxes satàniques” segons el seu alcalde); a més, a Sant Petersburg i algunes regions de Rússia s’han promulgat lleis que castiguen la “propaganda homosexual”. Tot i aquestes mesures repressives i de la detenció de 40 persones a la passada manifestació de l’Orgull a Moscou, les mobilitzacions LGTBI a Rússia, lluny de desaparèixer, continuen enfortint-se.

La lluita contra l’opressió al col·lectiu LGTBI ha permès, per altra banda, identificar i denunciar més fàcilment els crims, ja tingui motivació en l’orientació sexual o en la identitat de gènere. Només a 19 països del món, els crims d’odi basats en l’orientació sexual són considerats com a circumstància agreujant, i només a 4, aquells basats en identitat de gènere. La criminalització de l’homofòbia o la transfòbia no acabarà per si sola amb les dificultats del col·lectiu, però seria determinant per a frenar la creixent onada d’assassinats a gais, lesbianes o transsexuals que es dóna a molts països.

La lluita contra la impunitat és un dels objectius de les protestes del col·lectiu LGTBI on no es criminalitza l’homofòbia o la transfòbia. Aquest és el cas del Brasil, país que recentment ha aprovat les unions del mateix sexe com a unitat familiar, però on els crims homòfobs han crescut en un 118% (un homosexual mor cada 36 hores). La indiferència del govern i l’absència de mesures porten a una cultura de la impunitat davant d’aquest tipus de crims. La criminalització de l’homofòbia i la transfòbia constituiria un element que frenaria la violència cap a gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals.

Matrimoni

Únicament en deu països de tot el món es reconeix oficialment el dret ple al matrimoni homosexual: Bèlgica, Suècia, Noruega, Islàndia, Països Baixos, Canadà, Argentina, Sud-àfrica, Portugal i l’Estat espanyol, admetent-se també en diversos estats d’EEUU i al Districte Federal de Mèxic.

Però aquest important pas no elimina automàticament l’opressió cap al col·lectiu, com ho demostra el cas de l’Estat espanyol, on malgrat existir prohibició legal explícita d’incitació a l’odi basada en l’orientació sexual, els missatges homòfobs dels partits conservadors i l’Església (que recentment ha lamentat la constitucionalització del matrimoni homosexual), es barregen amb els efectes de la crisi econòmica i la prioritat del pagament del deute, ocasionant enormes retrocessos en drets socials (retallades del 50% en el pla nacional de la SIDA, qüestionament del procés transsexualitzador, atacs al dret de maternitat de lesbianes…).

Cal esmentar també en aquest apartat el cas de Canadà, on està permès el matrimoni però no s’accepta legalment la mateixa edat de consentiment per a establir relacions homosexuals i heterosexuals. Aquesta diferència legal per a l’edat de consentiment es dóna també en països com Xile, el Regne Unit o Grècia.

La lluita pel matrimoni ocupa el centre, avui dia, de la mobilització LGTBI en multitud de països, com és el cas de França, on el govern no permet matrimoni homosexual però sí unions civils de persones del mateix sexe, però amb menys drets que el matrimoni en si.

LGTBI de classe

En el capitalisme, les diferenciacions sexuals s’utilitzen per posar en situació de desavantatge, d’inferioritat, al col·lectiu LGTBI i així justificar l’explotació, desviant els seus veritables orígens i tractant de fer-los recaure sobre sectors de la pròpia classe treballadora.

Un informe publicat per l’Organització Internacional del Treball el 2007 afirma que els/les treballadors/es poden patir discriminació en el seu lloc de treball si consta o es sospita que són gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals. Aquesta discriminació es materialitza amb accions que van des de l’acomiadament o la denegació de l’accés al lloc, fins mitjanes salarials inferiors (la bretxa salarial entre heterosexuals i el col·lectiu LGTBI se situa entre el 3% i el 30%, segons el país que tractem) i denegacions de prestacions a la parella del mateix sexe (cura de la parella malalta, pèrdua d’un familiar, prestacions educatives, assegurances de malaltia, …). A més, aquest tipus de discriminació es reprodueix amb diferents formes d’assetjament: bromes estigmatitzants, comentaris tendenciosos, abús verbal, intimidació i fustigació, arribant fins i tot al xantatge o les amenaces. No obstant això, només al voltant del 25% dels membres de l’ONU existeix protecció legal contra la discriminació laboral basada en l’orientació sexual, quedant gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals desprotegits en els seus llocs de treball davant discriminacions d’aquest tipus.

Sabem que dins el col·lectiu LGTBI es troba un sector de la burgesia que també pateix discriminació per la seva orientació sexual o identitat de gènere, però també podem afirmar que les burgesies, que prioritzen el capital per sobre de tot dret utilitzant l’explotació i la desigualtat, mai posaran fi a l’opressió de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals o intersexuals. Per tant, les lluites pels drets LGTBI estaran sempre unides a les lluites de la resta de la nostra classe, la classe treballadora.

Per una lluita LGTBI internacionalista i obrera!