A vídeos disponibles a Facebook i a YouTube es poden veure enfrontaments entre manifestants i les forces de seguretat del règim iranià, que ha reaccionat afirmant que reprimirà qualsevol protesta “que atempti contra la seguretat del país”. A més, les autoritats han convocat una marxa “prorègim” a Teheran. Es parla ja de 2 morts i de centenars de ferits víctimes de la repressió d’un govern que mai ha permès el dret de manifestar-se lliurement. Més de 200 persones han estat detingudes fins al moment i el govern ha restringit l’ús d’Internet a tot el país.
Es tracta de les majors protestes des del 2009, quan el Moviment Verd Iranià va irrompre rere unes discutides eleccions a les quals Mahmud Ahmadinejad, l’anterior president, va sortir reescollit en mig d’acusacions de frau i manipulació electoral. El maig de l’any passat, l’actual president, Hassan Rouhani, va guanyar les eleccions, que a l’Iran estan totalment controlades pel règim dels Aiatol·làs, prometent reformes econòmiques i polítiques. Però fins ara no ha complert cap de les seves promeses.
Les manifestacions semblen anar in crescendo i estan adquirint ràpidament un caràcter antirègim, amb les consignes contra la dictadura i per la realització d’un referèndum per a decidir el futur del país. Aparentment, els manifestants són majoritàriament joves de classe treballadora de les barriades urbanes més afectades per la pobresa i la crisi econòmica.
L’Iran està altament implicat en una disputa regional amb Aràbia Saudita. Els dos països són les principals economies de la zona i, com a resposta a les revolucions àrabs, s’han vist obligats a intervenir la regió per a sufocar les rebel·lions i intentar evitar o, com a mínim, postergar moviments interns que amenacen el poder d’ambdós règims reaccionaris.
L’acord nuclear entre els EUA i l’Iran el juliol del 2015 no va ser més que un intent per part del règim iranià per guanyar temps i aconseguir uns anys més de vida abans que la situació esclatés. La política de Trump de prioritzar les relacions amb Aràbia Saudita i Israel, aïllant l’Iran, pot dur la crisi regional a un nivell sense precedents.
Crisi econòmica i repressió política
La reducció del comerç mundial, producte de la crisi financera del 2007, la caiguda del preu del petroli (Iran posseeix el 10% de les reserves mundials de cru i el 15% de les de gas natural), així com les sancions imposades per la comunitat internacional, entre d’altres factors, expliquen la crisi econòmica que assola el país. L’acord nuclear amb l’administració Obama va venir acompanyada de la reducció de les sancions internacionals i de l’augment de les exportacions de petroli (el país va créixer més d’un 10% el 2016). Tanmateix, la vida de la població només ha empitjorat des de llavors. La creixent intervenció internacional a la regió, directa o indirecta –mitjançant el finançament de grups afins–, a països com l’Iraq, el Líban, Palestina, el Iemen i Síria, ve generant constants dèficits públics, a més d’una enorme pressió inflacionària i una reducció de la inversió pública. L’atur ronda el 12% i el deute públic arriba aproximadament al 35% del PIB (dades del Banc Mundial).
Iran és un dels països més industrialitzats de la regió. Es tracta del major productor de cotxes del Pròxim Orient, i té una indústria petroquímica molt important. Prop del 60% de l’economia segueix nacionalitzada. La classe obrera industrial es troba bastant concentrada i, juntament amb les de Turquia i Egipte, és una de les més nombroses de la zona.
El dret a la lliure organització sindical no existeix al país, ni tampoc el de formar partits polítics d’oposició. La participació de la classe treballadora a la revolució del 1979, que va acabar amb el Xa Mohammad Reza Pahlavi, un titella d’Occident, mitjançant vagues a diferents sectors com ferrocarrils, aeroports, diaris, indústria petroquímica i bancs entre altres, fou determinant. Avui encara no hi ha vagues ni protestes massives al país, però una intensificació d’aquestes i de la crisi política pot alterar la situació de tota la regió.
La solidaritat internacional amb el poble iranià és determinant en aquest moment, ara que la repressió anirà a més i una part important de l’esquerra mundial callarà o es posarà directament al costat dels Aiatol·làs.