Palestina-Israel: són possibles “dos estats”?Alejandro Iturbe Molts dels que donen suport al poble palestí i repudien els crims israelians, també s’oposen a la necessitat de “destruir l’Estat d’Israel”. Afirmen que com a Palestina hi ha dos pobles diferents (palestins i jueus), han d’existir dos Estats independents. La LIT-CI s’oposa a aquesta proposta. Sostenim que l’única solució és la vella consigna de l’OAP (la creació d’una única Palestina laica, democràtica i no racista, en la qual convisquin en pau àrabs i jueus). Per aconseguir-ho, és necessari destruir l’Estat d’Israel, que és la principal causa del conflicte.
Aquells que defensen els “dos Estats” parteixen de tres errors:
a) l’existència històrica de “dos pobles” amb drets històrics equivalents;
b) no tenen en compte la veritable essència de l’Estat d’Israel (un enclavament militar imperialista de caràcter racista contra els pobles àrabs)
c) obvien la total inviabilitat d’un Estat palestí “independent” en les actuals condicions.
Dos pobles?
És una gran falsificació històrica l’existència de dos pobles “amb drets equivalents” a Palestina. L’any 1918, 3 de cada 4 habitants eren àrabs. Els jueus posseïen amb prous feines el 5,5% de les terres i no aspiraven a cap Estat propi. La convivència de segles era absolutament pacífica. Va ser el sionisme, corrent jueu europeu fundat per Teodoro Herzl, a finals del segle XIX, que va començar a reivindicar el suposat dret bíblic dels jueus sobre Palestina per fundar la “pàtria nacional d’Israel”, sense importar que allà hi hagués un poble àrab radicat des de feia segles. Recolzat per riques famílies jueves europees i sectors imperialistes, el sionisme va impulsar l’emigració de jueus a Palestina, va finançar la compra de terres i va crear grups armats de “pressió”. L’any 1947, els jueus eren el 40% de la població.
La creació d’Israel
L’ONU, d’acord entre l’imperialisme i Stalin, va crear l’estat d’Israel el 1947 amb la teoria dels “dos pobles”, li va atorgar el 55% de Palestina i va legalitzar la usurpació de terres i drets dels palestins. Amb la justificació de donar un refugi als jueus perseguits i massacrats de la II Guerra Mundial, es va crear un enclavament imperialista contra la naixent onada revolucionària antiimperialista àrab, enmig d’una regió estratègica per les seves reserves petrolieres. L’any 1948, les organitzacions armades sionistes van envair part del territori atorgat als palestins i es van apropiar d’un 20% addicional. En el llogaret de Der Yasin, per exemple, van assassinar a 254 dels seus 700 habitants. Així van expulsar a més de 800.000 palestins (un terç de la població) i van originar el drama dels refugiats. Els palestins van quedar reduïts a Jerusalem Oriental, Gaza i Cisjordània, territoris que serien ocupats directament per Israel l’any 1967. Defensar el dret a l’existència de l’Estat israelià significa, de facto, acceptar aquesta història “d’usurpació armada”.
Un Estat racista
El racisme sionista es manifesta clarament en les lleis que defineixen Israel com un “estat jueu”. La “llei del retorn” estableix que tot jueu que es radiqui a Israel té dret a la ciutadania, encara que hagi nascut a qualsevol part del món. Milions de jueus van aconseguir la ciutadania recolzant-se en aquesta llei. Mentre que els no jueus, encara que hagin nascut en territori israelià, com molts palestins, no tenen aquest dret. Tot moviment que proposi canviar el caràcter “jueu” de l’Estat d’Israel té prohibit presentar-se a eleccions. La legislació racista es completa amb la de la propietat de les terres agràries: els no jueus tenen prohibit comprar-ne, una mesura clarament dirigida a impedir que els àrabs posseeixin terres dins d’Israel. Es tracta d’una legislació similar a la de l’apartheid sud-africà o a la de l’Alemanya nazi. Acceptar l’existència de l’Estat sionista significa avalar la seva essència racista.
Un Estat policial
Israel és la cinquena potència militar mundial. El seu poder de foc (avions de combat, míssils, helicòpters, tancs i més de 200 caps nuclears) és moltes vegades major que la de qualsevol país. A més, és un dels majors fabricants d’armes i un dels seus principals exportadors. Aquest poder militar està clarament finançat pels EUA (envia milers de milions de dòlars anuals amb aquesta finalitat) i els països de la UE que compren el 80% de les seves exportacions d’armes. Un vell argument diu que Israel va haver d’armar-se perquè viu envoltat de “països àrabs enemics”. L’excusa avui és indefensable: des de l’any 1973 cap país àrab ataca a Israel, però aquest s’arma cada vegada més. En realitat, aquest poder militar va dirigit, en primer lloc, contra el poble palestí, com vam veure amb la massacre i destrucció a Gaza i, en segon lloc, és una constant amenaça contra la lluita dels pobles àrabs, com ho va demostrar la invasió del Líban l’any 1982, o els atacs amb míssils a l’Iraq, l’any 1991. L’estat d’Israel és una “fortalesa armada de l’imperialisme”.
Quin Estat palestí?
Israel posseeix el 78% del territori i, amb la “separació unilateral”, intenta quedar-se amb el 85%. En aquestes condicions, un “estat palestí independent” és absolutament inviable, ja que estaria format per “illes” sense comunicació entre sí i estaria mancat de base econòmica, perquè Israel es va apropiar de les seves millors terres i dels cursos d’aigua de Cisjordània. En la pràctica, significaria la negació del dret al retorn dels expulsats palestins, ja que les seves terres van ser apropiades per Israel i no existeix cap possibilitat material que es quedin a residir a Gaza i Cisjordània. “Les fronteres de 1967” poc canviarien aquesta situació. Tampoc seria una solució la divisió de 1947, sancionada per l’ONU.
Deixem de costat, per un moment, que això legalitza la usurpació sionista. En el conjunt de Palestina viuen avui 9,5 milions de persones: (53% jueus i 47% àrabs). Si se sumen els palestins expulsats i els seus fills, arribem a 5 milions de jueus i 8,5 milions d’àrabs. Acceptarien els sionistes una divisió proporcional del territori i de les terres productives? La resposta seria una total negativa. És a dir, qualsevol alternativa relativament racional de “dos Estats” requeriria una gran derrota d’Israel.
La política dels “dos Estats” apareix, llavors, com una variant “d’esquerres” de les propostes de les potències imperialistes. De la mateixa manera que calia destruir “l’estat de l’apartheid” perquè hi hagués pau a Sudàfrica o liquidar l’estat nazi a Europa, durant la II Guerra Mundial, per més voltes que li donem, no hi haurà pau a l’Orient Mitjà sense destruir l’estat sionista. Pot existir una Palestina laica, democràtica i no racista, en la qual convisquin en pau àrabs i jueus? Sí, però això exigeix derrotar el sionisme i acabar amb el seu estat racista.
Article reproduït del Suplement de Correu Internacional – Nova Època n°116, febrer del 2006 (extret de: www.archivoleontrotsky.org)