2023 ve marcat per ser un any electoral en el qual, de nou, s’instrumentalitzen els drets LGTBI al servei dels partits institucionals, des de la ultradreta a l’esquerra parlamentària. De fet, la polèmica entorn de la Llei Trans ha marcat al govern de coalició PSOE-UP, resultant en l’aprovació d’una Llei amb drets retallats per a menors, migrants i persones no binàries, deixant darrera seu tot un seguit de debats parlamentaris i tertúlies televisives enverinades de transfòbia. 

No podem oblidar que, tot i que el Ministeri d’Igualtat es penja la medalla del dret a l’autodeterminació de gènere, qui ha aconseguit l’aprovació de la Llei ha estat el col·lectiu mobilitzat pressionant a UP des dels carrers, cedint aquest últim al seu torn a les pressions transfòbiques del PSOE, com és costum des que va apostar per la fórmula de la coalició: descafeïnar cap a la dreta tot el seu programa, a canvi de perpetuar-se en el govern.

Una estratègia que li ha passat factura a les urnes, com hem vist aquest 28 de maig i que només ha servit per a desil·lusionar als qui els van votar i donar munició a la dreta i la ultradreta, que ja es freguen les mans mentre fan propaganda que són l’alternativa  a aquest govern progressista.

La dreta es mobilitza davant els càlculs electorals “progressistes”

El dilatat espai de temps des de 2018, quan es va presentar per primera vegada l’avantprojecte de Llei, que expiraria per inacció d’UP, fins a la seva aprovació parcial a la fi de 2022, després de les esmentades retallades i a les portes d’un any electoral, també ha servit a la ultradreta per a mobilitzar la seva ideologia al voltant de la qüestió. Un flagrant exemple d’això és el compromís d’Ayuso amb VOX per a derogar la llei autonòmica de protecció LGTBI a Madrid, cosa que ja ha anunciat que durà a terme durant el present mandat, a canvi que VOX continuï votant en contra d’una comissió de recerca pel “protocol de la vergonya” mitjançant el qual Ayuso va deixar morir a més de 7000 ancians a les residències. 

Mentre Ayuso arremet contra els drets del col·lectiu LGTBI madrileny, el qual seria, segons ella, víctima d’una “moda fomentada per les plataformes audiovisuals”, el PP de Feijóo no es queda enrere: ja ha promès que derogarà la Llei Trans durant els primers 100 dies de mandat si resulta guanyador a les pròximes eleccions. És curiós adonar-se com s’apropia la dreta, quan li interessa, del “feminisme clàssic”, al qual Feijóo va dir defensar per a arremetre contra el dret a l’autodeterminació de gènere. El mateix feminisme del PSOE de Carmen Calvo, pel qual es va retallar l’avantprojecte de Llei Trans elaborat per organitzacions LGTBI mobilitzades. 

Com combatem a la ultradreta ?

Davant d’aquesta constant amenaça cal preguntar-nos, qui assegura els nostres drets? Les institucions “democràtiques” d’un Règim hereu del franquisme? Els partits “d’esquerres” que participen d’ell, com el PSOE, que comparteix argumentari transfòbic amb la dreta? O els seus socis de govern, que admeten posposar i retallar els nostres drets amb la condició de perpetuar-se a les institucions? 

Podem confiar en una esquerra institucional que avantposa la “governabilitat” als drets i seguretat del col·lectiu? Posposar la Llei Trans a l’últim any de mandat per a treure-li rèdit electoral, en lloc de cridar a la mobilització des de la primera negativa del PSOE, és un tipus de contradicció pròpia dels partits, s’anomenin UP, Más País o SUMAR, que aspiren a garantir “la pau social”, és a dir, a desmobilitzar canalitzant tota demanda social a unes institucions reaccionàries, tant per la classe a la qual representen, la capitalista, com per la seva herència franquista, que ni tan sols garanteix la “democràcia” parcial i limitada dels rics. 

Davant la crida al col·lectiu LGTBI de “parar a la dreta i ultradreta” mitjançant el vot, a la qual sens dubte  tornarem a assistir en la pròxima campanya electoral a les generals que ja està en marxa, cal dir clar que el seu avenç es deu a la polarització social que ha portat aparellada la falsa recuperació econòmica que després de la crisi de 2007/2008 ha anat ofegant a la classe treballadora i a la petita empresa.

Des de llavors, hem sofert tres Reformes Laborals (PSOE, PP, PSOE-UP respectivament) que han estandarditzat els sous de misèria a través de les jornades parcials i els contractes temporals (en els quals incloem als fixos-discontinus); l’augment de l’edat de jubilació dels 62 als 67 anys i la desinversió/privatització dels Serveis Públics, que des de la modificació de l’article 135 de la Constitució pel PSOE de Zapatero, han vist un deteriorament alarmant. Avui dia i sota el govern “més progressista de la història”, la inflació galopant devora els nostres salaris mentre elèctriques, bancs i supermercats aconsegueixen beneficis rècord.

Per això, derrotar a la dreta i la ultradreta a les urnes, no és suficient. Sense acabar amb les condicions socials que permeten el seu enfortiment, aquesta continuarà estant present. Des de Corrent Roig, ens rebel·lem al xantatge de votar al “mal menor” d’una suposada esquerra que és responsable directa de la nostra situació, que vetlla pel manteniment de les classes socials, el Règim del 78 i que no planteja la transformació socialista de l’economia! 

Des del parlament o des dels carrers?

La majoria del col·lectiu LGTBI és de classe treballadora pel que hem d’entendre que, per a combatre les polítiques d’odi, hem d’aliar-nos amb tota la nostra classe, i això passa no tan sols per combatre als nostres enemics més reaccionaris, sinó també a aquells que els cedeixen espai polític en desatendre les necessitats de la majoria social. Com ha ocorregut amb la victòria parcial que ha suposat l’aprovació de la Llei Trans la lluita és l’únic camí!

Aquesta victòria ens ha de servir per a entendre les limitacions de les concessions dels governs patronals davant la nostra lluita i continuar avançant en les nostres exigències perquè convergeixin en la lluita àmplia de tota la classe treballadora per ocupació digna, habitatge, sanitat i educació públiques. Sense l’emancipació material de les persones trans, l’autodeterminació de gènere no pot ser lliure de la transfòbia imperant en totes les esferes socials, com a part de la ideologia dominant que utilitza la discriminació per a explotar-nos més i millor, i per a dividir-nos com a classe. Cada persona trans en atur o cada persona migrant sense contracte pressiona els salaris a la baixa, perquè la patronal utilitza la necessitat de les més oprimides per a fer xantatge al conjunt de la classe obrera: “si no acceptes les meves condicions, uns altres més desesperats que tu ho faran”.

La lliure autodeterminació de gènere ha de ser una reivindicació del conjunt de la classe obrera en exigir:

  • Dret d’autodeterminació de gènere per a migrants, menors i persones no binàries. Derogació de la Llei d’Estrangeria!
  • Reversió de totes les retallades a la Sanitat i Educació Públiques. Recursos per a combatre la LGTBIfòbia i atendre les necessitats del col·lectiu.
  • Educació 100% pública. Ni un euro a la concertada! Fora l’Església de les nostres aules! Implantació d’educació sexual en valors d’igualtat en el programa curricular en tots els nivells educatius.
  • Creació d’ocupació i habitatge públics. Reversió de totes les privatitzacions dels Serveis Públics. Contingent laboral per a tots els col·lectius oprimits i accés a lloguers socials. 
  • Repartiment del treball sense baixada de salaris, expropiació dels habitatges buits en mans de bancs i fons voltor! Regulació del preu del lloguer!