Si el que volem és fer fora a Ayuso i parar a VOX…
a l’extrema dreta no se la combat amb eslògans, sinó amb polítiques socials
Després dels esdeveniments a Múrcia, Ayuso va fer un pas al capdavant per bloquejar una possible moció de censura i evitar, després dels daltabaixos d’Euskadi i Catalunya, perdre la Presidència de la Comunitat de Madrid, la qual cosa seria una desfeta per al PP i el sepeli de l’aznarismo.
A primera vista sembla difícil entendre que la Comunitat que més morts ha tingut durant la pandèmia, que més ha desmantellat la sanitat pública, que ha estat el model de la vergonya i crims de persones majors en les residències; la que més ha convertit l’educació en un negoci privat; la que ocupa el primer lloc en el disputat rànquing de la corrupció, tingui una presidenta com Isabel Díaz Ayuso, un insult a la intel·ligència.
I és que Ayuso, la Presidenta de l’oprobi, el desvergonyiment amb les famílies de la Canyada Real, no s’explica sense la base social que ha anat convertint la capital del regne en un feu electoral de la dreta. L’hereva de José María Aznar i Esperanza Aguirre és l’expressió política d’un sector de la burgesia vinculada al desmantellament d’allò públic, especialment de la sanitat i l’educació, de les constructores (les mateixes que portaven sobres a Bárcenas) i les grans superfícies comercials. La seva base social i electoral (la que es disputa amb VOX), la conforma aquesta legió de comerciants, rendistes, hostalers i agricultors que criden per la llibertat de comerç mentre imploren el rescat de l’Estat, somien amb turistes a tota hora i aplaudeixen les reformes laborals que els permeten tenir una mà d’obra precària i cada vegada més barata a la qual poden esprémer. Una base social en la qual no falten militars, funcionaris molt arrelats, policies, professionals acomodats i lumpenes que tant han abundat sempre a la capital del regne. És aquesta base social de “gents d’ordre” a les quals indignen les manifestacions (excepte si les fan ells), però enamoren els turistes tallant carrers i omplint els bars, les que repudien tot nacionalisme perquè Madrid és Espanya! I a les quals no deixen dormir els contenidors cremats però no els amoïna la situació de milions de joves sense ocupació, sense casa i sense futur.
És aquesta petita burgesia sacsejada per la crisi, que vol salvar-se trepitjant els caps dels quals estan per sota, la que Ayuso no vol que marxi a VOX. Els discursos d’Ayuso no tenen un altre destinatari que aquesta base social, fanatitzada a cop d’eslògans que només ells poden creure.
Amb una oposició com l’exercida fins ara no s’acaba amb Ayuso
Com més s’ha accentuat la crisi de la pandèmia més en evidència ha anat quedant la incapacitat de la “oposició” parlamentària. Gabilondo ha estat desaparegut i tan sols cal recordar que quan pitjor estava Madrid i van començar les protestes en els barris obrers al crit d’Ayuso dimissió, Pedro Sánchez va acudir a la Porta del Sol a fer-se la foto amb Ayuso per rescatar-la, escenificant (envoltats de banderes) la “unitat nacional” contra la pandèmia.
Desgraciadament Podem no ha passat d’acompanyar al PSOE al igual que Más Madrid no han estat capaços d’estar a l’altura dels barris obrers de Madrid quan les mobilitzacions van clamar, des del carrer, la dimissió d’Ayuso. No han estat una altra cosa que els escuders de “l’oposició serena i seriosa” de Gabilondo. És l’esquerra de la desmobilització social. Aquesta és “l’oposició” parlamentària que ha tingut Ayuso.
Ara ha tocat fer maniobres desesperades d’última hora perquè les previsions amenacen amb fer seguir a Podemos el camí de Galícia i Euskadi i quedar-se fora de l’Assemblea de Madrid.
Iglesias demana unir-se amb Más Madrid per a conformar un govern amb el PSOE
Pablo Iglesias surt del govern amb el PSOE per “plantar cara” a Isabel Ayuso afirmant, obertament, que el pla és “unir-se” amb Más Madrid i “repartir-se els papers amb el PSOE”. Segons Iglesias, el paper de Podemos seria “il·lusionar a l’esquerra” i el del PSOE recollir per la dreta vots del Titanic de Ciutadans. Demanar el vot dels barris obrers i de la joventut per a després posar al capdavant del govern al PSOE, aquest és el repartiment dels papers?
La resposta de Más Madrid rebutjant la candidatura unitària és el primer ensopec de la maniobra d’Iglesias. Si de mobilitzar a l’esquerra i als barris obrers es tracta, “d’il·lusionar”, hi ha una fórmula irrefutable: demostrar que quan “l’esquerra governa” les coses són molt diferents. Que sí que es pot! I aquí és precisament, en aquesta falta d’exemplaritat, on l’extrema dreta es creix i guanya auditori.
A l’Aznar, Esperanza Aguirre o ara Isabel Díaz Ayuso i les hosts de VOX no els tremola el pols quan governen. Apliquen els seus plans amb mà de ferro, no transigeixen ni en el nom dels carrers franquistes. Es pot dir el mateix de l’actual govern progressista o dels quatre anys amb Carmena?
S’argumenta que aquesta és l’única forma “pràctica” de forçar un “govern de progrés” i empènyer al PSOE cap a l’esquerra. Però Podemos està ja en el govern central! i fets són amors i no bones raons. Què va passar amb la Reforma Laboral que el govern progressista anava a derogar per a posar fi a la precarietat? On va quedar la finalització de la Llei Mordassa? Què passa amb parar els desnonaments i frenar l’especulació immobiliària, imposant topalls als lloguers? Què va passar amb l’Ingrés Mínim Vital, que de molt mínim no té res quan a penes arriba al 15% dels i les sol·licitants? On va quedar eliminar la bretxa de gènere o l’índex de sostenibilitat en les pensions públiques? Com és que ara des del govern pretenen augmentar els anys de còmput per a la pensió? On va quedar el compromís d’una Llei trans “per a erradicar totes les formes de discriminació cap a les persones trans”? I de parar els peus als militars, la despesa armamentista, d’acabar amb el robatori de les immatriculacions de l’Església o investigar la corrupció de la Monarquia, ja d’això… ni parlem! Per contra, és des del govern que se cedeix davant de VOX i PP, il·legalitzant les manifestacions del 8M.
A l’extrema dreta “no se la combat amb eslògans, sinó amb polítiques socials”
Deia Pablo Iglesias en el 2019 que a l’extrema dreta “no se la combat amb eslògans, sinó amb polítiques socials”. Res a objectar a aquesta afirmació, tot el contrari. El problema és saber si quan es governa s’aplica aquest criteri o l’oposat. Als fets ens remetem!
Nosaltres ho diem clar: l’alternativa a un govern burgès com el d’Ayuso no pot ser un altre govern burgès. Qualsevol govern del PSOE, un Partit burgès al qual la S i l’O els sobra des de fa dècades, no és una altra cosa que un altre govern de la patronal i del règim monàrquic.
Hi haurà qui pensi lògicament que estem equivocats/des, que som “sectaris” perquè malgrat que portem raó en moltes d’aquestes crítiques cal anar a votar a la “esquerra”, perquè cal tirar a Ayuso i a VOX com sigui! Però fins avui, el votar com sigui, amb el nas tapat, el mal menor… només ha aconseguit més decepcions, descoratjaments, més desmobilització social i més desagafo de la joventut, la qual veu en la política un circ, mentre la dreta i l’extrema dreta, lluny de ser frenada, veu créixer i fanatitzar-se la seva base social.
Pot ser que estiguem equivocats/des, però els demanem que més enllà dels eslògans donin raons de pes a tots/es les que com nosaltres no troben raons per a anar a votar-los. Mai hem fet una religió de votar o no votar. Necessitem una raó sòlida, una que vagi més enllà del tan gastat com fracassat “parar la dreta”, que demostri el canvi en un terreny tangible per a la vida de la classe obrera i la joventut.
Per exemple, diuen PSOE, Podemos i Más Madrid que defensen un model públic enfront de la maquinària privatitzadora d’Ayuso i VOX. Doncs bé, es comprometen al fet que la primera decisió del govern progressista sigui eliminar a totes les empreses privades de les residències de majors, tirar a aquests canalles responsables de tantes morts?
O per exemple, diguin-nos si la defensa de l’educació pública comença perquè el govern de coalició progressista resolgui que no es doni un sol euro de les arques públiques a l’ensenyament privat o concertat. I que tots aquests diners sigui per a revertir les retallades i s’inverteixi en +RECURSOS, +PERSONAL i +INFRAESTRUCTURA per baixar les ràtios i garantir mesures de seguretat.
Necessitem raons! Per exemple, una de les primeres mesures del govern de coalició progressista será contractar a tot el personal sanitari que es necessita, tirar a les empreses privades de la sanitat i posar al Govern de la Comunitat al capdavant de la mobilització social, exigint l’alliberament de les patents de les vacunes del covid19 per garantir d’urgència la vacunació massiva, perquè en això ens va la vida?
I si volen parlar d’ocupació, doncs que, per exemple, un dels primers decrets d’aquest govern sigui fer fixos a tots els treballadors/es contractats en frau de llei en l’Administració Pública que avui, després d’anys de treball, estan amenaçats/des d’anar al carrer, engrossint les files dels/les més de 4 milions de parats/des.
Aquest govern de coalició progressista, quines mesures adoptarà perquè l’accés a un habitatge digne es converteixi en una realitat? Posaria, per exemple, al servei dels/les treballadors/es i el poble els pisos del Sareb (Banc Dolent), els fons voltors i les grans forquilles d’habitatge?
Efectivament, a VOX i a Ayuso “no se li combat amb eslògans, sinó amb polítiques socials”. I des del carrer, afegim. La resta és sembrar falses il·lusions que porten a la desmobilització i desmoralització de la classe obrera i de la joventut més combativa.
A 10 anys del 15M i 150 anys de la Comuna de París: preparar assaltar els cels, com a París, no com en Vistalegre
En aquests dies pròdigs en aniversaris es commemoren els 150 anys de la primera experiència històrica on les treballadores i treballadors van prendre durant 72 dies el poder, la Comuna de París (1871). La història no coneixia fins ara un exemple semblant d’heroisme! Deia Karl Marx. “De qualsevol manera, la insurrecció de París, fins i tot en el cas de ser aixafada (…) constitueix la proesa més heroica (…). Que es compari a aquests parisencs, prestos a assaltar el cel, amb els serfs del cel del sacre Imperi romanogermànic-prussià (…) que fan olor de caserna, a església, a bunkers i, sobretot, a filisteísme” (Karl Marx, 12 d’abril de 1871).
Aquella cèlebre expressió de Marx va ser utilitzada a l’octubre del 2014 per Pablo Iglesias en Vistalegre: «El cel no es conquista, es pren per assalt». Aquell torrent de rebel·lia als carrers és el que va fer por de veritat al PP i a l’extrema dreta, amenaçant amb sepultar el bipartidisme. Aquesta lluita, que va copar carrers i places, va ser desinflada i dirigida conscientment pels dirigents de Podemos a la cleda dels Parlaments, del règim monàrquic i els governs burgesos, per a gaubança de PSOE i PP que van ser així recuperant l’alè.
Avui en el món, davant la desfeta d’aquest sistema capitalista, la creixent desconfiança de la joventut en les organitzacions tradicionals i l’enorme feblesa d’una opció revolucionària amb pes en la classe obrera i els/les oprimits/des, s’han posat al dia les explosions socials. Milers de joves no són ja hereus del 15M i en moltíssims casos ni tenen encara edat per votar, ja que aquesta antidemocràtica Llei electoral, entre altres coses, ni tan sols els permet votar però si treballar! A aquesta explosió social és del que tenen terror Ayuso i les seves gents d’ordre.
Com en l’explosió social del 15M continuarem dient que l’organització i la lluita és l’únic camí. Continuarem lluitant tots els dies per a construir sindicats de classe i combatius, organitzar als i les estudiants… i aixecar una organització revolucionària amb la classe obrera i la joventut, que digui que no hi ha canvi sense un veritable programa anticapitalista, socialista revolucionari, que cridi la classe obrera a combatre al sistema, al règim monàrquic i els governs burgesos, GOVERNI QUI GOVERNI. Una organització revolucionària que declari sense embuts que som els i les que lluitem per preparar les condicions per a un veritable assalt als cels, com a París no com en Vistalegre.