Per Roberto Laxe
Davant la pujada de la llum i el gas llegeixo constantment propostes des de l’esquerra, de tota, des d’Units Podem fins al BNG, de rebaixar l’IVA per reduir el seu preu. Tant absorbit té el cervell l’esquerra pel capitalisme i els seus mitjans, que només saben prendre mesures fiscals burgeses?
La històrica política fiscal proposta per l’esquerra no era modificar els impostos indirectes -aquests que paguem tots i totes igual, independentment dels ingressos que hom tingui-, sinó abolir-los, i deixar solament els impostos directes, que sota el capitalisme són bàsicament l’IRPF i el de Societats. I dins d’aquests impostos indirectes, el més anti obrer que hi ha és precisament l’IVA. És un gravamen sobre les persones com a consumidores; es grava el consum final d’un producte, de tal manera que els intermediaris d’aquest consum, des de la producció fins a la llar, ho van desgravant.
Tots, absolutament tots els empresaris, petits, mitjans i grans, autònoms, etc., quan fan una compra com a empresaris / autònoms, repercuteixen l’IVA que ells paguen a les declaracions, i els són desgravats; és a dir, no ho paguen. Si aquests senyors fossin honrats, pagarien l’IVA quan actuessin com a consumidors finals, no com a professionals; però tots i totes sabem, és un secret a veus, que moltes cases, cotxes i fins a viatges, aquests senyors desgraven l’IVA carregant-ho a les empreses o, si són autònoms, en la liquidació trimestral que ha de fer de l’IVA cobrat.
Al final, els únics que no tenen CAP oportunitat de desgravar l’IVA que paguen per totes les seves compres són els que viuen de la nòmina. Aquests que, segons la propaganda dels bancs (per endeutar-los, que els dauren la píndola per treure’ls la sang a través dels interessos), no “són els valents”; o que per als postmoderns no existeixen; la classe obrera, assalariada, amb nòmina.
La millor política fiscal és la que no existeix, perquè s’ha expropiat al capitalisme, no existeix la propietat privada, i l’estat es finança sobre la base del treball col·lectiu de la classe treballadora, en una tendència cap a la seva dissolució, ja que a poc a poc va perdent el seu sentit de ser quan passem del “govern de les persones a l’administració de les coses”, és a dir, el socialisme.
Mentre no es conquista aquesta societat, la classe treballadora i les seves organitzacions no poden ser abduïdes per les mesures del capital, com mantenir els impostos indirectes perquè així siguin baixos, sinó que han d’exigir una política fiscal que enfronti als que mai paguen, les empreses, els bancs, els propietaris de les empreses, lligant-ho a la lluita contra la propietat privada dels mitjans de producció.
La pujada dels preus de la llum i el gas té aquesta doble perspectiva, una, desaparició dels impostos indirectes que graven un bé imprescindible, substituint-los per la vella proposta de l’esquerra d’impostos directes, sota el criteri de “que pagui més qui més té”. I dos, la nacionalització de la indústria elèctrica, privatitzada pels governs del PPSOE, que estableixi els preus no segons els criteris del mercat, sinó de les necessitats socials.
Qualsevol altra perspectiva desvia el problema i la seva solució, el sistema capitalista i les polítiques dels seus governs, a una política que Rosa Luxemburg definiria com “intentar convertir l’oceà en llimonada… a força de gots de llimonada”.