Corriente Roja, 28 de novembre de 2015
Els terribles atemptats de París, en els quals van morir més d’un centenar de persones, van provocar un canvi polític a Europa. La commoció que es va crear després de la mort d’Aylan, el nen sirià ofegat en una platja turca, han donat pas, després dels atemptats, a una islamofòbia histèrica. Les vides segades a París estan sent utilitzades de manera hipòcrita per l’imperialisme francès i europeu per desfermar una contraofensiva que no només afecta l’Orient Mitjà sinó que es torna igualment contra els pobles d’Europa.
No fa gaire, més d’un centenar de joves van morir a Turquia mentre es manifestaven al carrer, en un salvatge atemptat atribuït a l’Estat Islàmic (ISIS). No obstant això, aquest assassinat massiu no causà cap furor als grans mitjans de comunicació mundials. La doble moral davant la valoració de la vida humana fa que la sort de famílies senceres que moren a Síria sota les bombes llançades per Rússia i França sigui absolutament ignorada i tractada com a “dany col·lateral”. I, tot i així, aquests bombardejos desemmascaren els vertaders objectius dels seus autors: sufocar la rebel·lió del poble sirià, atrapat entre dos focs, com a conseqüència del suport donat al règim d’Al Assad, velat per part de les potències imperialistes, i obert per Rússia i Iran.
Hollande, emulant a Bush, ha anunciat en to bel·licós que els esdeveniments a la sala Bataclan s’han de considerar com una “declaració de guerra”, ha iniciat una ofensiva de bombardejos contra Raqqa, la capital del denominat “Califat Islàmic” i ha declarat l’estat d’emergència a França. La policia i l’exèrcit francesos duen a terme una ofensiva que atempta contra garanties democràtiques bàsiques, amb centenars de detencions arbitràries i invasions de domicilis sense mandat judicial i un control massiu de les comunicacions. Les fronteres de França també han romàs tancades per un temps.
La campanya iniciada per Hollande compta amb el suport incondicional dels EE.UU. i de tots els governs europeus. Alemanya, Àustria, Bèlgica i altres països de la UE han pres mesures internes en la mateixa direcció que Hollande. Rajoy va afirmar en reiterades ocasions que “el combat al terrorisme” serà una de les seves prioritats si guanya les eleccions i que el “pacte antjihadista” firmat el febrer amb el PSOE ha de ser ampliat a nous partits. El dijous 26 de novembre es va celebrar a Madrid una reunió en què Ciutadans, UPyD i Unió es van sumar al pacte. Podem va assistir a la reunió en qualitat d’observador.
Albert Rivera, de Ciutadans, ha parlat de la necessitat d’un pacte d’Estat i s’ha convertit en el campió de l’enviament de tropes a Mali per “ajudar a França”. Pablo Iglesias ha fet algunes crítiques i ha defensat la necessitat que es convidin organitzacions civils a formar part del pacte. UPyD, ha emfasitzat la necessitat d’accions ràpides i contundents en el marc de la coalició impulsada per Hollande. L’única honrosa excepció ha estat Garzón, d’Unitat Popular, que va rebutjar firmar i comparèixer a la reunió.
És progressiu el pacte contra el terrorisme jihadista?
El discurs de tots és que és el moment de defensar els “valors europeus” contra la barbàrie jihadista. Pablo Iglesias, tot i les crítiques, ha volgut senyalar que “hi ha més elements que ens uneixen que elements que ens diferencien”. El pacte busca construir una àmplia unitat per prendre mesures dures: accions militars a l’exterior i restriccions de drets i llibertats a l’interior.
L’Estat Islàmic és una organització totalment retrògrada i reaccionària. Acaba de dur a terme un atemptat a Tunísia que ha tingut com a conseqüència directa la declaració de l’estat d’emergència per part del govern, com havien fet abans els governs francès i belga. ISIS lluita contra la revolució siriana i actua per derrotar-la i imposar normes bàrbares, basades en una interpretació absurda de l’Alcorà. Usa mètodes feixistes de terror als territoris que controla.
Atemptats com el de París generen un ampli rebuig popular que és utilitzat pels governs per imposar mesures contra tota la població, especialment contra els sectors socialment més oprimits, com els immigrants, en particular els d’origen àrab o amazigh, i els refugiats.
Atemptats d’aquesta naturalesa mereixen el major dels repudis. Al mateix temps, davant la interessada manipulació dels governs hem de preguntar-nos perquè ocorren i a qui beneficien.
No pot ser progressiu un pacte que té com a objectiu profunditzar una guerra que és justament el motiu pel qual els refugiats fugen de Síria i d’Iraq, quan en realitat són els mateixos governs que ara parlen de “lluita contra el terrorisme” qui sembraren la barbàrie de la qual ISIS n’és l’expressió.
L’Estat espanyol té prop de 2.300 efectius desplegats en operacions de l’exterior, totes presumptes “missions de pau” segons el vocabulari hipòcrita dels polítics. Van estar a l’Afganistan, un dels països d’on ve una part dels refugiats, recolzant la guerra promoguda pels EUA. Té prop de nou missions a l’Àfrica, continent del qual fugen anualment centenars de milers de persones a causa de la pobresa, les dictadures amigues i els innumerables conflictes bèl·lics darrere de les quals estan les mans de multinacionals i governs occidentals. Hi ha militars espanyols a Líbia, suposadament combatent les màfies de transport il·legal, però en realitat impedint que més persones creuin el Mediterrani rumb a Europa.
Les “missions de pau” busquen defensar els interessos polítics i econòmics dels països que les impulsen. El govern espanyol s’està oferint a liderar la missió de l’ONU al Líban i es prepara -en mig de maniobres electorals- per oferir-se a França a participar en les missions militars dels països del Sahel, que són “d’interès estratègic per a Espanya”, segons el ministre Margallo.
Tampoc podem estar d’acord amb un pacte que imposarà límits a les llibertats democràtiques que amb tant esforç hem guanyat i que ja estan sent severament maltractades. L’estat d’emergència va suposar a França la prohibició de manifestacions i vagues, així com la concessió de llibertat a les forces policials i militars per actuar sense l’obligació de respectar la llei, tal i com es veu als barris pobres de la perifèria de les grans ciutats, com Sant Denis a París, on es duen a terme les operacions de cerca i captura dels presumptes terroristes.
A Bèlgica, el calendari de mobilitzacions contra les retallades i l’augment de l’edat per la jubilació a 67 anys va ser suspesa pels sindicats, per sumar-se a la “unitat nacional” contra el terrorisme. No trigarà el dia que passi el mateix entre nosaltres. Aquest no és un pacte anti-terror, sinó un pacte per sembrar el terror a l’Orient Mitjà i imposar retallades a les llibertats a casa.
Per aquests motius, Corrent Roig rebutgem el pacte antijihadista i ens sumem a les convocatòries de manifestacions arreu de l’estat contra la guerra i la retallada de llibertats.
Estem contra els bombardejos i l’enviament de tropes a Àfrica i a l’Orient Mitjà. Estem amb la resistència dels pobles àrabs contra les dictadures genocides com les d’Al Assad i contra l’Estat Islàmic. La millor arma contra el terrorisme és lluitar per acabar amb aquest sistema social que oprimeix a l’enorme majoria de la humanitat.
Ni islamofòbia ni racisme!
No als bombardejos a Síria!
No a l’enviament de tropes a l’Àfrica i Orient Mitjà!
No al pacte antijihadista del PP i el PSOE!
No a les retallades a les llibertats democràtiques!
Totxs som refugiades, totxs els mateixos drets!
Contra l’Estat Islàmic i Baixar al-Assad!
Llegir també
Enfrontem l’ofensiva imperialista després dels atemptats de París
Daniel Sugasti (LITci), 28 de novembre del 2015
Després dels terribles atemptats del 13 de Novembre a París, el president François Hollande, intentant augmentar la seva popularitat malmesa, va assumir una postura desafiant i obertament bel·licista: “França està en guerra”, va anunciar davant dels seus parlamentaris.
Intentant interpretar el paper internacional que va assumir George W. Bush el 2011 i fent seva a escala local la retòrica de partits d’ultradreta i xenòfobs com el Front Nacional de Marine Le Pen, el “socialista” Hollande va fer bandera d’una hipocresia sense límits i va plantejar una “guerra global” entre la “civilització” i la “barbàrie terrorista”.
En aquest sentit, va reclamar una coalició “gran i única” contra l’Estat Islàmic (ISIS) per a la qual s’haurà de reunir amb els líders dels EE.UU., Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Rússia i Xina els dies vinents.
Al mateix temps el govern francès va sol·licitar a la Unió Europea (UE) la màxima cooperació militar amb França, que va ser presentat com un país “atacat”. La resposta, inèdita a la història d’aquest continent, va ser positiva: els 28 governs europeus van decidir unànimement activar la “clàusula d’assistència mútua” que preveu el Tractat de la UE en el cas “d’atac” a un estat membre.
Els atacs terroristes de l’ISIS, reaccionària fins a la medul·la, lluny de “colpejar” a “Occident”, han facilitat una “creuada civilitzadora” infame a la que convenientment s’han unit des del papa Francesc, que va afirmar que el món afronta una mena de tercera guerra mundial i fins i tot l’ONU, que va aprovar a tota pressa una resolució feta a la mida dels interessos de París, en la que exigeix un reforç de les fronteres d’Europa i un enduriment en el control de la mobilitat, inclosa la dels ciutadans europeus.
Escalada militar
En el pla militar, la reacció immediata d’Hollande va ser intensificar els bombardejos a Síria. Avions caças del tipus Rafale i Mirage realitzen bombardejos en una ampla escala principalment a la ciutat de Raqqa, autoproclamada capital del “califat” controlada per l’ISIS des de juny del 2014. Fa pocs dies, el portaavions Charles de Gaulle, vaixell insígnia de la Marina francesa, va arribar a la zona oriental del Mediterrani, triplicant el poder de foc de França a la zona.
En el marc d’aquesta ofensiva, Hollande va segellar un pacte amb Rússia. Els atemptats de l’ISIS a París també li han vingut com a anell al dit a Moscou.
Putin, sancionat econòmicament pels EE.UU. i la UE a causa de la seva política annexionista a Ucraïna, va aprofitar la situació per insistir amb la seva cínica crida a una “acció global” contra el terrorisme, intentant reforçar la seva posició a escala internacional i, sobretot, salvaguardar millor els seus interessos a Síria, principalment la protecció de la base naval del Tartús i el manteniment dels acords petroliers entre el règim d’Al-Assad i empreses russes.
El president rus intenta treure profit de la “coalició gran i única” convocada per Hollande no només per atenuar el seu aïllament sinó que per augmentar la seva influència a la regió. No és per cap altre motiu que després dels atemptats de París, el Kremlin es va afanyar a reconèixer que l’avió rus caigut sobre el Sinaí el passat 31 d’octubre va ser producte d’un atemptat de l’ISIS, un fet que va ser negat en el seu moment. El fet concret és que, astutament, Rússia es va sumar amb tot a la “creuada civilitzadora” de l’imperialisme i va anunciar que augmentarà la seva presència militar a Síria amb almenys 25 avions més.
Així mateix, l’acció terrorista de l’ISIS ha reforçat la permanència d’Al-Assad al poder i, per tant, complica molt més la situació política i militar dels rebels sirians que s’oposen a la dictadura.
Això és així perquè els atemptats van enfortir la política de mantenir al poder al sàtrapa de Damasc (que continua massacrant el poble sirià sense treva i davant la indiferència mundial) que des de fa temps és considerat per l’imperialisme com un “mal menor” enfront del perill, en primer lloc, d’un triomf de la revolució síria i, en segon lloc front l’avanç de l’ISIS dins i fora de l’Orient Mitjà.
En aquest sentit, a partir de l’acord entre els EE.UU. i Rússia, fa unes setmanes es va celebrar a Viena una conferència per arribar a una “transició negociada” que, principalment, “preservi les institucions [dictatorials]” a Síria. La realitat, al contrari de la narrativa castro-chavista que l’imperialisme “conspira” contra Al-Assad, és que ni els EE.UU. ni Europa tenen problema en què, en el marc d’aquest pla contrarevolucionari, el dictador sirià es mantingui al poder per més o menys temps.
Amb aquesta situació, si ja fa un any i mig que ningú parla de “d’enderrocar” a Al-Assad perquè la “prioritat” ha passat a ser “combatre” l’ISIS, després dels atemptats de París cap potència imperialista esmenta en cap cas la dictadura síria.
Acudint a la crida francesa, el govern britànic va anunciar els seus plans de bombardejar Síria el desembre. Cameron, després de reunir-se amb Hollande, va assegurar a més un augment de la despesa en Defensa d’un 30%
De la mateixa manera, Merkel va anunciar que enviarà 650 soldats alemanys a Mali, amb la finalitat de descarregar pes a l’exèrcit francès a l’oest d’Àfrica perquè pugui centrar-se en la “lluita antiterrorista” a Síria.
Caldrà analitzar la dinàmica d’aquesta escalada militar. Almenys fins ara, els EE.UU. han assumit una posició més expectant. Mentre que Hollande anunciava la “guerra”, Obama alertava que “això no és una guerra convencional”. Els candidats a succeir-lo, com la demòcrata Hillary Clinton o el republicà Jeb Bush, germà de George W. Bush, ràpidament van cridar per més tropes i més intervenció aèria.
Tot i així, Obama va reiterar que, en aquest moment, els atemptats de París no li faran canviar de tàctica: atacs aeris combinats amb suport a “forces locals” per combatre l’ISIS. Els EE.UU. tenen desplegats 3500 militars a l’Iraq i mig centenar de “tropes especials” a Síria. Tot i la retòrica bel·licista dels opositors a Obama, que tenen la clara finalitat de capitalitzar electoralment l’atemptat a França, excepte alguns “falcons” situats al Congrés o candidats menors, ningú proposa seriosament repetir una invasió com la d’Iraq el 2003.
Tot i així, això no exclou la possibilitat que altres països, com Rússia o la mateixa França, puguin enviar soldats a Síria. Putin va anunciar que estan estudiant aquesta mesura que, en el marc de la dinàmica política i militar, no és descartable.
Hollande ataca les llibertats democràtiques a França
Tornant a França, cal assenyalar que tota la política exterior militarista del govern d’Hollande és combinada, a escala interna, amb una política repressiva i policial. Cuidant-se sempre, per descomptat, de fer-ho en nom de la “llibertat”, la “democràcia” i altres “valors europeus”. Hollande va declarar l’estat d’excepció a tot el país que, en principi, es mantindrà fins al 26 de febrer del 2016. Aquesta mesura draconiana es va aconseguir a partir de l’enduriment de la llei del 3 d’abril del 1995, i va ser aprovada al Congrés tant pels oficialistes com pels opositors al president francès, inclosos, de manera vergonyosa, els parlamentaris de “l’anticapitalista” Front de Gauche de Jean-Luc Mélenchon.
Aquest mateix parlament va aprovar sense que li tremolés el pols una altra mesura demanada per Hollande: atorgar a les forces armades una llibertat d’acció sense precedents. Els carrers estan presos pels militars. Més de cent persones estan preses. Les manifestacions estan prohibides. El mateix passa a Bèlgica, que està presa per tropes de l’exèrcit que patrullen els seus carrers i arresten persones, sense donar les més mínimes garanties.
En altres paraules, estem davant d’un atac frontal a les llibertats democràtiques del poble francès i europeu, que no pot menys que rebre el més enèrgic rebuig del moviment obrer i de l’esquerra internacional.
L’impacte sobre la crisi migratòria
A més de millorar les condicions per a una intervenció imperialista més intensa a Síria, els atemptats de l’ISIS a França també van facilitar als governs europeus la restricció i la persecució dels milers d’immigrants que intenten obtenir refugi i asil després de fugir dels horrors de la guerra a Síria i altres països de l’Orient Mitjà.
Després d’un primer discurs sobre rebre amb els “braços oberts” als refugiats, especialment després de l’impacte polític de la mort del nen sirià Aylan Kurdi, Merkel i el Congrés alemany comencen a girar cap a un enduriment del control fronterer. La xenofòbia i la islamofòbia estimulada per la premsa burgesa creen un clima favorable per als partits neonazis com Pegida i Alternativa per l’Alemanya, que a les darreres setmanes van organitzar manifestacions racistes i van augmentar els atacs contra centres de refugiats.
A la mateixa França, un campament a la ciutat de Calais que donava acolliment a milers de refugiats procedents d’Afganistan, Síria, Eritrea, Etiòpia, el Sudan i l’Iraq va ser incendiat poc temps després que es conegués l’atemptat. Existeixen indicis de què l’incendi va ser provocat per grups xenòfobs. Mentrestant, el Parlament d’Hongria va refusar el ja irrisori sistema de repartiment de refugiats per quotes als països europeus, al·legant que això podria contribuir a “expandir el terrorisme” al continent. El govern hongarès, ja abans dels atemptats de París, havia ordenat construir tanques i custodiar les fronteres per mitjà de l’exèrcit. A Polònia, el partit ultradretà Llei i Justícia (PiS) va guanyar les eleccions a finals d’Octubre i va anunciar que no acceptarà més refugiats.
Àustria i Eslovènia, per la seva part, van restringir el nombre de refugiats que acceptarien per dia fins a no més de 2000 persones.
La nostra posició
- És imperatiu que tot el moviment obrer i popular, principalment a França i a la resta de països imperialistes, refusi taxativament l’escalada d’atacs aeris i l’eventual enviament de tropes terrestres a Síria. No s’ha de perdre de vista, ni tan sols per un instant, que l’imperialisme és el principal responsable de la catàstrofe econòmica i social que corroeix l’Orient Mitjà. Els governants dels EE.UU. i d’Europa són els majors terroristes de la història mundial. Durant dècades no només han colonitzat sinó que han promogut guerres, ocupacions, massacres d’una gran atrocitat, sostingut dictadures sanguinàries com la d’Al-Assad a Síria i, quan els va interessar, van estimular grups com Al-Qaida i l’ISIS, que es nodreixen de la situació de caos i completa desesperació a la qual milers de persones es veuen arrossegades avui a països com Síria.
- Els bombardejos imperialistes a Síria i l’Iraq, a més d’haver-se mostrat com ineficaços per acabar amb l’ISIS, només comporten més mort i sofriment a la ja castigada població civil síria. Des que els EE.UU. van començar a bombardejar l’ISIS, milers de civils han mort. Als darrers dies, per exemple, han mort centenars de persones innocents a Raqqa, una ciutat amb una població de quasi mig milió de persones, a les que els hi cauen indistintament bombes de l’aviació francesa, nord-americana, russa i síria.
- La forma més eficaç de derrotar militarment l’ISIS exigeix enfortir la resistència armada síria, tant àrab com kurda. Les victòries de l’aliança entre milícies kurdes i de l’Exèrcit Sirià Lliure a Tel Abyad i a Kobane, en dues ocasions, ho demostren. El mateix podem dir dels peshmergues kurds iraquians, que pocs dies abans dels atemptats havien alliberat la ciutat de Sinjar de les garres de l’ISIS. No es poden exigir bombardejos imperialistes (occidentals o russos) sinó que hem d’exigir armes pesants i tecnologia militar avançada per a les brigades rebels, perquè aquestes puguin derrotar els projectes dictatorials tant d’Al-Assad com de l’ISIS. Coincidim plenament amb el fet plantejat pels Comitès de Coordinació Locals de Síria: “insistim també en la importància i la necessitat de recolzar el poble sirià, sigui dins o fora del país, per ajudar-nos a aconseguir el nostre dret de ser alliberats/des de la tirania i el terrorisme. Acceptar que Assad continuï al poder després dels seus crims contra la humanitat no ajudarà a lluitar contra el terrorisme; al contrari, mantindrà la seva font principal.”
- A França i a tot Europa, la lluita contra les mesures repressives i que retallen les llibertats democràtiques més elementals que els governs apliquen o intenten aplicar és molt important en aquest moment. En aquest sentit, la solidaritat amb els refugiats ha de redoblar-se.
En aquests moments en què els governs reprimeixen, criminalitzen, intenten tancar encara més les fronteres als milers de persones que escapen de les guerres que l’imperialisme, i les dictadures que aquest sosté, provoquen a l’Orient Mitjà; en moments en què el racisme, la xenofòbia i els partits d’ultradreta o directament neonazis aixequen el cap al ritme del tambor batent d’Hollande i els governants europeus, la classe obrera els pobles han de respondre amb unitat, lluita i solidaritat de classe. La classe obrera ha d’unir-se, sense importar diferències ètniques, religioses o de nacions, contra el mateix enemic comú: la barbàrie capitalista-imperialista amb els seus governs i parlaments.
Més que mai els treballadors i el poble han de sortir als carrers i cridar ben alt:
Benvinguts refugiats! Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera!
Refusem les mesures repressives i xenòfobes dels governs europeus!
No als bombardejos dels EE.UU., França o Rússia a Síria!
Armes pesants perquè els rebels sirians, àrabs i kurds, derrotin l’ISIS i Al-Assad!