Recursos, professorat i infraestructura!
El ministre d’educació conjuntament amb les autonomies de l’estat, han arrencat el curs en mig d’una situació dramàtica per a les famílies de classe treballadora. Malgrat la crisi socioeconòmica i sanitària que estem vivint, assistim a un inici de curs sense els recursos necessaris per assegurar una educació pública en condicions de seguretat i igualtat per les famílies humils.
La crisi de la Covid-19 està suposant un capítol més en la política de desmantellament de l’educació pública. Els atacs al sistema educatiu executats per governs de tots els colors des de la crisi del 2008, suposen avui no només la precarització de les aules i el futur de les noves generacions, sinó també un perill per la salut pública.
Tal i com ha passat amb el sistema sanitari públic, la resposta del govern de la comunitat de Madrid no ha sigut la de revertir les retallades de l’educació, sinó apedaçar amb precarietat un sistema educatiu ja enfonsat en ella. L’anunci de les contradiccions extraordinàries dels docents ens recorda a la dels sanitaris: insuficients i en condicions de temporalitat.
Ayuso anunciava amb orgull la contractació temporal de 1.060 docents malgrat que falten 1.400 contractacions més per complir amb l’acord sectorial previ a la pandèmia: no és una mesura extraordinària, és menys del que es va comprometre en situació de normalitat. Es calcula que per garantir ràtios segurs a les aules hauria de contractar-se un 33% de la plantilla habitual, és a dir, la Comunitat hauria de contractar a 15.000 docents més, a més dels anunciats.
A més a més, d’aquestes 1.060 contractacions precàries, 2.662 anirien a l’educació concertada. No és nou, ni a la comunitat de Madrid, ni a tot l’estat, que es regali diners públics a les empreses que fan negoci amb l’educació. Pell curs 2020/2021, el mateix govern d’Ayuso va retallar 14.121 places de centres públics regalant-los indirectament a l’educació concertada-privada.
En un intent d’atribuir al “factor sorpresa” la inacció per part de l’administració, tant el ministeri d’educació com la comunitat de Madrid va esgotar el màxim de temps entre l’anunci de les noves mesures i l’inici de curs. Però ja des de març, amb el decret d’estat d’alarma, es coneixia la gravetat de la pandèmia i com afectaria la seguretat a les aules. Han tingut més de 5 mesos per assegurar la distància social mitjançant la construcció d’infraestructura que garantís la distància social a les aules i no ho han fet.
Sense professorat i sense infraestructura és impossible reduir la massificació de les aules a les quals va donar llum verda la LOMCE i que permet més de 40 alumnes per aula. Avui, mitjançant l’eliminació de places públiques, la comunitat promet ràtios d’entre 20 i 25 alumnes per aula, malgrat que la comunitat científica situa les ràtios ideals entorn de 10-15 alumnes.
També resulten insuficients els 70.000 dispositius electrònics promesos quan els alumnes condemnats a la “semi-presencialitat” dins el sistema públic són més de 150.000. Tampoc es menciona com s’assegurarà l’accés a internet de les famílies: ja abans de la pandèmia un 10% de les llars no tenia accés a internet. A més a més, el criteri amb el qual s’ha decidit que alguns cursos siguin semi-presencials i altres no, no és més que un altre pedaç que no té a veure amb un criteri educatiu: s’envia a classe als alumnes més petits i es deixa a casa als més grans perquè els pares i mares puguin seguir treballant.
Hem de mencionar també el paper nefast del ministeri de treball, que la seva mesura de cara als pares, davant els possibles contagis als centres escolars, és donar el permís no remunerat per cuidar als seus fills si s’infecten (i només si s’infecten, perquè igualment que un centre sencer es posi en quarantena només podran tenir aquest permís els pares que acreditin que els seus fills estan infectats).
Davant la situació que enfronta avui l’educació pública, els sindicats majoritaris de docents, CCOO i UGT juntament amb CGT i STEM, han negociat amb la comunitat de Madrid a esquenes del professorat per treure’ls-hi el dret a vaga, avui més necessària que mai. Es va anunciar una primera vaga de professors entre el 4 i el 10 de setembre, quan encara no es coneixien les dates que començaria el curs. Després de l’anunci de les mesures de la comunitat, aquests sindicats es van donar pressa per celebrar-les com una “victòria de la mobilització” i van posposar la vaga al 22 i 23 de setembre, deixant exposat als professors i els alumnes, que ja s’haurien incorporat als centres.
NO ens ha d’estranyar la complicitat i el nefast paper que ve exercint des de fa temps sindicats com CCOO i UGT, però, sí que ens sembla sorprenent i lamentable la resposta de CGT i STEM, agafant-se a les posicions de la burocràcia sindical, a més a més sabent que la vaga hagués sigut l’eina perfecta per paralitzar el curs abans de començar-lo, mobilitzar a la comunitat educativa i pressionar al ministeri i comunitat perquè prenguessin mesures reals.
Les mesures per la tornada a les aules, buides de recursos, són el reflex de la degradació actual dels serveis públics i la urgència de la seva defensa: avui més que mai ja que ens juguem la vida en això. NO ha sigut el virus el que ha causat la desigualtat entre centres educatius i entre estudiants, el motiu de fons de darrere de la crisi educativa que estem vivint durant la pandèmia és que l’educació és tractada com una mercaderia més al servei de l’economia del mercat durant els últims temps. Per això per a revertir aquesta situació no serveixen els pedaços ni les mesures barates com per exemple els barracons, el personal temporal o les recomanacions impossibles de complir. Necessitem recuperar la lluita per una educació 100% pública, presencial, de qualitat, segura, laica i que respecti les llengües de tots els territoris amb més força que mai. Hem d’unificar les lluites en defensa dels serveis públics ja que vindrà una situació on es multiplicaran els rebrots a l’educació pública per falta de recursos, davant d’un sistema sanitari públic que no els podrà assumir per aquesta mateixa raó.
Hem de ser la comunitat educativa (professors, alumnes, pares, personal administratiu, de neteja…) la que, mitjançant la nostra autorganització, decidim quines mesures s’han de prendre i exigir a la comunitat i al govern els recursos necessaris per dur-les a terme. És el nostre dret paralitzar el curs fins que no es garanteixin les condicions de seguretat.
- Baixada de les ràtios, mesures de seguretat i contra la bretxa digital! Recursos per garantir materials, professors i infraestructura!
- Reversió de les retallades i injecció extraordinària per salvar l’educació pública! Per un 7% del PIB destinat a l’educació! No al pagament del deute!
- Permís remunerat per a tots els pares i mares que el necessitin!
- Ni un euro per la privada i concertada: nacionalització dels seus recursos!
- Unitat de les lluites en defensa dels serveis públics. Per la salut del conjunt de la classe treballadora!
- Vaga indefinida fins que es garanteixi un curs segur!
