Ja fa anys que la precarietat en l’habitatge s’ha tornat una problemàtica quotidiana. La classe obrera veu cada dia com desnonen a les seves veïnes, i com a resposta, en les ciutats hi veiem un fort moviment de resistència en contra dels fons voltor, bancs, grans tenidors i l’administració. En l’àmbit rural també trobem la brutalitat dels propietaris contra les treballadores, tot i que la crisi de l’habitatge pren una forma diferent que en les ciutats.

Per: Arnau

Actualment, el Pirineu es troba en el moment amb menor densitat de població des de fa segles, molts pobles han desaparegut en les runes, engolits pel bosc i molts d’altres estan en procés de fer-ho. I, amb ells, desapareix també la saviesa popular dels costums tradicionals, que moren alhora que els envellits habitants que hi queden. Les cases antigament habitades per vilatanes ara són buides entre setmana, i és que tan sols el 37,8% dels habitatges del Pallars Sobirà són 1es residències (Idescat 2021). Alhora, el preu del lloguer ha augmentat un 25% des de 2005 a l’Alt Pirineu i Aran, i en algunes comarques, l’augment ha sigut del 50% (Incasòl 2023), un augment que contrasta amb l’evolució de les rendes, les quals queden molt lluny d’aquest augment, que a més, es veuen afectades per la temporalitat degut al model turístic.

Trobar un lloc on viure dignament a les comarques pirinenques és una lluita constant, passant per contractes il·legals i trasllats. Les joves que es volen emancipar sovint no ho poden fer al seu propi poble. Els desnonaments invisibles degut a abusos dels propietaris estan a l’ordre del dia i la discriminació cap a la gent jove i/o amb economia inestable és palpable en les immobiliàries i a l’hora de parlar amb propietaris.

Mentrestant, des de les institucions, es presenten programes per “evitar” el despoblament rural, i duen a terme estudis demogràfics (repte demogràfic) per analitzar quines són les causes d’aquest despoblament i de la fuga de la joventut rural.

La classe treballadora i el moviment per l’habitatge pirinenc tenen molt clar quines són les causes, i fa anys que ho denuncien, obtenint només respostes i mesures buides o sent directament menystingudes per les institucions i comunitat de propietaris, la qual té molta veu i poder al territori, i és que els municipis solen estar governats per aquesta gent, que hipòcritament diu defensar a la població i preocupar-se per ella, mentre apuntala el sistema econòmic basat en la turistificació de la muntanya. Demostrant una vegada més, que la via institucional per a resoldre els problemes de la classe treballadora i, del planeta en general, és una via morta. L’única via possible és l’organització popular i la lluita al carrer, els projectes d’expropiació a grans tenidors com són les okupacions d’espais que quedin al servei del poble, com és el recent bloc okupat  “l’aixeta” de Rialp, que portava 15 anys buit i que pertany a la Sareb i al bisbat.

I és que en les zones rurals, la manca d’habitatge no és l’únic inconvenient, sinó que els serveis públics també són escassos i precaris. Però on no trobem una manca d’inversió, sinó un excés, és en les pistes d’esquí, que són públiques i deficitàries, alhora que utilitzades només per un petit sector de la societat que s’ho pot permetre, per no mencionar els impactes directes sobre espècies en perill d’extinció, i que consumeixen quantitats ingents d’aigua i energia, mentre es segueixen planificant ampliacions de telecadires per als rics, i llocs de treball cada vegada més precaris per als pobres.

El turisme, no solament ens deixa sense llocs on viure i fa que els preus esdevinguin desorbitats, sinó que també genera impacte ecològic en l’entorn natural. La població pirinenca viu lligada a unes regulacions ambientals que els negocis turístics tenen permès saltar-se, com és la gestió dels residus.

Per tot això, aquest 6 de desembre va tenir lloc a la Seu d’Urgell una manifestació unitària de tot el Pirineu català i andorrà, convocada pel moviment “Pirineu viu”, que aglutina diversos col·lectius i espais de resistència amb perspectiva anticapitalista, les demandes de la qual eren:

  • Aturar la despesa pública en promoció turística.
  • Limitació i revocació de llicències d’habitatge d’ús turístic.
  • Limitació de segones residències.
  • Expropiació de grans tenidors.
  • Aturada immediata de tots els desnonaments sense una alternativa d’habitatge digne i assequible.
  • Parc públic d’habitatge mínim del 35%
  • Creació d’un parc públic d’habitatge d’emergència per a persones en situació de vulnerabilitat
  • Mobilització de tot l’habitatge buit del Pirineu.
  • Fer públic l’accés de les dades referents a l’habitatge, especialment a Andorra.
  • Sancions a propietaris que incompleixin regulació de preus de lloguer i al racisme immobiliari.
  • Regulació efectiva i urgent dels preus i contractes de tots els lloguers.

Corrent Roig ens vam adherir a la manifestació unitària del 6-D per construir amb les organitzacions d’habitatge la lluita per poder viure dignament. A més, exigim:

1.- Prohibició de tot desnonament

2.- Baixar de manera real i efectiva els lloguers.

3.- Expropiació dels habitatges buits dels bancs, grans empreses i fons voltor per posar-los a disposició de la creació d’un autèntic Parc d’Habitatge Públic de Lloguer protegit.

4.- Pujada de salaris. Per un SMI de 1.700 €/mes bruts, amb revisió automàtica d’acord amb les variacions de l’IPC.

Imatge: @PirineuViu via X