Juan P.
En les passades eleccions del 20 de desembre PODEMOS va irrompre amb força al Parlament amb el 21% dels vots i 69 diputats/as, si comptabilitzem els obtinguts per les seves aliances territorials. La reacció d’aristòcrata escandalitzat d’algunes diputades del PP ha estat contestada per Iñigo Errejón, dient que el que li feia mal al Parlament era “tenir fora tanta gent desil·lusionada”, i que gràcies a ells ara hi ha “gent il·lusionada a dins” (“Menyspreu patrici” en el www.elpais.com, 16 de gener).
En els dos anys d’existència de PODEMOS passem del “rodeja el congrés” i el “no ens representen” a la febre electoral al mateix temps que les seves propostes s’han fet cada vegada menys contundents per respondre al drama social que vivim. El partit ha funcionat com un vector d’integració de la mobilització en una via morta institucional. Tota l’estratègia de PODEMOS s’ordena a partir de guanyar la majoria parlamentària, però qualsevol de les mesures de tall social que plantegen, fins i tot les més limitades, es trobaria immediatament emmanillada per l’estructura institucional i legal existent.
La Constitució espanyola estableix com a prioritari absoluta el pagament d’un deute il·legítim i odiós abans de qualsevol despesa social. Espanya està oficialment compromesa per nombrosos tractats internacionals, especialment per la Unió Europea, que estableixen estrictes normatives econòmiques. De la mateixa manera, els “poders fàctics” econòmics no tolerarien passivament una política contra els seus privilegis. Per tot això plantejar com fa PODEMOS, que és possible canviar de rumb simplement guanyant una majoria parlamentària és, ens agradi més o menys, un engany.
Ja tenim experiències ben conegudes que ho demostren. Syriza va guanyar fa un any les eleccions gregues prometent acabar amb els plans d’austeritat. Després d’un paripé de negociació amb la Unió Europea on aquesta no es va moure ni un mil·límetre, Tsipras simplement ha aplicat plans de retallades que són encara pitjors que els dels seus predecessors. El 4 de febrer Grècia viu la seva tercera vaga general contra el nou govern. I per defensar aquests plans, hem tornat a viure la repressió de sempre, amb la policia grega bastonejant els jubilats que protestaven per les retallades a les seves pensions.
Un altre exemple, més proper, és el dels anomenats “Ajuntaments del canvi”. A Madrid, malgrat les paraules de Carmena anunciant que ja no hi ha desnonaments, aquests continuen i la PAH ja demana directament el tancament de la “oficina antidesnonaments” de l’Ajuntament. També la remunicipalització dels serveis privatitzats anava en el programa de Carmena, per ara declarar la “inviabilitat” d’aquesta mesura. A l’hora d’escollir entre respectar la institucionalitat d’això que “li diuen democràcia i no ho és” i enfrontar els problemes socials, es quadren davant el règim monàrquic de 1978 i la UE.
PODEMOS ha aconseguit il·lusionar molta gent amb els seus discursos i els seus gestos, i per això carreguen amb una gran responsabilitat sobre les seves espatlles. Però si la “nova política” consisteix a prometre i prometre i després fer el contrari, s’assembla molt al que ja coneixíem. Avui la proposta de PODEMOS els encamina cada vegada més a passar de ser una força “del canvi” a una altra de recanvi
La gran tasca d’un diputat, des de la nostra perspectiva, és justament demostrar els límits de l’actual Parlament, just el contrari de crear-hi esperances com fa PODEMOS. Qualsevol pla de rescat dels treballadors i el poble, qualsevol política que es plantegi revertir els atacs que hem patit, haurà de desobeir la Constitució de 1978 i les seves institucions, així com trencar l’obediència a la Unió Europea. Això directament trenca el marc legal del funcionament de l’actual Parlament i planteja obrir un Procés Constituent que creï democràticament un nou marc polític, econòmic i social.
Per enfrontar aquesta transformació l’única possibilitat de tenir èxit és convocar a la mobilització als treballadors i el poble, l’aclaparadora majoria social. No ens estem referint a una mobilització com la de PODEMOS el 31 de gener de 2015, funcional únicament a la seva acumulació electoral, sinó a plantejar una lluita real i concreta, arrelada sector a sector, reivindicació a reivindicació, que tracti de forçar la conquesta dels drets, que busqui en la unitat i el suport mutu la força.
Del combat al bipartidisme a sostenir-lo
Un altre dels canvis més espectaculars de PODEMOS en els seus dos anys d’existència ha estat la seva relació amb el PSOE, que ha passat de ser part central de la “casta” a convertir-se en un possible soci de govern. Els principals dirigents de PODEM han passat les últimes setmanes enviant senyals al PSOE per a una possible entesa de cara a donar suport a Pedro Sánchez com a un “president de progrés”. Ara ho han concretat amb la proposta de vicepresidència de Iglèsias i repartiment de ministeris.
Però no hi ha dubte possible: el PSOE ha demostrat sobradament ser un partit fidel a l’IBEX-35, protagonista de les portes giratòries, enfangat en la corrupció i corresponsable amb el PP dels principals atacs als treballadors. Mai un govern del PSOE, tingui o no el suport o la participació de PODEMOS, serà un govern que respongui a la gent treballadora, sinó que continuarà amb pols ferm atacant-nos. Si PODEMOS possibilita aquest govern, l’única cosa que farà és facilitar el reflotament del PSOE presentant-lo com una alternativa al PP, quan en realitat és un partit bessó del de Mariano Rajoy.
La via per al canvi no passa per una aliança amb el PSOE, sinó per mantenir la confrontació directa amb els dos grans partits del règim que porten dècades alternant-se en el poder per aplicar polítiques similars.