Felipe Alegría
Després que Rajoy admetés que el dèficit públic de 2015 va superar en un punt (10.000 milions) allò pactat amb la Unió Europea (UE), el Banc d’Espanya ja ha quantificat l’ajust addicional que haurà de fer el pròxim govern: 16.000 milions en noves retallades! Tot això, en una situació de creixement ranquejant i amb una economia internacional estancada, prenyada de tempesta.
Amb aquest rerefons, les negociacions per al nou govern es donen sota una enorme pressió de la Unió Europea i de l’Ibex 35, amplificada pels mitjans de comunicació. Les consignes són clares: “no hi ha temps a perdre; s’ha de pactar ja un nou govern; el 2 de maig es tira al damunt i no podem repetir unes eleccions per tornar al punt de partida”.
El pacte PSOE-Ciutadans
En aquest marc ha tingut lloc el show de la reconciliació Iglesias-Sánchez, després que Podem s’hagués aixecat iradament de la taula de negociacions quan el PSOE va firmar el pacte amb Ciutadans (C’s). Podem va declarar aleshores el pacte com a “incompatible” amb la seva política i les seves propostes de “govern de progrés”. El pacte -va denunciar Podem- manté les polítiques econòmiques de Rajoy i ha estat dictat per l’Ibex 35.
Efectivament, el pacte PSOE-C’s no deroga la Llei Mordassa; no atura els desnonaments; preserva la reforma laboral; en lloc de fixar un Salari Mínim digne, el congela i premia als empresaris que paguen sous miserables facilitant un complement salarial públic; es compromet amb les polítiques d’ajustos i de “reducció de dèficit” de la UE, posant els pressupostos al servei del pagament del deute; exclou una reforma fiscal progressiva; permet el copagament farmacèutic i la privatització de la Sanitat; i, per descomptat, s’oposa frontalment al referèndum català.
Pedro Sánchez, abans de la reconciliació amb Iglesias, va deixar clar que el seu pacte amb C’s era inamovible, base programàtica del “govern de canvi”, i que Podem no podia qüestionar-lo ni esmenar-lo, només “enriquir-lo”.
La “reconciliació” de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez
Sembla, doncs, que les raons que va al·legar Podem per trencar les negociacions amb el PSOE no eren tan importants. Iglesias ha reobert oficialment les negociacions, “renunciant” a la vicepresidència del govern i aixecant el veto a les negociacions amb C’s. Per facilitar les coses, Iglesias s’ha tret de sobre el referèndum català, remetent-lo a “converses entre Domènech (En Comú Podem) i Iceta (PSC)”. També ha mostrat la seva disposició a cedir en alguns aspectes claus del programa.
Tot i així, Iglesias segueix declarant que manté la proposta de “govern de coalició i de progrés”, i que la negociació amb C’s és només per a “convèncer-los” de què s’abstinguin a l’hora de votar-lo. La posició de C’s és, de totes maneres, diàfana: no només votaran en contra d’un govern així (“abans millor anar a les eleccions”) sinó que prefereixen un govern a tres entre PP, PSOE i Ciutadans. Pel que fa a Podem, l’únic que admeten és que s’abstingui davant la proposta d’un govern PSOE-C’s.
La veritat és que no sabem què ens espera al final del procés negociador. Podem, en els seus poc més de dos anys d’experiència, ha experimentat una evolució digna de menció, sempre cap a la dreta, mentre es burocratitzava la seva vida interna i els cercles es despoblaven. Sense necessitat de remuntar-nos al manifest fundacional, del que no queda rastre, s’ha de recordar que un dels punts centrals de la seva campanya electoral va ser el combat contra el bipartidisme. Tot i així, el mateix dia de les votacions ja parlaven de formar un “govern d’esquerres” amb un baluard del bipartidisme, el PSOE, pilar del règim i de reconeguda trajectòria de vassallatge a la gran patronal i a la Troika.
El programa de Podem
Podem, per iniciar les negociacions, va fer públic un document, “Un país per la gent, bases polítiques per un govern estable amb garanties“. Les esmentades bases pateixen dos problemes de fons insuperables. El primer és que tot el seu pla econòmic està supeditat al compliment de les normes de la UE i dels acords amb la Comissió Europea, que inclouen, en primer lloc, el pagament religiós del deute. Aquesta supeditació converteix les promeses programàtiques en paper mullat.
D’aquesta manera, Podem planteja en el seu document que, en els primers dos anys de legislatura, el govern reverteixi les retallades imposades des de 2010 i en els dos següents avanci en la convergència amb Europa, alhora que impulsa un pla d’inversions públiques basat en la “transició energètica” i en R+D. L’augment de despesa pública per finançar això (96.000 milions) vindria, en un 41%, d’una reforma fiscal i de la lluita contra el frau. Un 31% s’obtindria d’un augment en la recaptació fruit d’una major despesa fiscal, a través d’un miraculós “efecte multiplicador”. El 28% restant sortiria del marge que l’UE concediria en els terminis per reduir el dèficit. D’aquesta manera, el pla es fa dependre, ja no només dels castells en l’aire dels “multiplicadors”, sinó de la “generositat” d’una UE que té la paella pel mànec, però cap disposició a cedir, encara menys ara amb els 10.000 milions d’euros addicionals de dèficit de 2015. La banca mana.
També és cert que ara Iglesias s’ha mostrat comprensiu amb Sánchez en el marge de dèficit a pactar amb la UE i en la reforma fiscal. De la mateixa manera, també està obert a respectar la reforma laboral de Zapatero: aquella que va baixar les indemnitzacions de 45 a 33 dies per any treballat, va autoritzar l’acomiadament objectiu amb 20 dies d’indemnització per any treballat al·legant pèrdues futures o facilitar els acomiadaments “per motius econòmics, tècnics o de producció”.
Cal destacar també que el compromís de Podem amb l’euro i la UE -més enllà de la retòrica sobre la “refundació de la UE” – no és un fet aïllat, sinó que va acompanyat de l’acceptació de la permanència a l’OTAN i de la presència de bases militars americanes. La cirereta del pastel és la proposta de “democratització” de l’FMI.
El segon gran problema de fons és que tots els grans canvis político-institucionals del programa de Podem i, més en concret, els que fan referència a les nacionalitats i, en particular, al referèndum català, queden supeditats a assolir un acord a les Corts Generals que depenen, sí o sí, d’un impossible suport de la dreta espanyolista. Però el dret a l’autodeterminació és, per definició, el dret d’un poble a decidir lliurement el seu destí. Des del moment en què passa a dependre de la voluntat de l’Estat, deixa d’existir. Però, a més, ara que Podem ha reprès les negociacions, el referèndum ha quedat arraconat i, en paraules d’Errejón, ja no és cap “tòtem”.
Encara no sabem si hi haurà govern abans del 2 de maig. El que sí que sabem és que, surti el govern que surti, sigui ara o després d’unes noves eleccions, serà un govern que aplicarà els plans de la Troika i ofegarà els anhels de la llibertat de Catalunya. Serà un govern que haurem de combatre.