Primeres lliçons de la derrota política de Syriza

La crida a la reflexió del cas grec és, sobretot, per a l’amplíssim sector “progressista” que va donar suport sense noses a Syriza en tot aquest temps. Un suport que, si bé ara pot manifestar-se de manera més o menys tímida o vergonyosa en certs casos, es va mostrar especialment enfervorit quan Tsipras va aconseguir el seu auge electoral el 2015; fenomen polític que li va rendir una fragorosa victòria a les eleccions parlamentàries i va fer possible que, per primera vegada, un partit de l’ “esquerra radical” aconseguís el govern d’un país.

En aquest temps de frenesí perquè l’èxit electoral de Syriza els esquitxés el més possible, personatges com Luciana Genro, de la corrent MES del PSOL brasiler, declamava coses tals com: “Jo sóc Syriza! I no és d’avui”. Va arribar fins i tot a escriure una carta a Tsipras, llavors flamant primer ministre, dient-li: “Considerem una victòria nostra també, del PSOL. Syriza irradia i alimenta l’esperança dels lluitadors de tota Europa i del món […] Nosaltres, del PSOL, us vam donar suport i vam apostar per vostès des de l’inici […]”[2]. A Europa, el convidat especial a l’acte de tancament de la campanya electoral de Syriza al gener de 2015 va ser Pablo Iglesias, líder del PODEMOS espanyol.

Lliguem una cosa amb una altra perquè considerem que la derrota política de Syriza, així com el declivi electoral i l’evident crisi que corroeix a PODEMOS[3], és, més que una “victòria de la dreta tradicional”, el fracàs de tota la corrent neorreformista, que té diferents expressions nacionals, però que a Europa no només es va demostrar incapaç d’oferir una alternativa de combat a la guerra social de l’imperialisme europeu i mundial contra els pobles, sinó que va actuar i actua amb les mateixes pràctiques de la “vella dreta”. Això es deu, segons la nostra lectura, al fet que la seva postulació política no passa, ni passarà, d’arribar al poder per a ser gerents de la crisi d’un capitalisme cada vegada més decadent.

La tragèdia grega

Nova Democràcia va guanyar les eleccions parlamentàries amb 39,8% dels vots [un creixement notable, si considerem que va aconseguir 27,8% en 2015], contra 31,5% de Syriza [36,3 en 2015]. A les eleccions europees i municipals celebrades al maig, Syriza va collir gairebé 25%; si al juliol va fregar 32%, en la nostra opinió, va ser perquè en alguna mesura va pesar la infaltable pressió i propaganda a favor del “vot útil” en contra del retorn de la “dreta”. Però, de qualsevol manera, Syriza va córrer amb millor sort que els “socialistes” de l’antic PASOK[4]; compta amb 86 diputats i representa la primera força de “oposició activa”, segons paraules d’Alexis Tsipras[5]. Però en això que de ser “oposició activa”, permeti-se’ns el benefici del dubte.

Mitsotakis governarà amb majoria absoluta – la cual cosa que no passava des de 2009– comptant amb 158 dels 300 diputats del Parlament unicameral[6]. Va prometre “assegurar la reactivació de l’economia, amb un creixement ambiciós basat en inversions privades, exportacions i innovació”. Per si fes falta, es va afanyar a garantir que honrarà els seus compromisos amb els creditors dels diners públics grecs, sempre a canvi d’un “paquet complet de reformes”[7].

El nou primer ministre grec va comptar amb la salutació de figures com Putin; Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea; el president turc Erdogan; i, com no, amb la benedicció d’Angela Merkel. Mario Centeno, el president de l’Eurogrup, va fer el propi des de Brussel·les i, a més, va insistir que el nou governant haurà de “respectar els compromisos” en relació amb el deute assumit pels seus parells que el van antecedir, inclòs el propi Tsipras, com veurem.

La classe treballadora no pot depositar cap confiança en aquest nou govern. Mitsotakis, que va ser ministre d’Administració Pública de Andonis  Samarás, és recordat per haver acomiadat a milers de treballadors estatals durant l’auge de la crisi grega. Tampoc se salva de l’ombra de la corrupció. La seva esposa, Mareva Grabowski-Mitsotakis, va figurar en els coneguts Papers de Panamà com a propietària de 50% d’una empresa amb seu a les Illes Caiman, administrada per un fons que operava a les Illes Verges. Ell mateix va ser jutjat per haver acceptat suborns de la Siemens en 2008, cosa que va despullar la seva estreta relació amb l’empresa.

Al gabinet de Mitsotakis, a més, hi ha cares conegudes. La cartera més important, la d’Economia, l’exercirà el liberal Christos Staikuras, ex-viceministre d’aquest departament durant el govern de Samarás, quan Grècia va signar el segon pla de rescat. Però els ministres més polèmics són els que provenen del món de l’extrema dreta: Adonis Georgiadis, ara al capdavant de Creixement i Inversions, i Makis Voridis, cap d’Agricultura. Georgiadis va començar la seva carrera al partit ultradretà Laos, i en 2012 va migrar cap a Nova Democràcia. Va ser ministre de Sanitat amb Samarás, i durant aquest període es va encarregar d’aplicar en el sistema de salut una reforma que va deixar sense assistència mèdica a més de 2,5 milions d’aturats, a més d’acomiadar a 1.500 metges. Voridis, en la dècada de 1980 va dirigir les joventuts de EPEN, una força fundada pel líder del cop militar de 1967, reemplaçant a Nikolaos Michaloliakos, fundador i actual líder suprem dels neonazis d’Aurora Daurada.

Doncs bé, aquesta tragèdia grega és font de moltes lliçons i mereix tota l’atenció de els/es lluitadors/es obrers/es i els pobles explotats: la primera és que van ser Tsipras i Syriza els que, en els últims quatre anys, van ressuscitar i van aplanar el camí cap al poder de la podrida dreta ultraconservadora i ultraneoliberal agrupada a ND, que ara incorpora ministres d’extrema dreta.

És més, la derrota de Syriza va quedar segellada quan va guanyar les eleccions en 2015 prometent una cosa i, una vegada va arribar al poder, va fer exactament l’oposat.

El “gir” de 180 graus

El 25 de gener de 2015, Tsipras va arribar al poder enmig d’una crisi econòmica i humanitària catastròfica, capitalitzant el desgast i el just cansament popular amb la submissió a la Troica europea [el Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional] que havien demostrat el govern socialdemòcrata del PASOK de Yorgos Papandreu, el 2011, i el seu successor, el gabinet conservador de ND, Andonis Samarás, que van aplicar rigorosament els despietats plans d’ajust contra els drets de la classe treballadora i van materialitzar el lliurament dels recursos nacionals al capital imperialista, principalment l’alemany. Tsipras, per a obtenir rèdit electoral, va prometre clarament que no aplicaria les receptes dels memoràndums de la Troica.

Victòria electoral de Syriza, al gener de 2015.

En pocs anys, l’aplicació d’aquest guió neoliberal havia pràcticament fet fallida el país. El grau de destrucció dels serveis públics, l’augment dels nivells de desocupació i la caiguda del nivell de vida va ser aterridor.

En 2014, el PIB grec havia caigut 25%; la desocupació rondava el 26%; i 23% de la població estava en la pobresa. La inversió en salut havia caigut 9%. Les pensions es van reduir entre 35 i 50%. El deute “públic”, que el 2008 representava 113% del PIB, havia saltat a 175%.

És obvi que, en aquest terrible context, el discurs de Syriza, que una vegada en el poder enfrontaria als “creditors” de la injusta i impagable deute grec –encara que mai va proposar una ruptura sinó una ferma “renegociació” dels tractats–, i que, així, revertiria el desastre causat per la Troica i els seus agents locals, va generar una ona d’esperança generalitzada. Syriza, a més, estava associat a les desenes de vagues i mobilitzacions que es van donar des del començament de la crisi. ND i el PASOK, després d’anys d’aplicar els ajustos, estaven “cremats”, i la popularitat de Tsipras no parava de créixer. Per a l’elector, indignat i arruïnat, Syriza representava el “nou”, una alternativa “possible” per a expressar el seu repudi a la Troica… què més podia perdre?

Així, Tsipras va guanyar les eleccions i això va ressonar en el món sencer. No obstant això, no va passar molt perquè aquesta legítima esperança i la comprensible confiança que la majoria del poble grec va dipositar en Syriza es transformés en neguit i, ara, en rebuig electoral. No que Syriza hagi desaparegut del tauler electoral/parlamentari, res d’això; però aquella relació de confiança amb les masses empobrides i el pes polític que tenia abans de ser govern, no tornaran a ser els mateixos. Fins i tot, no es pot descartar que, en el futur i producte de l’experiència de les masses amb les seves mesures, Syriza sofreixi una crisi i procés de desintegració comparable amb la del PASOK.

Probablement, existeix una data emblemàtica que va invertir la relació de Syriza amb les masses treballadores gregues: el 5 de juliol de 2015.

El propi Tsipras va convocar a un referèndum sobre l’acceptació o no del tercer “rescat” o memoràndum que la Troica europea volia imposar, la qual cosa generaria més ajustos i més misèria.

La majoria del poble grec, 62%, malgrat una campanya de terror plagada d’amenaces apocalíptiques i orquestrada per la premsa burgesa i el capital financer, va tenir el coratge de donar un rotund Oxi (No) a la continuïtat de l’extorsió i del cicle endeutament-austeritat que havia portat el país a la vora de la ruïna.

Aquest Oxi va ser categòric i valent, ja que l’arrogant Troica havia emès el 25 de juny un ultimàtum amenaçant amb l’expulsió de Grècia de l’Euro. És a dir, el poble grec sabia que en dir no a aquest ultimàtum s’enfrontava a la possibilitat gairebé certa d’un Grexit, amb tot el que això podia implicar.

Doncs bé, és sabut el que va fer Tsipras amb aquest resultat, però és més interessant que ens ho expliqui el que llavors era el seu ministre de Finances, Yannis Varoufakis[8]. Encara enmig dels festejos als carrers, i del pànic del capital financer i la crisi gairebé terminal de ND i dels altres partits associats fins a aquest moment amb els memoràndums, “Tsipras va convocar una reunió amb el líder interí de Nova Democràcia i els líders dels altres partits pro-Troica, que necessitava en el parlament per a aprovar el tercer rescat (memoràndum). Va ser en aquest moment que Nova Democràcia es va retirar de l’escombriaire de la història i es va col·locar en un camí que porta, amb precisió matemàtica, a la victòria electoral”[9].

Tsipras va trair la confiança de la major part del sofert i valent poble grec. A partir d’aquí –hagin o no votat de nou ara al 2019–, per a molts grecs Syriza va passar a ser essencialment “igual als altres” partits submisos de la Troica. Com a màxim, molts tal vegada ho vegin com un mer “mal menor”.

Un “govern de l’esquerra radical” va trair la gairebé última esperança de la majoria del poble –imaginem l’estrall que això ha de causar en la consciència de les masses treballadores–, i va continuar assotant-ho.

No obstant això, el neorreformisme, pres com a corrent més general, no va estar ni està disposat a fer aquest balanç. Consumada la traïció monumental de Tsipras, Pablo Iglesias va declarar: “és tristament l’única cosa que podia fer”. I agregava: “En política no compten les raons, la teva capacitat de diagnòstic, compte el poder i un país del sud té molt poquet poder”. Errejón, llavors secretari polític, va anar més lluny i va afirmar que, en una situació similar, PODEMOS faria el mateix: “Aquest acord, difícil, com ha reconegut Tsipras, és l’acord possible davant la intransigència dels líders europeus, la millor solució assolible, encara que no està fet pensant en el futur de l’Euro ni la UE […] Nosaltres donaríem suport el que doni suport a el Parlament grec i seríem respectuosos amb el que donessin suport ells”[10].

Així mateix, encara que incorporant una o altra crítica, els Anticapitalistes espanyols –partit d’ExSecretariat Unificat a l’Estat espanyol, i que es va dissoldre a PODEMOS–, van escriure després que Tsipras esquincés el resultat del referèndum que va rebutjar l’extorsió de la Troica: “Tota Syriza tenia com a objectiu explícit avançar cap al socialisme, tant el sector de Tspiras com el sector més radical. Així que és legítim preguntar-se què ha impedit complir aquest objectiu […] És legítim fer-se la pregunta, tret que en realitat creguem que la direcció de Syriza només deia que el socialisme era el seu objectiu per a ‘enganyar a la gent’. En aquest cas cauríem en un moralisme pròxim al del terme ‘traïció’”[11].

L’ex SU, així, fa malabarismes per a justificar l’injustificable: no només dissemina la falsedat que Tsipras i Syriza com un tots eren “socialistes” sinó que asseguren que mai van voler “enganyar” al poble ni molt menys trair-lo! I van escriure aquesta faula quan Tsipras va tirar el resultat favorable a l’Oxi a l’escombreria i es va asseure a “negociar” amb els voltors de la Troica com donar un nou cop al cap del poble grec. Si això no és “traïció” per a l’ex EL SEU, què ho seria?

Aquest tipus de caracterització és inacceptable. La veritat és que l’imperialisme li va oferir el garrot i Tsipras el va utilitzar amb la mateixa –o potser major– efectivitat que els seus antecessors. No només va calcigar el rebuig popular cap al programa d’austeritat de la Troica, sinó que va imposar un més onerós.

El seu govern, en coalició amb Grecs Independents, un partit ultranacionalista i xenòfob, va ser una successió de mesures d’austeritat: corts salarials, augment d’impostos, i un descarat lliurament de riqueses a l’imperialisme tant per la via del pagament del “deute” com per mitjà de privatitzacions d’empreses estatals a preus de rematada.

A aquest efecte, va crear el Fons de Privatització grec (HRADF), que va vendre al capital estranger 5% de la participació en l’empresa de telecomunicacions OTE; 67% de l’Autoritat Portuària de Salònica; i 66% del gas natural lloc en operació per l’Estat. A això cal sumar 22 milions d’euros per la venda del servei de manteniment de la Companyia de Ferros grecs, i altres 1.100 milions euros a canvi de la concessió de l’Aeroport Internacional d’Atenes, entre altres empreses o explotacions públiques[12]. Tot el recaptat d’aquesta enorme subhasta va servir o servirà per a “honrar” el deute amb els bancs alemanys i d’altres països imperialistes.

A aquestes alçades, imaginem que no faltarà qui digui que no tot va ser tan “dolent”; que Tsipras sí que va fer “el que va poder” per a alleujar la crisi humanitària del país arruïnat que va rebre. En efecte, va prendre mesures tèbies, absolutament insuficients per a mitigar casos d’extrema pobresa.

Syriza va crear, per exemple, un “subsidi social” que es va viabilitzar per mitjà d’una targeta per a socors bàsics, que concedia de 70 a 220 euros per mes [entre 9 a 30% del salari mínim grec, un dels més baixos d’Europa] a aproximadament 32% de la població. Com es pot notar, és difícil creure que això fos si més no una “reforma”. En realitat, no passa de les conegudes mesurades d’assistencialisme social, “compensatòries”, recomanades pel mateix Banc Mundial, pensades exactament per a contenir possibles explosions socials i crear, per a qui les aplica, una clientela electoral dependent d’aquestes engrunes. Una espècie de “bossa de família”, si prenem l’exemple brasiler.

Però el poble, que volia un canvi radical, no va parar de lluitar. Tsipras va respondre reprimint manifestacions i almenys vuit vagues generals, ja que el poble grec no es va quedar de braços plegats ni es va acontentar amb engrunes mentre el saqueig continuava tal com abans de “el nou”[13]. El gabinet de Syriza va acceptar l’acord de Merkel amb el president turc Erdogan per a reprimir als refugiats. També va fer un acord amb el genocida Benjamin Netanyahu, que va segellar una aliança entre Grècia, Xipre i Israel perquè, amb la vènia de Trump, les multinacionals explotin el Mediterrani oriental.

Syriza cull el que va sembrar

Concretament, les masses treballadores no van sentir cap canvi favorable amb l’arribada de Tsipras al poder. Al contrari, van sentir a les seves butxaques, i als seus estómacs –tal vegada amb més duresa–, els efectes dels plans de la Troica que, ara, eren aplicats per un govern “d’esquerra”.

Així, el descontentament va créixer, i això es va reflectir en el creixement de les lluites al carrer i les vagues de tot calibre. El descrèdit també es va expressar en les eleccions europees i municipals del passat mes de maig, quan Syriza va obtenir només un quart del vot popular.

Tal vegada donant per descomptat el futur final del seu mandat, en l’última sessió de la legislatura Syriza va intentar emprar en l’aparell del parlament a desenes dels seus coreligionaris, molts d’ells parents directes d’alts dirigents d’aquest partit. L’escàndol davant semblant acte de nepotisme, que va enfortir encara més a ND i la resta de la dreta tradicional, va fer que Tsipras baixés de 64 a 32 el número d’aquests dubtosos “fitxatges”, realitzats de forma desesperada i grollera mentre el vaixell s’enfonsava.

Anticipades les eleccions pel propi Tsipras per al 7 de juliol, per més que probablement sabia que les perdria, Syriza va tractar almenys de salvar els mobles i va fer promeses electorals tals com mig milió d’ocupacions i un lleuger augment del salari mínim, ara situat en 742 euros, menys de la meitat de l’alemany.

Però això no va ser suficient. Aquest reformisme sense reformes no tenia sortida ni tan sols en el seu propi terreny, l’electoral. La confiança que alguna vegada va rebre s’havia trencat feia temps. La veritat és, per a molts que van donar suport a Tsipras el 2014-2015, que Syriza es va transmutar i es va embeure en “el sistema” que un dia va prometre enfrontar.

Per a segellar el seu govern amb un llegat sinistre, a l’agost de 2018 el senyor Tsipras va concloure el tercer memoràndum amb els “creditors internacionals”, el mateix que el poble havia rebutjat al juliol de 2015.

Però això no va significar ni significarà la fi de l’austeritat. Tot el contrari. En realitat, podria dir-se que Tsipras va acceptar un quart memoràndum, sota l’aparença de “concloure” amb el tercer.

La major part del “rescat” europeu a Grècia ara, en termes tècnics, es “va reprogramar”: més de cent mil milions d’euros de reemborsaments que l’Estat grec s’havia compromès a realitzar entre 2021 i 2030 es van posposar per a més enllà de 2032 –no sense que això fes que els interessos també augmentessin, per descomptat–. A canvi, Syriza va acceptar un monitoratge de l’economia grega per part de Brussel·les i una austeritat permanent fins a 2060; en altres paraules, va comprometre a Grècia amb polítiques d’austeritat –excedent pressupostari de 3,5% fins a 2022 i de 2,5% posteriorment– fins a aquesta data. Una jugada rodona i un golàs del capital financer. I tot, gràcies a Syriza.

D’un costat, el nou govern de ND no tindrà la soga del pagament del deute tan estreta al coll –perquè tindrà “més temps” per a pagar– i, així, tindrà més oxigen; d’un altre, l’austeritat, sempre en nom d’un deute il·legítim i impagable, seguirà –si el poble treballador no ho impedeix, evidentment–, durant quaranta anys més.

La veritat és que la Troica no es pot queixar de la feina de Tsipras ni del tipus d’ “esquerra” que configura Syriza.

Derrotar els plans de l’imperialisme, el nou govern de ND, i desemmascarar a Syriza als carrers

Des de 2010, els governs burgesos grecs van acceptar tres “rescats” de la banca europea, que junts van sumar 280 mil milions d’euros. Això es va fer a canvi d’emprendre la més infame guerra social contra la classe obrera i el poble grecs, com ocorre en tota Europa en diferents escales.

Per a Grècia, els tres memoràndums van significar, fins ara, almenys 450 doloroses lleis d’austeritat que van afectar gairebé tots els àmbits de l’Estat i, com esmentem, la destrucció de 25% del seu PIB en una dècada. El més macabre és que tot això es va fer en nom de “salvar” a Grècia de l’espantaocells anomenat Grexit. Calia mantenir a Grècia a la Unió Europea (UE) i a l’Euro, a qualsevol preu. La realitat és que el poble mai va ser “salvat”. El poble continua passant gana i desocupació. Els que van ser salvats van ser els bancs i les empreses imperialistes, sobretot les alemanyes, i un sector de la burgesia financera grega, la facció més parasitària.

A la sortida de Tsipras, la desocupació arriba a 19,2%, el major de l’Eurozona, però entre la joventut supera el 40%–. Els joves no paren d’emigrar, i això també incideix en la tímida i artificial “reducció” de la desocupació total[14]. Grècia se situa en el tercer lloc del tètric rànquing dels països europeus la població dels quals està més exposada a la pobresa: està només per sota de Romania i Bulgària.

L’economia, encara que sense memoràndums oficialment assumits, romandrà “vigilada” pels paràsits internacionals que corquen les riqueses gregues. El deute, que quan va assumir Syriza estava en 175% del PIB, ara representa 181%. És a dir, el lliurament va augmentar. S’estima que el país hel·lè haurà d’esperar fins a 2033 per a recuperar el nivell que tenia el seu PIB en 2009.

Què passarà amb Syriza? És una bona pregunta. Dimitris Rapidis, el seu conseller de comunicació, va dir fa poc: “Syriza és Tsipras. El partit ha perdut capacitat des de 2015, avui és més feble que llavors, i cal preguntar-se què ocorrerà si el diumenge [7 de juliol] perdem les eleccions per una diferència major que al maig. No descarto que pugui dissoldre’s”[15]. Tal cosa, fins ara, no pot assegurar-se. El neorreformisme amb les seves diferents variants, per recolzar-se en una determinada situació de crisi econòmica i posseir encara una base social, a més d’haver demostrat que pot ser-li molt útil a l’imperialisme, és resilient.

Però, en el cas de Syriza, potser ja no cal caracteritzar-lo si més no de neorreformista. Syriza, després del seu pas pel govern, s’ha convertit en una espècie de nou PASOK, un partit social-liberal completament adaptat a les institucions de l’Estat burgès i garant dels interessos de l’imperialisme. No és casual que el partit de Tsipras des de fa temps sigui un convidat permanent a les reunions de la cúpula socialdemòcrata europea. La seva base social també es va alterar en aquest temps –tant la seva base partidària com electoral–, ja que va atreure en gran manera l’electorat tradicional del PASOK, i va anar perdent molt entre els sectors obrers i populars empobrits que van votar per Tsipras el 2015. En la cúpula de Syriza, a més, es van integrar exdirigents del PASOK, sobretot després de la sèrie de purgues que va fer Tsipras a la seva pròpia “ala esquerra”.

La crisi de direcció revolucionària, és a dir, l’absència d’una alternativa obrera i socialista –que hagués pogut presentar un programa revolucionari per a resoldre els problemes de les masses gregues enfront de la guerra social de la Troica– va contribuir perquè la brega contra Tsipras sigui ara capitalitzada per la “dreta”. Figurem-nos que ND fins i tot es va donar el luxe de fer campanya electoral prometent “revertir” algunes mesures d’austeritat adoptades per Syriza!

Però, aquesta mateixa crisi de direcció revolucionària pot permetre que una altra formació neorreformista, alguna cosa associat a la “nova política” tan de moda o bé el propi Syriza, lucri electoralment en un futur amb el desgast del nou govern grec. No. Syriza no ha desaparegut. El seu pas pels palaus ha deixat lliçons per a aquells que vulguin examinar-les, però el seu efecte nociu no va acabar.

Ens preguntem: com expliquen aquest procés Luciana Genro i tots aquells/es que van adherir a aquesta moda electoral cridada Syriza en 2014-2015? Segueixen o continuaran “sent Syriza”? Què diuen del fracàs electoral, la crisi i l’enfonsament de PODEMOS en l’Estat espanyol? Què diuen de les mesures d’austeritat, més o menys vetllades, del govern burgès de Portugal, sostingut pel PCP i el Bloco de Esquerda?

Com plantegem des de 2015, és imperiós analitzar el caràcter de classe i el programa d’un partit abans de sortir a sembrar il·lusions en ell. La qüestió que sempre discutim és que, pel caràcter de classe del seu programa, la seva direcció i la seva base social, Syriza mai va significar una alternativa real per a enfrontar els plans colonitzadors de l’imperialisme, així com no ho són PODEM a l’Estat espanyol ni França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon.

Més que mai afirmem que continua sent una tasca imprescindible dels marxistes –si del que es tracta és de superar la crisi de direcció revolucionària– el combat diari per a desemmascarar a aquests reformistes sense reformes, agents del capitalisme decadent. Aquestes corrents no només desmobilitzen i desmoralitzen a la nostra classe, sinó que obren el camí a la dreta tradicional i, en alguns casos, faciliten el treball nefast de l’extrema dreta.

A Grècia, afortunadament, el partit neonazi Aurora Daurada va perdre la meitat del seu cabal electoral de 2014 i no va obtenir cap mandat parlamentari. Però, en el seu lloc va sorgir Solució Grega, que si bé no és obertament neonazi és una formació d’extrema dreta, ultranacionalista i extremadament religiosa. Aquest sector, abominable, va aconseguir 3,7%, i, així, va conquistar deu escons parlamentaris. Aquests partits neonazis, d’extrema dreta, racistes, i xenòfobs, en general aprofiten l’espai obert per l’abandó de la lluita contra la UE, l’Euro i les mesures d’austeritat que realitza el neorreformisme, que pregona que aquestes institucions són o podrien ser “democràtiques” o “per a la gent”. I això quan no és el propi neorreformisme el que aplica les polítiques de fam que emanen de Brussel·les. Així que una altra lliçó és que el neorreformisme no és capaç de combatre i derrotar a l’extrema dreta. Al contrari, amb la seva pusil·lanimitat i capitulació a la Troica i la UE, només l’enforteix.

L’experiència de Syriza –l’única que va arribar al poder central d’un país–, però també la de PODEMOS, el Bloco de Esquerda, etc., només reafirma que no existeix sortida per a la crisi econòmica i per a la guerra social que els capitalistes han emprès contra la nostra classe que pugui donar-se “per dins” del sistema; “per dins” dels gabinets i dels parlaments burgesos; “per dins”, en el cas d’Europa, de la UE i de l’Euro.

Aquests partits, que en alguns casos anomenem neorreformistes, no tenen res de nou. Pitjor encara, en la mesura en què estan immersos en una situació de crisi econòmica molt deteriorada – gairebé sense marge per a fer concessions duradores a la classe treballadora–, i que han de bregar amb un escenari polític molt polaritzat per causa de la guerra social infligida per la UE i l’imperialisme, acaben sent més efímers com a corrent que els seus antecessors, els partits reformistes “clàssics” del segle XX.

L’única sortida realment efectiva passa per organitzar-nos o reorganitzar-nos; unificar les lluites; enfrontar, amb mètodes de democràcia obrera i als carrers, els plans de l’imperialisme i dels seus agents directes als nostres països, els governs burgesos. Tinguin aquests la màscara que tinguin. Siguin de “dreta” o de “esquerra”.

Lluita i repressió a Atenes

Una vegada més, la realitat confirma el veredicte històric sobre el debat entre reforma del capitalisme o revolució socialista. No es poden “reformar” ni “democratitzar” aparells de guerra contra els treballadors/res com la Unió Europea i l’Euro, com va plantejar Syriza o proposa PODEMOS; l’única cosa que s’hi pot fer és destruir-los per mitjà d’una política d’impuls a la mobilització obrera i popular. No hi ha capitalisme “més humà”, “més ecològic”, ni que s’interessi per “la gent”. Cal entendre que són ells, o nosaltres. No hi ha mig terme, en perspectiva estratègica.

En lloc de la UE i l’Euro com a instruments del capital, la classe obrera i els seus aliats explotats i oprimits hem de lluitar per a conquerir una Europa dels treballadors/res i els pobles, uns Estats Units Socialistes d’Europa, com un pas endavant en la lluita per la destrucció de l’imperialisme i la instauració de l