AUTOR: TANIA
Ja fa temps que anem sentint el mantra que la manera de vida i la irresponsabilitat dels i les joves han estat un factor clau perquè es donessin nous rebrots de la Covid-19. El mateix Govern ha impulsat campanyes específiques de conscienciació dirigides al jovent amb eslògans com #EstoNoEsUnJuego , com si els i les joves no haguéssim viscut també un confinament duríssim, com si no haguéssim perdut la feina, el curs escolar o als nostres familiars més estimats.
De fet, les últimes mesures de restricció del Govern van dirigides a limitar la mobilitat i el contacte social, prohibint les festes nocturnes, així com el confinament perimetral de municipis per l’alt risc que implica la vida social.
Però realment és l’àmbit social tan perillós? Per a donar una resposta política a la qüestió que superi la simple opinió, la por i l’empipament legítim de cadascú, és imprescindible estudiar científicament la situació. Per això no queda una altra que recórrer a les dades oficials, encara que hi ha una famosa expressió que afirma que “l’estadística és l’art de torturar els números fins que confessin el que un desitja” i sobra comentar que l’Estat Espanyol té experiència històrica en la tècnica de la tortura.
Si tractem d’analitzar l’on i quan es donen els contagis ens topem amb el primer problema, i és que és molt complicat detectar en quin lloc precís s’ha produït un contagi, especialment quan el Govern central i els governs autonòmics no han invertit el necessari en mesures de detecció i rastreig de contagis. Un exemple per a entendre la magnitud d’aquest problema: tots i totes tenim al cap imatges dels trens abarrotats en hora punta, bé, perquè segons els informes oficials del Govern s’han produït 0 contagis al transport en les últimes setmanes.
Assumim llavors que hem d’agafar “amb pinces” les dades oficials. Segons aquestes, el 30% dels brots es produeixen en l’àmbit social (dada que pràcticament no ha variat des d’abans de l’aplicació de l’Estat d’Alarma), especialment a les reunions familiars i d’amics/es que, segons les dades, són el focus més gran de contagi. El Govern, posant el focus en aquest 30%, ignora deliberadament el fet que el 70% dels contagis NO es donen en aquest àmbit. La setmana anterior a la declaració de l’Estat d’Alarma, el 14% dels rebrots es van donar a centres escolars, el 10% a centres sociosanitaris (com a residències de gent gran) i el 12% en l’àmbit laboral. Posar tota l’atenció en l’àmbit social és amagar que gran part dels contagis s’estan donant en espais on el Govern i la patronal tenen la responsabilitat de garantir les mesures de seguretat.
Llavors, som els i les joves especialment responsables d’aquesta nova onada de rebrots? Si bé el Govern central i els diferents governs autonòmics insisteixen en la necessitat de la responsabilitat individual i en reduir la nostra vida social, pot semblar que els únics que tenen vida social són els i les joves, les que pràcticament són acusades de ser les responsables d’aquesta segona onada.
No veurem al Govern posar el crit al cel per la quantitat d’empreses a les quals les mesures de seguretat brillen per la seva absència i no obstant això, sí que és imprescindible restringir la mobilitat nocturna per a evitar els botellons. Una mesura bastant inútil en aquest sentit, perquè els botellons i les festes ja estaven prohibides anteriorment mentre que les aglomeracions i l’enorme gruix de mobilitat es dóna a les hores d’anada i tornada de la feina.
És clar que s’han celebrat festes clandestines on evidentment hi ha joves irresponsables, però, potser no era tasca del Govern prevenir que això podia passar? A més, quina legitimitat tenen per a culpabilitzar a la joventut treballadora, un dels sectors socials que més està patint i patirà la crisi econòmica, quan els mateixos ministres se’n van de festa? El botelló més irresponsable i vergonyós l’ha organitzat el diari “L’espanyol”, amb més de 150 assistents entre els quals hi havia el ministre de Sanitat (PSOE), Salvador Illa, i la presidenta de la comunitat de Madrid (PP), Isabel Díaz Ayuso. Una altra aglomeració massiva ha estat protagonitzada per 600 feligresos – i alguns càrrecs públics com Albert Batlle (PSC), tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona – que han assistit a un acte religiós a la Sagrada Família. Dit sigui de pas, no són precisament adolescents.
A més a més, cal tenir la cara de formigó armat per a exigir-li als i les estudiants que no s’ajuntin en grups en el seu temps lliure quan a classe són més de trenta. Si realment els preocupés que poguéssim contagiar als nostres avis i àvies, haguessin invertit en els centres educatius. Per més que intentin desviar el focus, necessitem revertir les retallades de l’educació pública i que facin una injecció econòmica extraordinària per a poder garantir professionals i infraestructura suficient per a reduir les ràtios fins als nivells recomanats pel sector sanitari.
L’objectiu de la campanya de criminalització contra la joventut és molt clar: tenen la situació econòmica i sanitària completament descontrolada i necessiten culpabilitzar a un sector concret i demonitzar-lo, de manera que a la mentalitat col·lectiva la responsabilitat deixi d’estar sobre els Governs i les empreses. Pretenen pintar al jovent de botxins, quan en realitat som víctimes d’aquesta crisi sanitària i econòmica i de la fallida del sistema. No és una estratègia nova, ja ho van fer amb la crisi del 2008. Quan la taxa d’atur juvenil es va disparar érem uns “ninis” que no volíem estudiar o treballar, ara som uns inconscients esbojarrats, responsables de milers de morts.
Els i les treballadores, especialment aquells qui som joves, no podem acceptar que se’ns enfronti buscant culpes on no n’hi ha. Els veritables responsables, aquells que estan gestionant de manera espantosa aquesta situació, són els Governs que decideixen quines mesures prendre i quan prendre-les. Els veritables botxins són aquella minoria que es lucra en plena pandèmia, els que continuaran augmentant els seus beneficis a mesura que la crisi econòmica colpegi cada vegada més fort a la classe treballadora.
No es tracta de trobar irresponsables, que segur que n’hi ha, sinó d’assenyalar aquells que són responsables de l’angoixa generalitzada, de les pèrdues de llocs de feina, dels contagis i de les morts.
Prou de criminalitzar a la joventut, els responsables són ells!
