Home Estatal Prou de paraules: derogació ja de la Llei 15/97! Per una sanitat...

Prou de paraules: derogació ja de la Llei 15/97! Per una sanitat 100% pública i de qualitat!

30 de desembre de 2021

Eren els anys 90, més concret el 97, quan el govern de José María Aznar tramitava la “Llei de noves formes de gestió de la sanitat”, més coneguda com a Llei 15/97 [1]. Era la primera que, des de la mal anomenada transició, permetia la privatització de la salut de manera explícita. Felipe González, anys enrere i amb l’aval d’un informe de la comissió Abril-Martorell [2] [3], havia hagut de fer marxa enrere per l’escàndol que va generar. Aquest informe l’havia creat un grup d’“experts” què treien una conclusió molt clara: cal obrir al sector privat la gestió de la salut pública. Aznar, a qui no li tremolava tant el pols, va posar la directa i va implantar aquesta Llei de la qual encara avui rebem moltes conseqüències. El sector privat podia gestionar la salut pública: un negoci rodó per a les empreses. Poc o nul risc i molt de benefici. Així van començar a terciaritzar sectors en nom de “l’optimització dels recursos” i, és clar, d’aquesta lliure competència que ni està ni millora res. Per si no n’hi hagués prou, el 2012 el govern de Mariano Rajoy, en nom de l’“austeritat necessària” per la crisi econòmica, redacta el Reial decret llei 16/2012 [4]. Aquest decret era una altra destralada a la sanitat pública: exclusió de sectors migrants, copagament farmacèutic i retallades que van significar un deteriorament del sistema públic de salut. Llistes d’espera inacceptables (estem parlant de gent que moria esperant una operació) [5]. Tot això va ser el brou de cultiu del sorgiment de les marees blanques a finals de 2012. La situació havia arribat al límit i els professionals de la salut, amb un gran suport popular, van sortir a defensar una sanitat pública 100% i de qualitat. On no hi hagi beneficis privats, ni gestions opaques. On l’accés sigui realment universal, on no hi hagi copagaments… En aquell moment va aparèixer un PSOE a l’oposició que va portar la proposta de derogació de la Llei al Congrés. Oh casualitat! No va prosperar, però segur que es va assegurar uns vots més per a les eleccions següents.

2014, la irrupció de Podem porta moltes esperances a molts sectors. Al programa de 2015 porten, entre altres propostes, la derogació de la Llei 15/97 [6].

Va arribar el 2020 i una pandèmia, que, entre moltes altres coses, ens va demostrar més que mai com la privatització de la sanitat mata. La resposta parlamentària no es va fer esperar i va arribar la Comissió de Reconstrucció. Contràriament al que és lògic, van acabar dient que havia estat “bona” la col·laboració publicoprivada, i van donar les gràcies a aquest sector pel “treball fet” durant la pandèmia. Així és com arribem al polèmic “Avantprojecte de Llei de Mesures per a l’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut”; més coneguda com a Llei Darias [7]. Aquesta llei ha estat presentada per la ministra destacant com a punts forts:

L’ampliació dels col·lectius exempts dels copagaments instaurats per la ministra Mato.

En cap moment no es parla de suprimir-los, sinó d’“eliminar progressivament els copagaments” sense posar ni com ni quan. De l’únic que es parla és de garantir que no s’ampliïn els copagaments que actualment són en farmacèutiques, ortoprotètiques, dietoteràpies i el transport sanitari no urgent.

L’obertura de la cobertura sanitària gratuïta “per a les persones espanyoles d’origen residents a l’exterior durant els seus desplaçaments temporals al territori espanyol i els seus familiars, així com per a les persones no registrades ni autoritzades com a residents a Espanya.” Una mesura que ja s’està aplicant, que és plena d’ambigüitats com a denúncia Amnistia Internacional, i que sense la derogació de la Llei d’Estrangeria i els tancaments dels CIES afecta poc.

Però el punt de l’Avantprojecte que ha portat més polèmica és si realment, com afirma ella mateixa, deroga la Llei 15/97. Fins i tot els seus socis de govern (UP) ja han dit que presentaran esmena perquè és molt clar al redactat. “En el marc de la gestió del Sistema Nacional de Salut, la prestació i la gestió dels serveis sanitaris i sociosanitaris es durà a terme preferentment mitjançant la fórmula de gestió directa de caràcter públic. El recurs excepcional a altres fórmules de gestió haurà de comptar obligatòriament amb una memòria que justifiqui des del punt de vista sanitari social i econòmic la necessitat d’acudir-hi, tenint en compte, amb caràcter previ, la utilització òptima dels seus recursos sanitaris propis i altres criteris que preveu aquesta Llei.” A qui, a més, li antecedeix “La prestació i gestió dels serveis sanitaris i sociosanitaris podrà dur-se a terme, a més d’amb mitjans propis, mitjançant acords, convenis o contractes amb persones o entitats públiques o privades, en els termes previstos a la present Llei”. És clar que deixen la porta oberta a continuar privatitzant “quan sigui necessari”, en comptes de reforçar la sanitat pública perquè no calgui cap derivació. Un exemple recent va ser a la pandèmia, quan a moltes comunitats es va arribar a pagar a hospitals privats sumes estratosfèriques, i molt per sobre del que s’estima, per portar pacients COVID. Quan, com no pot ser d’una altra manera, és clar que les empreses sanitàries busquen beneficis “disminuint costos” i “augmentant guanys”. Cal ser contundent amb això.

Però tampoc derogar la Llei ens farà arribar al fons de la qüestió. Necessitem canvis estructurals. Cal exigir una sanitat 100% pública, sense privades, però també sense consorcis, dels quals la Llei passa de puntetes, només parla d’“auditories” sense anar a l’arrel: els consorcis s’han tornat a la millor entrada del sector privat . Cal parar ja la terciarització a hospitals públics de serveis com el de diagnòstic per a la imatge, cuina, neteja… Cal fer públics sectors totalment privats, com els dentistes. Cal exigir que no pot continuar sent un sector destinat a la temporalitat i a l’abús horari, ara agreujat per l’Icetazo que, lluny de millorar la situació, l’empitjorarà. Cal destinar molt més pressupost per revertir totes les retallades començades al govern Aznar, i continuades per tots els governs, que han deixat un sistema sanitari molt afeblit. Mostra d’això ha estat la pandèmia, de la qual hem d’aprendre, sobretot, que les retallades en maten. Cal assenyalar els culpables, tant de l’administració central com de les autonòmiques. PSOE i UP, com a membres del govern, són els responsables d’aquesta situació. Ja n’hi ha prou amb eufemismes i mitges tintes! No ens serveixen els grans discursos si no s’acompanyen de fets. Exigim una sanitat 100% pública i amb planificació basada en criteris estrictament sanitaris que només s’aconseguirà amb més inversió!